dimecres, 29 de setembre del 2010

Limbo


Imatges de Gamepro i Limbogame.org

I jo que em pensava que això d'estar als llimbs, era més o menys com estar en  la Terra dels distrets, on un pot deixar flotar la ment apaciblement envoltat de núvols blancs, i va i m'adono en aquestes alçades, que, per definició els Llimbs són un lloc de sofriment on les animetes dels nens no-batejats anaven a parar, abans de què l'Església en negués la seva existència.
Per això, quan vaig descobrir aquest joc que va sortir a la venda als Estats Units el passat Juliol, vaig quedar sorpresa pel nom que els seus creadors li havien posat a un dels jocs, més obscurs, negres i inquietant dels últims temps. I a continuació, ho vaig entendre.
Atreta més per l'estètica que per una altra cosa (sóc un desastre jugant amb qualsevol video-joc i a sobre odio els jocs violents), aviso ja desde aquí, que aquest és un joc no apte per a persones molt impressionables, ja que el protagonista, és un nen que intenta salvar-se de tota classe d'obstacles per salvar la pell, amb una al.lucinant estètica més pròpia del cinema negre, que d'un joc.

Una estètica post-nuclear, refinada i molt expressiva, que em va atrapar desde el primer fotograma. No hi ha música, no hi ha texte, minimalisme absolut...a la botiga de videojocs no me'n va saber dir gaire cosa, encara...però aquest joc de la X-box, que ha estat creat per l'estudi danés PlayDead, ja ha estat guardonat amb el premi IGF (Independent Games Festival) en la categoria d'Arts Visuals.
Tot apunta que Dino Patti, un dels creatius responsables d'aquest joc va tenir una infantesa, molt, molt negra, en la que inspirar-se.  O almenys això vaig pensar jo.

Aquí us deixo aquesta perleta. Això sí; Negra.





LIMBO

Y yo que creía que eso de estar en el Limbo, era más o menos, como flotar adormecido por la Tierra de los distraídos, donde las mentes circulan libres y ociosas rodeadas de mullidas nubes, y voy y me entero a estas alturas,  que por definición el Limbo era el lugar de sufrimiento al que las almas de los niños no-bautizados iban a parar, antes de que la Iglesia, negara su existencia. 
Por eso, cuando descubrí la existencia de este juego que salió a la venta en los Estados Unidos el pasado mes de Julio, quedé bastante sorprendida por el nombre que sus responsables creativos quisieron darle a uno de los juegos más oscuros, negros e inquietantes de los últimos tiempos. Y a continuación, lo comprendí.

Atraída más por la estética que por otra cosa, (soy un auténtico desastre jugando a cualquier video-juego y encima odio los juegos violentos), aviso ya desde aquí que éste es un juego no-apto para personas muy impresionables ya que el protagonista, un niño de corta edad, pasa por todo tipo de pruebas diabólicas intentando salvar su pellejito.

La alucinante estética es más propia de una película de cine negro que de un juego pero a mi me ha seducido totalmente, ya desde el primer fotograma. No hay música, no hay texto, minimalismo absoluto. En la tienda de videojuegos no me supieron dar mucha información sobre este Limbo en particular, pero lo que sí sé es que este juego de la X-Box, creado por el estudio danés PlayDead (el nombre ya es bastante explícito) ya ha recibido el Galardón IGF (Independent Games Festival) en la categoría de Artes Visuales.
Todo parece apuntar a que Dino Patti, uno de los responsables creativos de este juego tuvo una infancia muy, muy negra, en la que inspirarse...O al menos eso pensé yo.

Aquí os dejo esta perlita. Eso sí; Negra.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Permès fixar cartells!




Festes de la Mercè 1960, Arnalot 

Sento una peculiar atracció pels cartells de Festes populars, de pobles i ciutats d'aquest País. Em puc passar hores i hores mirant catàlegs de col.leccionisme, on a vegades trobo alguna que altra perla, per lluïr a la Maleta.

La meva afició no s'atura en els models antics, també sóc sensible a certs cartells que es poden trobar qüotidianament pels carrers de qualsevol ciutat, aquells que, si puc i no em veu ningú, aprofito per desengantxar  i enrotllar amb molta cura, alimentant la meva cartellística col.lecció.
En el meu mur particular, (on per suposat és permès de fixar-hi cartells) avui n'hi engantxo tres que tenen el tret comú d'anunciar les Festes de la Mercè, a Barcelona, ara que ja estan al caure.

Enceta la mostra, el cartell de les Festes de 1960 signat pel genial dibuixant Arnalot.
Dissortadament, no he trobat encara el cartell de gran format que a mi m'agradaria tenir. Però em vaig conformar amb adquirir aquest de la mida d'una postal. 
D'aquest disseny, s'en va fer també un tiratge de segells. I a mi, no m'estranya...jo n'hauria fet fer, fins i tot samarretes!

En segon lloc, un guàrdia uniformat de gala, d'adorable estètica naïf, era l'encarregat d'anunciar amb la seva trompeta groga la Gran Cavalcada, que tenia lloc dins el marc de les festes de l'any 1964.

De la seva autora, Queral, que és qui signa el cartell no us en sé explicar res més.


M'he deixat pel final el cartell d'enguany; El discutit disseny firmat per Claret Serrahima, amb qui  han col.laborat unes 30 cel.lebritats barcelonines, aportant una lletra feta a mà, cadascún d'ells.
Amb el conjunt resultant,  s'han realitzat  fins a 5 cartells diferents, amb els que es guarneixen els diferents actes de les cel.lebracions.
La idea, de fer disseny a partir d'un treball col.lectiu de no-dissenyadors, no és nova, d'acord. En aquest cas,  però trobo que queda justificada per l'esperit participatiu i lúdic de les festes barcelonines, i el resultat és aquesta discreta però elegant série de cartells,  rera els que s'amaga un concepte força simpàtic.

Felicitats a totes les Mercès, i bona Festa a tots aquells que us apropeu a Barcelona!

2010, Claret Serrahima


PERMITIDO FIJAR CARTELES

Siento una peculiar atracción por los carteles de Fiestas populares de pueblos y ciudades de nuestro País.
Me puedo pasar horas y horas mirando catálogos de coleccionismo donde a veces encuentro alguna  que otra perlita, qué lucir en mi Maleta.
Mi afición no se reduce a los modelos antiguos. También soy sensible a ciertos carteles, que se pueden encontrar cotidianamente en muros y columnas de cualquier ciudad cercana a mi, y que aprovecho para despegar disimuladamente (cuando ello es posible) y enrollar con sumo cuidado, para alimentar mi cartelística colección.
En mi muro particular (donde está permitido fijar carteles, por supuesto) hoy he decidido pegar tres pósters que comparten un mismo rasgo común: Las Fiestas de la Merced de Barcelona, que ya están al caer.
Abre la muestra, el cartel de las Fiestas de 1960 firmado por el genial Arnalot.
Por desgracia, todavía no he dado con el cartel de gran formato que a mi me haría feliz, pero me conformé con adquirir éste, de tamaño postal.
De éste diseño también se realizó un tiraje de sellos, y a mi personalmente no me estraña...¡yo, hubiese aprovechado el diseño hasta para hacer camisetas conmemorativas!

En segundo lugar, un guardia uniformado de gala, de adorable estética naïf, era el encargado de anunciar con su trompeta amarilla la Gran Cabalgada, que se celebró en el marco de las fiestas de 1964.
De su autora, Queral, ya no os puedo contar más.

Me he dejado para el final, el cartel de éste año. El diseño firmado por Claret Serrahima, con quién han colaborado una treintena de personajes célebres de Barcelona, aportando una letra hecha de su puño y letra, cada uno de ellos.
Con el conjunto de letras resultantes, se han realizado 5 carteles distintos con los que adornar los actos de la Fiesta y la ciudad entera.
La idea de hacer un diseño, a partir de la colaboración de un colectivo de No-diseñadores, no es nueva, de acuerdo. En este caso, sin embargo, creo que queda justificada por el carácter lúdico  y participativo de las fiestas, dando como resultado éste conjunto sobrio pero elegante de carteles, tras el que asoma un simpático concepto.

Y ya puestos, felicito a todas las Mercedes y os deseo una feliz Fiesta a todos los que os acerqueis a Barcelona!





dilluns, 20 de setembre del 2010

Amigues

Hi ha amics que van i venen. I n'hi ha que tornen.
Acabo de passar el cap de setmana, amb la meva primera veïna. Una de les meves millors amigues de la infantesa, amb la que comparteixo els records més divertits d'un temps passat.
Les nostres cases ara, estàn molt lluny l'una de l'altra, però encara la sento veïna. I amiga. 
Ara, que està passant un moment molt difícil, sé que ja no li puc oferir una tasseta de sal, o un paquet de sucre, però en canvi, li ofereixo unes orelles per escoltar i uns braços per abraçar.


AMIGAS

Hay amigos que van y vienen. Y hay otros que vuelven.
Acabo de pasar el fin de semana, con mi primera vecina. Una de mis mejores amigas de la infancia, con la que comparto los recuerdos más divertidos de un tiempo ya pasado.
Nuestras casas, ahora, están muy lejos la una de la otra, pero todavía la siento vecina. Y amiga.
Ahora, que està atravesando un momento muy difícil en su vida, sé que ya no le puedo ofrecer una tacita de sal o un paquete de azúcar, en cambio, le ofrezco un oído para escuchar y unos brazos para abrazar.

Friends

There are friends that come and go. Some others return.
I just have spent this weekend with my very first neighbor. One of my best childhood friends with whom I share the fun memories of a past time.
Our homes now are far from each other, but I still feel her as my neighbor. And my friend.
Now she is passing a very difficult time in her life, and I know that I can no longer offer a cup of salt or a bag of sugar, however, I offer her my ears to listen and my arms to embrace.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Mamá Luchetti

Via Tipograficamente.Blogspot.com
Una mica d'humor per començar la setmana, no pot anar mai malament. Ahir, quan de manera casual, vaig descobrir els anuncis que Mamá Luchetti, emet per la televisió argentina em van passar dues coses: em vaig fer un fart de riure i al mateix temps em van venir ganes de fer-me una sopa de sobre...que és una d'aquelles coses que (almenys a casa) només es fan en cas d'extrema urgència.
El menjar instantani, sempre em porta records simpàtics de les meves primeres vacances d'adolescència i fogonets de càmping, a partir d'ara, a més, la sopa de sobre em portarà al cap una cançoneta: "mamá, mamá, Lu-lu-Luchetti, mamá, mamá...."
Apa, que vagi de gust.



CAMPAÑA PUBLICITARIA MAMÁ LUCHETTI


Un poco de humor para comenzar la semana, nunca viene mal. Ayer, cuando de manera casual descubrí los anuncios que Mamá Luchetti emite por la televisión argentina, me ocurrieron dos cosas: una, me tronché de risa, dos, me dió el antojo de tomarme una sopa de sobre...que es una de aquellas cosas, que (al menos en mi casa) sólo se hace en situaciones de extrema urgencia.
La comida instantánea, siempre me trae recuerdos simpáticos relacionados con las primeras vacaciones de mi  adolescencia y hornillos de cámping, a partir de ahora, además la sopa de sobre me traerá a la cabeza la cancioncilla: "mamá, mamá, Lu-lu-Luchetti, mamá, mamá...."
Pues venga, que aproveche.


Mamá Luchetti ads


A touch of humor to start the week, never hurts. Yesterday, when by chance I discovered Mamá Luchetti advertisings for Argentina TV, it happened two things to me: one, I cracked up laughing, and two, I suddently wanted to have an instant soup... that is one of those things, (at least in my house) is only done in few extreme situations.
The instant food, always brings me nice memories associated with my first youth vacation (without parents) and camping stoves, but from now, instant soup will also bring to my head this happy song: "Mama, Mama Lu-lu-Luchetti , Mamá, Mamá ...."
So, bon appetit!

dissabte, 11 de setembre del 2010

Pau Casals



Aprofito la Diada, per penjar aquest entranyable i emotiu vídeo del discurs que Pau Casals va fer a les Nacions Unides, quan li va ser entregada la Medalla de la Pau l'any 1971. Aquest activista per la Pau, ens va deixar un llegat musical i humà digne de tants reconeixements com calgui.


PAU CASALS

Con motivo de la Diada (Fiesta oficial de Catalunya) aprovecho para colgar este humilde y emotivo vídeo del discurso que Pau Casals dió en las Naciones Unidas el año 1971, como agradecimiento a la medalla de la Paz que acababa de recibir.
Este activista por la Paz, nos dejó un legado musical y humano digno de ser reconocido tantas veces como haga falta.



Os dejo aquí traducidas sus palabras:

Éste es el mayor honor que he recibido en mi vida. La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Ya en mi infancia aprendí a amarla. Mi madre - una mujer excepcional, genial -, cuando yo era chico, ya me hablaba de la paz, porque en aquellos tiempos también había muchas guerras. Además, soy catalán. Cataluña tuvo el primer Parlamento democrático, mucho antes que Inglaterra. Y fue en mi país donde hubo las primeras naciones unidas. En aquel tiempo -siglo XI- se reunieron en Tolouges -hoy Francia- para hablar de la paz, porque los catalanes de aquel tiempo ya estaban en contra, en CONTRA de la guerra. Por ello, las Naciones Unidas, que trabajan únicamente por el ideal de la paz, están en mi corazón, porque todo lo referente a la paz le llega directamente (...)


Hace muchos años que no toco el violonchelo en público, pero creo que debo hacerlo en esta ocasión. Tocaré una melodía del folclore catalán: El cant dels ocells (El canto de los pájaros). Los pájaros, cuando están en el cielo, van cantando:"Peace, peace, peace" (paz, paz, paz) y es una melodía que Bach, Beethoven y todos los grandes habrían admirado y querido. Y, además, nace del alma de mi pueblo, Cataluña.




Pau Casals

Today, at the National Day of Catalonia, I wanted to share with all you this little but touching discourse from Pau Casals (one of the most international catalan figures).
In his life, he struggled constantly for peace, justice and freedom. In recognition of this, in 1971 the United Nations, awarded Pau Casal the U.N. Peace Medal. The speech that he gave to express his gratitude for this distinction, is one of the most impressive testimonies to his human dimension.

dilluns, 6 de setembre del 2010

10!




La més petita de casa, ja en té 10! Aquest és el primer any que ho cel.lebrarà convidant a esmorzar als companys de classe a l'escola.
Per l'ocasió, li he regalat aquest dibuix que hem convertit en punts de llibre, per repartir demà a classe.

El banquet estarà composat per croissants petits amb xocolata i sense, i Cacaolat per a tots.
Per molts anys Clàudia!


¡10!

La más pequeña de casa ya ha cumplido los 10. Este es el primer año, que lo celebrará invitando a desayunar a los compañeros de su clase en la escuela.
Para la ocasión, le he regalado este pequeño dibujo que hemos convertido en puntos de lectura, para repartir mañana en clase.
El banquete estará compuesto por pequeños croissants con chocolate y sin, además de Cacaolat para todos.
¡Muchas felicidades Clàudia!


10!

The youngest at home is ten! This one is the first year that she is going to celebrate inviting to a breakfast at school to all her friends and mates. 
For the occasion I've given her this little drawing, that we have printed in a bookmark size to give to all her classmates tomorrow at school.
The banquet will be composed by a lot of small croissants filled with chocolate and plain, and chocolate milk shake for everyone.
Happy Birthday Clàudia!

dijous, 2 de setembre del 2010

Souvenirs

Tinc la sort de tenir una mare a qui li agrada molt viatjar. D'ella, he après que els millors souvenirs que es poden portar d'altres països, són sovint els més barats.
A vegades fins i tot gratuïts; Envoltoris de disseny curiós, cartells de propaganda, pòsters d'exposicions itinerants, entrades de museus usades, i un llarg etcètera d'insospitats i efímers regals que s'ofereixen sempre, of course, sense embolicar.
Aquest estiu, però, mentre ella preparava la maleta per marxar cap a Estocolm, vaig decidir-me a fer-li un encàrreg.

En un paper li vaig escriure el mot GUSTAVSBERG, i a continuació li vaig mostrar una foto d'un dels dissenys produïts per Gustavsberg i dissenyada per Stig Lindberg als volts del la dècada dels 60, i que em té el cor robat d'un temps ençà.

"Tant me fa"- li vaig demanar -"una tassa, com un saler, com un bol per fer-hi una amanida, però fixa't en aquest disseny i recorda aquest nom. De tornada et pagaré el què et dec."

Ella, (obedient com només les mares saben ser), al cap de deu dies va presentar-se somrient amb un paquet mal embolicat, en plàstic de bombolles. 
L'esperat encàrreg havia arribat per fi.

Van fer falta, diverses passejades per la capital i la col.laboració dels seus inestimables acompanyants, (a qui envio un petó i el meu etern agraïment) que armats de paciència van pentinar Estocolm, fins trobar la ditxosa tassa i el seu platet, en un anticuari local.

Tassa i plat BERSÅ Imatge de huset
Taza y plato BERSÅ

De dins de la tassa, en sortia una capceta. Amb cara de interrogant, vaig obrir-la. Un  fragment de la popular porcellana, curosament polit, feia la funció d'anell. Aquesta va ser, la seva particular aportació...un retallet que no arribava a tassa ni a saler, però amb tota l'essència del disseny suec.

Si és que...ja m'ho havien dit a l'escola: "Mi mamá me ama. Amo a mi mamá".

Imatge de McDonald's.se
Any 2005: Vasets per cafè, d'un sol ús, al McDonalds de Suècia . (Homenatge a Stig Lindberg i als seus dissenys de culte).

Año 2005:Vasitos de cartón desechables, de McDonalds Suecia. (Un brillante homenaje a Stig Lindberg y sus diseños de culto).


Souvenirs

Tengo la suerte de tener una madre viajera. De ella aprendí que los souvenirs más bonitos que se pueden traer de otros países, son a menudo los más económicos. E incluso gratis:
Envoltorios de diseño curioso, carteles de propaganda, pósters de exposiciones itinerantes, entradas de museo usadas y un largo ectcétera de insospechados y efímeros regalos, que se presentan siempre, of course, sin envolver.

El pasado Agosto, sin embargo, mientras preparaba su maleta para partir a Estocolmo, quise hacerle un encargo.

En un papel le escribí la palabra GUSTAVSBERG y a continuación le mostré una foto con una de las piezas de porcelana diseñada por Stig Lindberg en la década de los 60, con la que sueño desde hace un tiempo.

"Tanto me da"- le expliqué- "Que sea una taza, un salero o una ensaladera, pero fíjate en éste diseño y recuerda éste nombre. A la vuelta, te pagaré lo que te deba".

Ella (obediente como solo las madres saben ser) al cabo de diez días, se presentó sonriente con un paquete mal envuelto en plástico de burbujas.
Por fin, el esperado encargo había llegado.
Hicieron falta varios paseos por la capital y la desinteresada colaboración de sus acompañantes (a los que aprovecho para mandar un gran beso y mi agradecimiento, desde aquí), quienes tras peinar la ciudad dieron con la dichosa taza y su platito, en un anticuario local.

La abrí a toda prisa. Dentro de la taza, había una pequeña cajita que destapé con cara de interrogante.
En su interior, un pequeño fragmento de la popular porcelana, cuidadosamente pulido, hacía la función de anillo.
Esta fué su particular aportación...un pedacito, que no era ni un salero ni una taza, pero con toda la esencia del diseño sueco.

Si es que...ya lo decían en la escuela: Mi mamá me ama. Amo a mi mamá.



Souvenirs

I have the luck to have a traveler mum. From her I learned that the most beautiful souvenirs that can be brought from other countries, are often the cheaper. And even free:
Whimsical packagings, exhibition posters, museum or transport tickets and a long etcetera of items that make unexpected and ephemeral gifts, which come always, of course, unwrapped.

Last August, however, while my mum was preparing her suitcase  for her departure to Stockholm, I made her a request.

In a piece of paper I wrote the word GUSTAVSBERG and then showed her a picture of the BERSÅ design by Stig Lindberg in the '60s, of which I dream for a while.

"I don't mind" - I explained to her- "If you bring me a cup, a salt shaker or even a salad bowl, but look at this design and remember this name. On your way back, I'll pay what I owe you."

After ten days, with a smile on her face, she  brought to me, a clumsily package in bubble wrape.
Finally, the commission I had expected for.
It took several walks around the capital and the selfless help of her companions, who after combing the city found the famous cup and it's saucer, in a local antiquarian .

I opened it fast. Inside the cup there were an unexpected small box. A question mark on my face, appeared.
Inside, a small fragment of the popular porcelain, carefully polished, took the role of a ring.
This was her particular contribution ... a small piece, which was neither a cup nor a salt shaker, but had all the essence of this Swedish design.

As I learned on my early years at school: My mom loves me. I love my mom.


(At the last photo, McDonald's cofee cups, a brilliant homage to Stig Lindberg and his iconic designs, at 2005)