divendres, 25 de febrer del 2011

Neonats

Fotografia Misteral
Algunes de les meves amigues, potser els semblarà familiar el dibuix que acabo de regalar a la Jana.
La idea de dibuixar la Sala de Neonats, va sorgir ara fa onze anys, quan la meva filla gran amb poc més d'una setmana de vida, va haver de passar uns dies a la Planta Neonatologia del Hospital, a causa del baix pes i les dificultats que tenia per alimentar-se amb l'alletament que jo, (alletadora mega-conscienciada) li podia donar.
Així va ser, com la Martina es va passar dues eternes setmanes fins que va agafar el pes òptim per tornar a casa.

Allà, apart d'entrar en contacte amb un equip humà i professional súper qualificat, vaig poder conèixer altres mares, que com jo tenien la criatura a dispesa, desitjant que arribés el moment de marxar cap a casa amb el nadó a sota el braç.
També hi havia alguns bebès que simplement acabaven de néixer i els pujaven una estona a fer-los alguna prova o cura simple, abans de tornar a baixar al bressolet de l'habitació.
Allò era un festival de plors de criatura, frenesí i vida.

Aquells dies els recordo molt bé: Els meus sentits van aguditzar-se fins el punt de reconèixer el plor de la meva filla abans d'entrar a la Sala, d'entre tots els altres plors dels nadons que com ella, ploraven reclamant l'atenció dels seus progenitors o infermeres.
Allà mentre alletava la Martina, parlava amb altres mares, i badava veient treballar les infermeres que és una de les coses que més m'impressionava observar.
A elles, els vaig regalar el primer dels dibuixos d'aquesta série. En agraïment per la seva feina i el carinyo amb què la feien.
A la Carme, una mare com jo amb qui vaig coincidir durant aquells dies, i amb la que conservo una gran amistat, n'hi vaig regalar un altre.
I així he anat fent cada vegada que em semblava que l'ocasió era propícia i estés més o menys segura  d' encertar els gustos de la mare.

Ara, feia temps que no en regalava cap. I quan vaig saber que la Jana havia nascut i ja estava a casa menjant i creixent com una bona nena, se'm va encendre la bombeta.
Per ella, he fet aquest dibuix. El reflex de seves primeres hores de vida, abans de marxar cap a casa, amb el que li voliem dir: Benvinguda al món Jana!



NEONATOS


A alguna de mis amigas, quizás les parecerá familiar el dibujo que acabo de regalar a Jana.
La idea de dibujar la Nursery, surgió unos once años atrás, cuando mi hija mayor con poco más de una semana de vida, tuvo que pasar unos días en la Planta de neonatos del Hospital a causa del bajo peso y las dificultades que tenía al mamar.
Así fué cómo Martina, pasó dos eternas semanas hasta adquirir el peso óptimo para volver a casa.

Allí, aparte de entrar en contacto con un equipo humano y profesional altamente qualificado, pude conocer a otras madres, que como yo tenían sus criaturas alojadas, deseando que llegara el momento de volver a casa con la criatura bajo el brazo.
También había algunos bebés que acababan de nacer y los subían a Planta un ratito, para hacerles alguna prueba o cura simple antes de volverselos a llevar a la cunita de la habitación.
Aquello era un festival de llantos de bebé, frenesí y vida.

Aquellos días, los recuerdo muy bien: mis sentidos se agudizaron hasta el punto de ser capaz de reconocer el llanto de Martina, de entre todos los otros llantos de bebé que como ella, lloraban reclamando la atención de sus mamás o en su ausencia, de alguna enfermera.
Allí, mientras yo daba el pecho a mi niña,  hablaba con otras mamás i alucinaba viendo trabajar a las enfermeras, que era algo que me maravillaba.
A ellas, les regalé el primero de los dibujos de esta serie. En agradecimiento a su trabajo y el cariño con qué lo llevaban a cabo.

A Carme, una madre como yo, con quién coincidí aquellos días y con la que conservo una gran amistad, le regalé otro.
Y así he ido haciendo cada vez que me parecía que la ocasión era propicia y estuviera más o menos segura de acertar con el regalo. 

Ahora, hacía tiempo que ya no hacía ninguno, y cuando supe que Jana, había nacido y ya se encontraba en casa creciendo como una buena chica, se me encendió la bombilla.
Para ella, he hecho éste dibujo: el reflejo de sus primeras horas de vida, antes de partir hacia casa...con el que le quería decir: ¡Bienvenida al mundo Jana!

diumenge, 20 de febrer del 2011

Sense paraules



Avui, entre aplaudiments i signes d'admiració dirigits a la increïble etiqueta del Hotel Dom Carlos, innauguro la secció "Sense Paraules", amb la que pretenc mostrar alguns dels dissenys  más seductors que arriben a la maleta, i dels que en canvi, no en puc donar más informació que la que, del mateix disseny se'n desprèn.
Com aquest sol. Què puc explicar jo d'aquest disseny?
Ell mateix ja ho diu tot. Per això avui jo callo i us el deixo aquí...i potser sereu vosaltres qui me'n sabreu dir alguna cosa.


SIN PALABRAS

Hoy, entre aplausos y signos de admiración dirigidos a esta preciosa etiqueta del Hotel Dom Carlos, inauguro la sección "Sin Palabras", con la que pretendo mostrar algunos de los diseños más seductores que guardo en la maleta y de los que, en cambio, no puedo facilitar más información de la que, del propio diseño se desprende.
Como este sol. ¿Qué os puedo contar de éste diseño, si él mismo ya habla por sí solo?
Por eso, hoy yo me callo y os lo dejo aquí...y quizás sereis vosotros quiénes me sabreis contar alguna cosa.


WITHOUT WORDS

With this old gorgeous label from Hotel Dom Carlos, I want to inaugurate a new space on this blog that I'll name  "Without Words ", with which I intend to show some of the most seductive designs that arrive to my suitcase, but from wich I cannot provide more information than, the design itself shows.
As this sun: What I can tell from this design? Doesn't he speaks for itself ? 
So today I'll shut up and I leave him here ... and maybe it will be you, who will tell me something about.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal


SIN SEÑAL


Durante las próximas 24 horas, me uno a la protesta colectiva por la apagada de emisiones de TV3 en Valencia.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Virus


Va arribar fa tres setmanes. La meva filla gran, va ser la primera afectada, faltant una llarguíssima setmana a escola. La va seguir a continuació, la seva germana petita amb tot un festival de símptomes: febre alta, mal de coll, tos i mocs per donar i per vendre.
Era d'esperar, que jo no tardaria a caure. En quan les nenes van poder anar a escola, llavors vaig començar jo.

Així va ser, com divendres passat vaig haver de quedar-me al llit amb febre enlloc d'anar a entregar la feina, fent una d'aquelles llargues i memorables dormides que només aconsegueixo fer quan em puja la temperatura.
Desde la meva darrera baixa per maternitat (ara farà uns 10 anyets) que no recordava haver-me tingut que quedar a casa o deixar de treballar per k.o. tècnic. Segurament no faria falta aclarir, que la meva condició de treballadora autònoma, no em permet posar-me malalta així com així. Per sort vaig poder aprofitar el cap de setmana per suar el màxim de toxines de què el meu organisme va ser capaç.

I m'ha vingut al cap aquell acudit que potser ja coneixereu: Diuen que un home en trobar-se una llàntia màgica, va fregar-la i va demanar un desig: "No vull estar mai malalt!" va suplicar en veu alta il.lusionat, mentre la sostenia entre les mans.
El geni de la llàntia va sortir per concedir-li el desig; I el va fer autònom.

Ai...almenys deixeu-me que a més de tosir, rigui una mica. Cof, cof...


VIRUS


Llegó hace tres semanas. Mi hija mayor fue la primera afectada, faltando una larguísima semana a la escuela. La siguió a continuación, su hermana pequeña con todo un festival de síntomas: fiebre alta, dolor de garganta, tos y mocos para parar un tren.
Era de esperar, que yo no tardaría mucho en caer. En cuanto mis niñas pudieron volver al colegio, empecé yo, claro.

Así fue, como el viernes pasado tuve que quedarme en cama con fiebre en lugar de poder ir a entregar mi trabajo, haciendo una de aquellas largas y memorables dormidas que sólo consigo hacer cuando me sube la temperatura.
Desde mi última baja por maternidad (unos 10 años atrás, ahí es ná) que no recordaba haberme tenido que quedar en casa o dejar de trabajar por k.o. técnico.
Seguramente no haría falta aclarar, que por mi condición de trabajadora autónoma, no se me permite ponerme enferma así como así.
Por suerte pude aprovechar el fin de semana para sudar el mayor número posible de toxinas de que mi organismo fué capaz.

Y me ha venido a la cabeza un chiste que algunos quizás ya conocereis:

Dicen que un hombre paseando, al encontrarse con una lámpara mágica, se puso a frotarla, pidiéndole un deseo a su genio en voz alta:
"¡No quiero estar nunca enfermo!" suplicó sosteniéndola ilusionado con ambas manos.
El Genio salió de la Lámpara para concederle el deseo: Y le hizo Autónomo.

Ay...al menos dejad que además de toser, me ría un poco. Cof, cof...