divendres, 25 de febrer del 2011

Neonats

Fotografia Misteral
Algunes de les meves amigues, potser els semblarà familiar el dibuix que acabo de regalar a la Jana.
La idea de dibuixar la Sala de Neonats, va sorgir ara fa onze anys, quan la meva filla gran amb poc més d'una setmana de vida, va haver de passar uns dies a la Planta Neonatologia del Hospital, a causa del baix pes i les dificultats que tenia per alimentar-se amb l'alletament que jo, (alletadora mega-conscienciada) li podia donar.
Així va ser, com la Martina es va passar dues eternes setmanes fins que va agafar el pes òptim per tornar a casa.

Allà, apart d'entrar en contacte amb un equip humà i professional súper qualificat, vaig poder conèixer altres mares, que com jo tenien la criatura a dispesa, desitjant que arribés el moment de marxar cap a casa amb el nadó a sota el braç.
També hi havia alguns bebès que simplement acabaven de néixer i els pujaven una estona a fer-los alguna prova o cura simple, abans de tornar a baixar al bressolet de l'habitació.
Allò era un festival de plors de criatura, frenesí i vida.

Aquells dies els recordo molt bé: Els meus sentits van aguditzar-se fins el punt de reconèixer el plor de la meva filla abans d'entrar a la Sala, d'entre tots els altres plors dels nadons que com ella, ploraven reclamant l'atenció dels seus progenitors o infermeres.
Allà mentre alletava la Martina, parlava amb altres mares, i badava veient treballar les infermeres que és una de les coses que més m'impressionava observar.
A elles, els vaig regalar el primer dels dibuixos d'aquesta série. En agraïment per la seva feina i el carinyo amb què la feien.
A la Carme, una mare com jo amb qui vaig coincidir durant aquells dies, i amb la que conservo una gran amistat, n'hi vaig regalar un altre.
I així he anat fent cada vegada que em semblava que l'ocasió era propícia i estés més o menys segura  d' encertar els gustos de la mare.

Ara, feia temps que no en regalava cap. I quan vaig saber que la Jana havia nascut i ja estava a casa menjant i creixent com una bona nena, se'm va encendre la bombeta.
Per ella, he fet aquest dibuix. El reflex de seves primeres hores de vida, abans de marxar cap a casa, amb el que li voliem dir: Benvinguda al món Jana!



NEONATOS


A alguna de mis amigas, quizás les parecerá familiar el dibujo que acabo de regalar a Jana.
La idea de dibujar la Nursery, surgió unos once años atrás, cuando mi hija mayor con poco más de una semana de vida, tuvo que pasar unos días en la Planta de neonatos del Hospital a causa del bajo peso y las dificultades que tenía al mamar.
Así fué cómo Martina, pasó dos eternas semanas hasta adquirir el peso óptimo para volver a casa.

Allí, aparte de entrar en contacto con un equipo humano y profesional altamente qualificado, pude conocer a otras madres, que como yo tenían sus criaturas alojadas, deseando que llegara el momento de volver a casa con la criatura bajo el brazo.
También había algunos bebés que acababan de nacer y los subían a Planta un ratito, para hacerles alguna prueba o cura simple antes de volverselos a llevar a la cunita de la habitación.
Aquello era un festival de llantos de bebé, frenesí y vida.

Aquellos días, los recuerdo muy bien: mis sentidos se agudizaron hasta el punto de ser capaz de reconocer el llanto de Martina, de entre todos los otros llantos de bebé que como ella, lloraban reclamando la atención de sus mamás o en su ausencia, de alguna enfermera.
Allí, mientras yo daba el pecho a mi niña,  hablaba con otras mamás i alucinaba viendo trabajar a las enfermeras, que era algo que me maravillaba.
A ellas, les regalé el primero de los dibujos de esta serie. En agradecimiento a su trabajo y el cariño con qué lo llevaban a cabo.

A Carme, una madre como yo, con quién coincidí aquellos días y con la que conservo una gran amistad, le regalé otro.
Y así he ido haciendo cada vez que me parecía que la ocasión era propicia y estuviera más o menos segura de acertar con el regalo. 

Ahora, hacía tiempo que ya no hacía ninguno, y cuando supe que Jana, había nacido y ya se encontraba en casa creciendo como una buena chica, se me encendió la bombilla.
Para ella, he hecho éste dibujo: el reflejo de sus primeras horas de vida, antes de partir hacia casa...con el que le quería decir: ¡Bienvenida al mundo Jana!

49 comentaris:

  1. Acabo de descobrir el teu blog i el trobo una preciositat!! Enhorabona!!
    Justament aquest dies havia de fer uns regals a uns nens ( i jo que soc super aficionada a la lectura infantil) i estic bucant el llibre de " L'àvia necessita petonets".
    A partir d'avui et segueixo :)

    ResponElimina
  2. Em fa tantíssima ràbia que els meus nens ja no siguin nadons, que si no fos perquè tinc l'hotel al complet, potser li proposaria alguna cosa al senyor Pèsol... Ais, aaaaaaiiis quina peneta, què macos els nens ooooooh. No podries fer-me una transfusió del teu talent, reina?
    Un petonet per tu, i un per cadascun d'aquests nadons. (I si me'n faig un pòster, a pesar que hagi d'anar a veure a miamigoeldelacopisteria?)

    L'envejosa del pèsol

    ResponElimina
  3. Mi pequeño Martín también pasó sus primeros días en neonatos. Al principio en la U.C.I. y después, cuando pudo respirar, en la sala de neonatos. Son momentos muy duros, sobre todo cuando se acaba el tiempo de la visita y los tienes que dejar en la cunita. O cuando los ves con tantos cables conectados y sonditas pequeñas, y el único llanto que sientes es el "PiPi" de la máquina a la que están conectados. Aún así, es una planta llena de vida, donde, no sé en vuestro caso, pero en Ourense, las enfermeras son tiernas y cariñosas de un modo especial.
    Es precioso el dibujo, seguro que alegra mucho la habitación de Jana, y un hermoso recuerdo de sus primeros compañeros...
    Biquiños Carme

    ResponElimina
  4. Oh, com m'agrada el dibuix! Això serà la col·lecció neonats, el dia que siguis famosa...la meva filla no mamava i em va toca donar-li el biberó totes les nits perquè la meva dona no tenia ferro i necessitava dormir...a la feina m'adormia devant de l'ordinador i el meu cap deia, que, otro dia de juerga eh? No es creien que dones el biberó...no queda mascle..:)

    ResponElimina
  5. Quin dibuix més bonic Carme! A més és un tema que em toca d'aprop, fa 4 mesos va néixer el nostre fill, en Jan. Ens ho estem passant pipa, i hi han tantes coses per apendre d'un petitó...! Coses que anem oblidant amb l'edat, però el Jan és el nostre mestre.
    Un poster requetebonic, una aquarel·la minimalista i superefectiva... Endevant!

    ResponElimina
  6. Una col·lecció de petites meravelles. Tinc una neboda que treballa a neonats del Taulí que en podria fer dels teus dibuixos una invitació a l'optimisme pel transcendetalisme de la seva feina quotidiana. Ella els treu i tu els dibuixes. Bon tàndem :)
    Enhorabona.

    ResponElimina
  7. LAURA: Benviguda a la maleta! És un plaer tenir-te per aquí, i que hagis pensat en el llibre de l'Àvia per fer un regal :-)

    Moltes gràcies i un petó gran.





    ANA PRINCESA DEL GUISANTE: No sé si tinc gaire cosa que transfusionar-te, jo! Però en cas de poder-ho fer, has pensat que ens acusarien de dòping?
    Res, res...a mi em fa fantàstic que Deu NostreSenyor et beneïs amb el do de la paraula escrita...què coi fariem les dues juntes, si féssim el mateix?

    Pensa-hi :-)
    Petonets, envidriosa.




    DOLORES CEBALLOS: Imagino lo mal que lo pasasteis hasta que os lo llevaríais a casa. Qué penita da verles tan pequeñitos e indefensos.
    El equipo de médicos y enfermeras, en estos sitios es increíble y trabajan con una dulzura y una profesionalidad inmensas.

    No sé me ocurrió nada mejor que un dibujo para darles las gracias por ello.

    Un biquiño guapa.




    ARIS: Et va tocar fer de mama, i segur que t'ho passaves bomba tot i la son, les ulleres, i el cansament extrem, oi?
    Per sort , cada vegada són més els homes, que veuen la maternitat de molt més aprop amb total normalitat.
    Ja era hora! :-)




    ROGER SIMÓ: Moltes felicitats Roger! Quina enveja que em feu, perquè aquesta (t'ho hauran dit molts cops) és una època meravellosa, que cal gaudir a consciència...perquè passa molt, molt depresssa!

    Estic segura que ja ho aprofites al màxim!
    Ara, que tens un model tan excepcional, veuras que és inevitable dibuixar criatures a tort i a dret...ja ho veuras!

    Un petó molt gran i una moxaina dolça al petit Jan :-)




    ALBERICH: Doncs precisament al Taulí hi ha un d'aquests dibuixos...si no l'han tret encara!
    La feina de la teva neboda, és meravellosa i destil.la una tendresa increïble. Fés-li arribar la meva enhorabona.

    Bonica lectura, la teva :-)

    ResponElimina
  8. Quina benvinguda més maca! M'ha fet recordar el meu nano a la sala de neonats. Feia la meitat de tots els altres, per qüestions genètiques i de voler sortir amb presses.

    ResponElimina
  9. Quina preciositat de dibuixos!

    I si els nens ja són una mica més grans... no t'atreviries a fer-ne un dibuix ;-)

    Felicitats. Ja trobava a faltar els teus apunts al bloc!

    ResponElimina
  10. SM: Ja veig que també veu passar per l'experiència, com nosaltres! I la nostra també era per canija, que s'hi va estar una temporada...i tan gran que és ara, i tant que ens va fer patir :-)

    Cel.lebro que t'agradi,
    merci beaucoup!




    TIRANTLOBLOC: Nooo! No hi cabrien tots al mateix paper! ;-P

    M'agraden així de petitons la canalla, quan només ploren per menjar i per dormir! Ja saps què diuen: Si no te'ls menges de petitons, de grans lamentes no haver-ho fet!

    Gràcies Tirant, que tinguis bon cap de setmana!

    ResponElimina
  11. Com cada dia... felicitat!!! com m'agraden els teus dibuixos.. i les teves explicacions.... per cert, on comercialitzes els teus dibuixos?

    ResponElimina
  12. CRITICART: Com m'agrada sentir-te dir això! O millor dit, llegir-te ;-)

    Tot i que sóc freelance, la major part de la meva feina, la publica l'Editorial Busquets...potser has rebut alguna felicitació de Nadal, o has regalat un estoig de llàpissos a alguna nena, que sigui d'aquesta marca...amb una mica més de sort, si hi diu Sala....és fet meu!

    Molets gràcies, les teves paraules m'alegren el dia :-)

    ResponElimina
  13. Que monooooooooos!! La Sara no va passar per Neonats per no gaire, que es veu que tenia pressa per sortir... (el part, a més, va ser tota una odissea, perquè no hi havia llits a la maternitat i em van haver de portar amb ambulància a Sant Joan de Déu i vaig arribar que ni epidural ni res, directa a la casella de sortida!)

    ResponElimina
  14. SARA: Ostres! Cada part és una història...Jo també vaig tenir la Martina al natural...però no ho volia! Jo volia l' epidural, una pipa d'opi i tot el que m'ajudés a passar aquell terrible dolor! Sort que era tan petitona, pobreta!

    Que tinguis un bon cap de setmana,
    petonets :-)

    ResponElimina
  15. D'això se'n diu regalar la primera socialització de les criatures. Fantàstic!

    Per cert, estic rient per dintre perquè les meves filles són fans del Busquets (amb moderació que la butxaca no dona per a més) i ara va i resulta que en pots ser la dissenyadora! Avui miraré les seves carteres d'escola que els han de durar dos anys si les volen Busquets!

    ResponElimina
  16. GALDERICH: Home, seria tot un honor, que els agradés alguna de les meves col.leccions!
    Si algun dia coincidim (en algún Sant Perfecte d'aquests) ja miraré de venir amb el catàleg sota el braç en plan: Avon llama a su puerta, a veure quantes motxilles venc! Ha, ha, ha....

    No saps el què m'has dit! ;-P
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  17. Ets una artista genial :), i m'agrada això que dius, que reconeixies el plor de la teva criatura. Al final, resulta que els instints no els tenim perduts del tot.

    ResponElimina
  18. Marta (mare de la Jana)25 de febrer del 2011, a les 20:26

    Aquest dibuix tant dolç que ens has regalat mostra tota l'alegria i la tendresa que ha despertat l'arribada de la Jana a tota la família.
    Ha estat un regal molt especial i que serà un record molt bonic per la Jana. Fins i tot s'hi assembla força!!!
    Moltes gràcies Carme

    ResponElimina
  19. CLÍDICE: Jo sempre havia pensat que tenia tant instint com un troç de suro...i mira! Va ser tota una revel.lació descobrir aquesta facultat tan curiosa en mi.
    En el fons no deixarem mai, de ser mamífers una mica empolaïnats.

    Estic contenta que t'agradi :-)
    Bon cap de setmana.





    MARTA: Em fa molta il.lusió d'haver encertat el regal!

    La Jana és una nena preciosa i té la sort de tenir unes germanes que la portaran com una reina.

    Moltes felicitats família:
    Una abraçada :-)

    ResponElimina
  20. Ma mare és infermera i ha treballat molts anys en neonats! Té molt bon record d'aquell temps, és que té que ser molt bonic treballar amb personetes que tenen hores de vida...

    M'encanta el dibuix!

    ResponElimina
  21. Dolcíssim i molt tendre Carme, un gran record sens dubte!I l'escenari on l'has posat per fer-li la foto, genial! :D

    ResponElimina
  22. MARIA: Mai abans de ser mare havia pensat en la gran tasca que fan les infermeres en general i les de neonats en particular. I arrel d'aquesta experiència, vaig quedar admirada.

    Una gran feina, sens dubte :-)
    Gràcies Maria, que passis un bon cap de setmana.




    APANONA: Moltes gràcies, ara em fas pensar que he oblidat de posar que la foto és de'n Misteral...i el mèrit, totalment seu :-)

    Li faig saber d'inmediat.
    Gràcies; Sort que m'hi has fet pensar.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  23. Quines preciositats!! Quina colla més bufona, ets una artista dels regals ;D
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  24. Que bé trobar-me al teu bloc. Que bonic. Felicitats!

    ResponElimina
  25. Ohhhhhhhhhhhhhhhhhh! Em quedo amb el neonat que plora. EL segon. Sí. L'agafo un moment i te'l torno, val? Està massa disgustat!
    Jo els voldria d'aquesta mida... més grandets costen mooooooooolt!
    MAleta, no em diguis que les cares que tenen no són molt millors que les d'aquell solet! :P
    Petonillus infantils (dels que s'acaben massa aviat... :(

    ResponElimina
  26. Un rampell: a la que es fan grans només recollim que MORRUS!

    ResponElimina
  27. LYN NEWHOUSE: És que de tan petits em semblen irresistibles , la canalla...no pararies de mirar-los mai.
    No me'n sé estar!

    Gràcies bonica; Bon cap de setmana!




    ANNA: Que bé trobar-te aquí...Benviguda!
    Passa quan vulguis, la maleta està oberta ;-)




    MORTADEL.LA: Tens més raó que una Santa...de grans es tornen uns rondinaires als que has de perseguir perquè es deixin fer una moxaina...en fi! Sort que això també passa :-)

    A mi, el que fa el marrà, també m'agrada força, perquè revoluciona el galliner, i els dels bressolets dels dos costats estan ben amoïnats.
    Te'l deixo emportar, a veure si el tornes una mica més content i deixa dormir als veïns :-)

    Bon cap de setmana guapa,
    Sol 0-Neonats 1!!!! Bravo!

    ResponElimina
  28. M'agrada molt veure que cada neonat té la seva personalitat més o menys definida. També podria ser un dibuix sobre el determinisme: provar a endevinar quina vida li espera a cadascun, i provar de dibuixar-lo grandet al cap d'uns anys.

    ResponElimina
  29. Mira saps? Te'l torno! Es porta fataaaaaal...

    http://www.youtube.com/watch?v=fjHotY71uBc&NR=1&feature=fvwp

    ResponElimina
  30. LLUÍS BOSCH: Cert; Ja desde els nostres primers dies de vida, es deuen mostrar alguns trets que ja no ens abandonen mai més...ja se sap, geni i figura...

    Fa gràcia pensar que potser estem davant dels metges, espeleòlegs, paparazzis, forneres, inspectors d'hisenda, guionistes, pastissers, arqueòlegs o estrelles del Cinema, de la propera generació :-)



    MORTADEL.LA: Té, ara que se m'havien adormits els altres dos! Mira, li deixaré el Pingu posat a veure si amb la musiqueta es calma :-)

    ResponElimina
  31. Me encanta el amarillo que llena de vida cada bébe que has retratado. Un abrazo enorme, me alegra que Jana crezca feliz como otros niños que pasan por esa unidad en la que reciben cuidados y mimos para volver a casa.

    ResponElimina
  32. que rodonets i que monos i no n'hi ha un de igual! impossible triar... me'n demano un de cada..
    per ser les primeres hores en què arriben al món trobo que s'ho agafen prou bé...:)
    fantàstic com sempre Carmaleta!

    ResponElimina
  33. MAMÁ ESPAÑOLA EN ALEMANIA: Muchísimas gracias Sra. Mamá, me alegro mucho de encontrate aquí. ¡Bienvenida! :-)



    LOLITA LAGARTO: Bé, m'ho he fet venir una mica bé, perquè quedéssin ben bonics a la foto! I pobrets es deuen pelar de fred, que no els he posat ni una trista "ranita", ni uns peüquets!

    Moltes gràcies guapa, m'alegro molt de llegir-te,
    espero que la teva desconnexió et sigui relaxant i profitosa...però t'enyorem una mica, eh?

    Un petonàs :-)

    ResponElimina
  34. Ohhhh!!!
    Quina preciositat de dibuix! Tots et surten molt bé, però els de nadons crec que els bordes!
    Els pares de la Jana deuen estar super orgullosos de lluir la Jana i al costat aquest dibuix.
    La història que expliques també molt tendra, què faríem sense aquestes infermeres...

    Per cert, canviant de tema, acabo de caure que has passat aquest hivern amb botes d'aigua, nena que vas a l'última!! :)
    Petons,

    ResponElimina
  35. MELOENVUELVEPARAREGALO: Moltes gràcies bonica! Ja és tradició a la casa-maleta de fer un dibuixet als nou nats...la Jana, va ser l'excusa perfecte per recuperar la tradició.
    El millor de tot, va ser, sentir-li a la seva mare dir que s'hi assemblava i tot!

    Ahà! Te'n has adonat! Doncs premi!
    Perquè he de dir, que no era gens casual, que les bótes fóssin d'aigua.

    Estàs en tot ;-D
    Bissitos

    ResponElimina
  36. Quina ilustració tan maca Carme, i tan plena de sentiments....ets geniasl...moltes gracies per venir, i molts petonets plens de molt de carinyo..mmuuuuaaa

    ResponElimina
  37. LA PINTORETA: Gràcies Carol, me'n alegro molt per a tu. Ja veus com arriba a ser d'inspirador tenir criatures...ja tinc ganes de veure les coses que faràs per la teva :-)

    Cuida't molt guapa! Un petonet tendre.

    ResponElimina
  38. La meva maleta eiiii, oooohhhh, ooooohhhh, no tinc paraules.. Aquests són 3 al cub. Jeje ;)..
    Moníssiiiiiims, ensucrats... Què t'he de dir que no sàpiguis. Petons! mOnTy

    ResponElimina
  39. eOE: Gràcies Monty...Sembla que només faci múltiples de tres, jo! :-)
    Les criatures sempre m'han semblat molt inspiradores; Mentre les meves eren petitones, no parava de dibuixar-les! Ara, ja començo a dibuixar les dels altres!

    Són tan dolços!
    Petonets guapa!

    ResponElimina
  40. Uno de mis hijos se llama Martín. Me ha gustado saber que son tocayos.
    El dibujo me parece una preciosidad, rebosante de ternura. Para las que hemos tenido a los pequeños en esa situación supongo que tiene un valor añadido.
    Gracias y besitos.

    ResponElimina
  41. ZEROGLUTEN: Me alegro que te guste. Si has pasado por esto, ya sabrás lo enormes que son las ganas de llevarte por fin, el bebé a casa; Para mi, fue una vivencia inolvidable...por eso la dibujé :-)

    ¡Besitos a Martín también!

    ResponElimina
  42. MICHAEL ROBERTSON: I'm glad you like it! Thanks a lot for stopping by my blog :-)

    ResponElimina
  43. Holaaaaaaa!
    Acabo de descobrir el teu bloc i t'haig de dir que m'encanten els teus dibuixos!
    Moltes felicitats per aquest bloc, et seguiré!

    Una abraçada,

    ResponElimina
  44. EMQUEDABE: Estic molt contenta que hagis arribat fins aquí i que t'agradi el què hi has trobat;

    Et dono una calurosa benvinguda a la Maleta!
    Gràcies per seguir-me,

    un petonet :-)

    ResponElimina
  45. Hola Carme,
    buscant coses per montar un dossier pels meus alumnes..., acabo de descobrir aquesta imatge ( i el blog, es clar!)que m´ha omplert de tendresa per una banda i de durs records per l´altra...
    Els neonats i les diferents circumstàncies que els porten a ser-ho.... baix pes, com el teu cas, prematuritat, com el meu...
    Sóc la Mònica, una mestra i sóc mare de dues filles, la Claire i la Clàudia.
    Malgrat ja han passat dos anys, veure el teu dibuix i llegir-ne el texte adjunt, m´ha fet tornar al passat i se m´han saltat les llàgrimes.
    L´equip de neonats.... així com als pediatres......... buf, no tinc paraules, sols tones d´agraïment infinit... quines persones tan especials.... mentre tu et debateixes amb la teva lluita interna, t´afrontes al dolor, el neguit, l´angoixa i el no saber com anirà tot, ells són allà, discretament, sostenint-te a tu i les teves pors...
    La Claire i la Clàudia eren germanes bessones, en un embaras molt complicat... a la setmana 31, just a la setmana 31 la Clàudia ens havia deixat per esdevenir un angel... i en una cesàrea d´urgència neixien les dues... la Claire amb un plor, la Claudia de puntetes i en silenci...
    Va ser un mes i mig dur... vam "viure" a l´hospital i allà entre pors i neguits, veiem com dia a dia la nostra filla s´aferrava a la vida i lluitava per sobreviure. El 25 de novembre va fer els 2 anys!
    La imatge i la lectura del teu texte, com et deia, m´ha fet bessar llàgrimes... l´un i l´altre són preciosos!
    Gràcies...
    Tens un talent extraordinari que trasmet!

    ResponElimina
  46. Mònica, a mi m'han fet saltar les llàgrimes, la teva història i els agredolços moments que us va tocar viure aleshores...havia de ser duríssim, païr tantes emocions juntes, mentre la vida seguia obrint-se pas.
    Entenc perfectament el teu agraïment per l'equip de Neonatologia...

    La Claire, serà sens dubte una nena d'una gran fortalesa que us omplirà de felicitat per sempre més...per ella, un petó inmens i per tú, una forta abraçada.

    Un Àngel, us acompanyarà sempre...i per ella, la meva pregària.

    carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona nit Carme,
      no era pas la meva intenció fer-te saltar les llàgrimes...
      Si, la veritat, va ser duríssim, agredolç, com tu dius!
      Mentre ploravem.... la vida s´obria pas i ens necessitava forts per fer-li costat en el dur procés de la supervivència...
      Dins de la desgràcia, encara vam estar de "sort", la Claire ens va donar una lliçó de vida a tots... és una nena molt forta.
      La Claire, la nostra alegria, el motor de la nostra vida... un regal...
      La Clàudia,el nostre àngel, viurà per sempre amb nosaltres, en el nostre cor i en el nostre record... cada dia hi és present...
      L´hi faré a la Claire el teu petó... gràcies per l´abraçada i la pregària pel nostre petit àngel...
      Gràcies, gracies, de tot cor... Mònica

      Elimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!