dilluns, 12 desembre de 2011

Adéu Rita

Il.lustració Carme Sala © tots els drets reservats.

Més d'un sabreu ja, que més que una mascota, la nostra gossa Rita, havia adquirit l'estatus de membre de la família i com a tal la tractavem: L'hem cuidat, tant com ella ha cuidat de nosaltres i avui després d'un temps intentant vèncer la seva enfermetat, amb grans dosis de medicaments i afecte, hem tingut que dir-li adéu.
I ja que havia de marxar, no es mereixia menys que un comiat en la companyia de tots quatre...hi ha gossos que ensenyen també, quin és el valor de l'amistat en els moments més difícils.

Sort que això ho puc escriure i no ho he d'explicar en veu alta, perquè la meva ridícula veu, ha decidit que avui no s'entengui res del què dic...segur que demà estaré millor; Només em cal aprendre a superar la seva absència.




ADIOS RITA

Alguno de vosotros sabréis ya, que más que una mascota, nuestra perra Rita, había adquirido el estatus de miembro de la familia y cómo a tal la tratábamos: La hemos cuidado, tanto como ella ha cuidado de nosotros, hasta que hoy, después de un tiempo intentando vencer su enfermedad con grandes dosis de medicinas y cariño, hemos tenido que decirle adiós.

Y ya que tenía que irse, no se merecía menos que una despedida en compañía de su pequeña familia...hay perros que enseñan también, cuál es el valor de la amistad en los momentos más difíciles.

Menos mal que esto lo puedo escribir y no tengo que explicarlo en voz alta, porque mi ridícula voz, ha decidido que hoy no se entienda nada de lo que digo...seguro que mañana estaré mejor; Sólo tengo que aprender a superar su ausencia.



GOOD BYE RITA

Some of you may know that, more than a pet, our dog Rita acquired the status of a member of our family and at this way we've treated her like: We've taken care of her as much as she cared for us, until today when after a long time trying to overcome the disease she was affected, with large doses of medicines aswell of affection, we should have to say goodbye to her, for ever more.
And since we knew, she should go, we though that she deserved to be dismissed in the company of her little family: my husband, my two daughters and me...because, dogs can show people too, which is the value of friendship in the most difficult moments.

I'm happy to be able to write about this, because at this moment my voice decided to sound ridiculous every time I want to talk about...I'm sure that tomorrow I'll feel better, I just only have to learn to overcome her absence.

38 comentaris:

  1. Òstres, quina peneta, noia, ara, que jo t'he de dir una cosa, és una petita confessió... Si jo hagués nascut gossa, hauria volgut viure a casa vostra.
    I una altra cosa, en un piló d'exemplars de llibres ella és la autèntica protagonista, la reina de gairebé totes les il·lustracions de les nostres Abuelites, ara esteses per mitja Europa (bé, no tant, però em venia de gust fer-li un homenatge).
    Un petó a tots vosaltres.

    ResponElimina
  2. L' imagino tal i com l' has dibuixat; somrient i flairant els estels, agraïda pel tot l efecte i amor que li heu brindat...ànims!!

    ResponElimina
  3. ostres Carmaleta, em sap greu.. recordo la Rita com una gossa preciosa que he conegut pels teus dibuixos, sempre plens de tendresa.., i com la princesa del guisante, si hagués nascut gossa... hauria volgut viure al costat de La meva maleta!

    ResponElimina
  4. Buf... és molt trist quan es mor un animal que ha fet tanta companyia durant tant temps i tan bona.

    Jo no tinc cap animal a casa per evitar els mals tràngols que he hagut de superar en veure morir els diferents gossos del mas dels padrins i fins i tot una cadernera meravellosa quan vivia a casa mons pares.

    Et donen molt... però és tanta la tristesa que sento quan es moren que no vull tenir cap animal a casona.. els agafo massa estimació...

    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Sento això que la Rita hagi marxat. Sempre és trist acomiadar-se d'un ésser estimat.

    ResponElimina
  6. Sap greu, pobra... Ànims per a tots!

    ResponElimina
  7. Ostres, quin greu que em sap Maleta...les nenes segur que l'enlloraran molt :( Molts ànims!

    ResponElimina
  8. Ho sento molt, jo també vaig passar per una cosa semblant amb la nostra gosseta, ja fa uns anys.
    Molts ànims i recupera el bon humor!
    Petonets

    ResponElimina
  9. vaja, t'acompanyo amb el sentiment...
    la veritat es que sels acaba estimant com ser humans...de fet, a Torroella del Llobregat hi ha un cementiri d'animals i et quedaries astorada de l'elegància de les tombes...

    ResponElimina
  10. Ens acabem estimant les mascotes com si fóssin membres de la nostra família...i això, per força ha de ser bò, perquè l'estimació, amb estimació es paga.
    Està clar que l'amor no coneix de races ni espècies :-)

    Us agraeixo de tot cor els vostres missatges i la vostra companyia; us envio una forta abraçada a cadascú de vosaltres.

    Petons,
    Carme

    ResponElimina
  11. Ostras síiii quina peneta! Hi han animalons que es fan estimar tant o més que els humans. Petó.

    ResponElimina
  12. Ànims, no toca un altre cosa!!!

    La seva mort no esborra tot el que té valor i vau poder gaudir de la seva vida !

    Segur que ella es va sentir la gossa més estimada i feliç del món!!

    Un petó ben gran per tots 4

    ResponElimina
  13. Molts ànims! Ara toca caminar endavant, sense deixar de banda els bons records.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Bo!!! yo nunca sé qué decir en estos casos, pues la pena es grande y no hay consuelo que logre curaros, además, este tipo de ausencias, personalmente creo que se notan un montón.

    Un biquiño muy gordo para todos y mi todo mi cariño.

    Por cierto, precioso dibujo.

    ResponElimina
  15. Carme, només dir-te que em sap greu això que us ha passat. Un petó

    ResponElimina
  16. Sempre es troben a faltar les criatures que ens estimem....ànims i endavant, que la bola no deixa de rodar

    ResponElimina
  17. Se perfectament pel que passeu. Jo ja en porto quatre de gossos.

    ResponElimina
  18. El que s'arriba a estimar un animal! i s'enyora la seva companyia!!! Ànims!

    ResponElimina
  19. Hola Carme, em sap greu però no puc dir res per alleugerir la teva pena (ja sé per el que estàs passant), si et tingués al costat et faria una abraçada.
    Ànims...

    ResponElimina
  20. Vaja, pobra Rita! Doncs no puc dir res més que ànims, i que la Rita ara, com a mínim, hi és per sempre al ciberespai. I tan guapa com sempre.

    ResponElimina
  21. No he estat mai de gossos ni de mascotes en general: em fan pena els animals tancats en una casa. Però és cert que aquestes bèsties ens ensenyen moltes coses de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  22. ANA PRINCESA DEL GUISANTE, LAURA, EL PORQUET, EDUARD ARIZA, SM, APANONA, CONFETTIS DE COLORS, ARIS, MÓN COSIT A MÀ, CARME J, JOEL ARTIGAS, LELES, TIRANTLOBLOC, GARBI24, ALYEBARD, MARTA, ROGER SIMÓ, LEBLANSKY, LLUÍS BOSCH...

    No deixo de repetir-me que només era un gos...però segur que entendreu, que la Rita era molta Rita!
    Gràcies per les vostres abraçades virtuals, avui ja em sento una mica millor i com bé diu en Garbi24, la bola no para de rodar per molt que un gos deixi de remenar la cúa...encara que sigui la d'un, de molt especial :-)

    Petons a tots.

    ResponElimina
  23. Això sí que em dol, Carme!
    Quin greu... ostres, la trobava tan bufona...
    Veig que has canviat la teva ilustració (des de fa uns dies). Et noto com trista..., t'has pintat preocupada i no m'agrada veure't així.
    Jo també n'he tingut uns quants i es pateix molt quan marxen...
    Ho sento. :(

    ResponElimina
  24. Em sap greu, Carme. Tu que pots, podràs omplir cada buit amb un dibuix. Fixa't quina sort té la Rita!

    Un petó molt gros!

    ResponElimina
  25. Se del tràngol que esteu passant, i voldria saber calmar-vos . Però la Rita, ja ha acabat aquell esforç diari ,que per ella es travessar la vostre casa sense entrebancar-se.
    Ha estat una panxa contenta,una protagonista,de contes,fotografies i mil vegades dibuixada, no se’n anirà trista, sinó contenta de haver trobat una família fabulosa,que la tractat con una nebulosa.
    Estigueu tranquils que aquest animal,tan pacífic, conformista,tan dòcil i bonàs,allà on vagi a parar, acompanyada d’altres animalets,us trobarà a faltar, evidentment,
    i vosaltres amb ella ,no en va s’ha fet estimar!.
    La recordareu corrent i amb les orelles volant volent atrapar una papallona,o la pilota que les nenes al estiu li anaven a tirar, la recordareu, mirant el seu jaç. on mil hores s’hi ha estirat ,això no ho oblidareu.
    I tan de bo això no fos un adéu Rita, i si no un fins aviat!Ara descansa deixeu-la volar!
    Heu estat sempre al seu costat, recordeu!!
    una abraçada molt forta
    Kial

    ResponElimina
  26. MORTADEL.LA: Em trobo que hi ha persones amb qui no goso dir com n'estic de trista...perquè em fa por que pensin que estic com un llum. Per sort, tu ja saps el què vull dir, encara que només fós el gos de casa :-)

    Gràcies guapa, i no pateixis per la Carme del Banner, no està trista, només té un posat més sobri; de cara a la Primavera ja miraré d'animar-la una miqueta més,

    petonets.



    ENRICH H MARCH: Ni t'imagines tot els què la Rita em va inspirar...surt en una pila de dibuixos meus; Però no estic disposada a deixar-la de dibuixar...em penso que hi ha corda per estona, :-)

    Una abraçada.



    KIAL: Bé, tú ja saps què és això...oi?

    La Rita es deixava cuidar de meravella; en quant em veia apropar-me amb les gotes pels ulls, alçava el cap i no es movia ni un pèl, però, si li havia de posar una injecció, quan em veia apropar-me amb la xeringa, l'ajupia, ensenyant-me el clatell...perquè era una pacient excel.lent!

    Me'n emporto uns records boníssims d'aquesta bestiola...molt aviat aquests pensaments em faràn somriure, enlloc de plorar. Només és qüestió de temps :-)

    Una abraçada padrinota!

    ResponElimina
  27. Estic del tot segura que hi ha un tros de cel en algun lloc, on s´arrauleixen tots els petits companys de viatge que han tingut la delicadesa de deixar-nos compartir les seves petites o grosses vides, la generositat de la seva companyia, ja sigui en forma de miols, de llepades,lladrucs, o refilets. Segur que són allà tots junts explicant-se les aventures que han viscut al nostre costat. Qui sap, potser algun dia retrobarem en un altre bestiola, una mirada, un gest, que ens semblarà estranyament familiar i no sabrem expicar-nos el perque d´aquest misteri. Podría ser, oi ? Ai! que rapapiejo, potser el Nadal que s´acosta i ens fa estovar una mica i ens regira els sentiments. Ara m´ha vingut al cap la tonta idea que un tal Cinchon, explica a cau d´orella (ben llarga) de la Rita, que una vegada hi havia una nena, que li prenía mides amb un centimetre, li posava agulles i s´ajeia damunt la seva panxa de gos llop, tot fent-la servir de tou coixí.... Els Fulls Grocs, també estan una mica pansits. Una abraçada

    ResponElimina
  28. Carme guapa, menos mal que yo también te digo esto por escrito. Si te lo tuviera que decir en personas sería como tú bien dices absolutamente imposible.
    Supongo que todos los que tenemos miembros de la familia perrunos podemos entender el sentido de las palabras que hoy publicas.
    Solo te puedo decir que desde dónde esté Rita sabrá que ha sido afortunada de tener la mejor de las familias.
    Te mando todo todo todo mi cariño.
    Petonets.

    ResponElimina
  29. Jo també ho sento molt; sé que al començament costa una mica ja que és una pèrdua important però després sempre t'enrecordes dels bons moments, de les anècdotes, de les passejades i de com carinyosa era. Perquè la Rita ho era, això i moltes més coses!!
    Segur que està en un lloc fantàstic amb la nostra que va morir l'any passat.
    Molts petons a tots,

    ResponElimina
  30. FULLS GROCS: Em sap greu veure't una mica descolorida, espero que aquell groc intens teu, que tan escalfa, torni aviat a lluïr.
    A mi, les teves paraules m'han fet somriure, perquè en aquest trocet de cel que expliques, n'hi ha una bona colla que han passat per casa meva!
    Ja veig, que hauré de venir a fer un tè a casa teva papers, i a veure si apujem aquests ànims...a més tinc una cosa per a vosaltres!
    Et truco...

    Una abraçada!



    ZER0GLUTEN: Muchas gracias por tus palabras; espero cambiar muy pronto los suspiros de añoranza por sonrisas, cada vez que la recuerde;

    A pesar de que hacía tiempo que sabía que pronto se iría, al despedirla, lloré como una niña pequeña...
    Creo que para estas cosas, no creceré nunca :-)

    Un abrazo.


    MELOENVUELVEPARAREGALO: Ara, encara estic en la fase plorona, perquè fa tan poquet...que quan sento soroll a baix, encara penso que és ella! Però sé que aviat, podré recordar-la sense sentir tanta pena, perquè la Rita era divertidíssima i ens va deixar anècdotes a grapats.

    Quin greu, que el teu ja no et faci companyia :-)
    Gràcies guapa

    petonets.

    ResponElimina
  31. Entiendo tu dolor, estás pasando un momento dificil. En casa tenemos un perro Beagle que es parte de nuetra familia, no puedo imaginarme que le pase nada, sería una enorme tristeza para todos.
    Lo mejor para vos!beso

    ResponElimina
  32. MARU: He pasado por este mal trago unas cuantas veces y en los meses posteriores, no paro de asegurarme a mi misma, que jamás volveré a tener perro otra vez...pero al final, siempre veulvo a "tropezar" con la misma piedra :-)
    Tanta es, la felicidad que aportan a cambio de tan poco, que uno nunca se harta de ellos.

    Muchas gracias por tu calor, cuando he leido aquello de "A girl, with a dog with a blog" me he sentido identificada.

    Soy de las tuyas :-)
    Un beso.

    ResponElimina
  33. Pues yo te he entendido perfectamente, un abrazo y hasta siempre Rita...

    ResponElimina
  34. POMBOLITA: Se podrían escribir libros enteros, sobre las amistades perrunas de algunas personas;
    Lástima que ahora, me tenga que conformar con decir que fue una suerte, tener a esta amiga peluda en casa.

    Muchas gracias por tu palmadita, pronto estaré mejor :-)
    Un abrazo.

    ResponElimina
  35. "El món subsisteix gràcies a la intel·ligència del gos". Zend Avesta

    No sé molt bé que ens vol dir aquesta frase antiquíssima però li deia al Dru, el nostre gos, ell remenava la cua.

    ResponElimina
  36. EN GIRBÉN: Qué bonic el Dru...potser sí que ell l'entenia i remenant la cúa, manifestava estar-hi totalment d'acord :-)

    En tot cas, si antigament ja es reconeixia el paper del gos en la societat, avui dia, no estaria de més que el reconeguéssim una miqueta més.

    Feliç diumenge.

    ResponElimina
  37. Com ja han dit abans, sort que jo tampoc he de dir-te això de paraula ja que el nus que tinc a la gola no em deixaria.
    Sento de tot cor el dur moment que passeu ja que la pèrdua de qualsevol membre familiar (sigui gos, gat o persona) deixa una ferideta que no es cura. Però ens queda el consol que serà al cel dels bitxitos on jo espero que un dia també anirá la meva El.la i tots els nostres companys peluts d'aquesta vida.
    petonets tendres.

    ResponElimina
  38. JO MATEIXA: Tan de bò, encara puguis gaudir de l'El.la, molts i molts anys més. La companyia d'un gos, per qui sap gaudir-la...no té preu.

    Enyoraré molt de temps la Rita, però per sort d'ella només en conservo preciosos records :-)

    Gràcies pels teus petonets tendres...he notat l'escalforeta :-)
    Una abraçada.

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!