dissabte, 16 de febrer de 2013

Com passa el temps!

© Carme Sala. Tots els drets reservats.

Sí, passa molt depressa, ja ho veieu! demà justament, es complirà un any, del retorn estelar protagonitzat pel nostre gos Morris (abans Goyo) després de passar unes quantes setmanes desaparegut a consequència d'haver-se donat a la fuga, als dos dies de ser adoptat.

Van ser moments difícils a casa, quan desencisats i patint per la nostra efímera mascota, vam decidir activar un plà de rescat extrem usant tots els recursos que una persona té avui dia al seu abast: repartint fotocòpies amb tota mena de dades del fet, publicant un anunci al diari local i per suposat, tirant sense cap mena de moderació, de les xarxes socials que teniem més a mà, com aquest propi bloc o el Facebook, una eina, que ens va resultar decisiva, per les moltíssimes persones (i no exagero) que es van unir a la recerca, en conèixer la nostra situació. I a les que mai agraïré prou la seva ajuda incondicional.

Pocs dies després de la fugida,  un grup nombrós de voluntaris virtuals o no, estaven al corrent de totes les actualitzacions i poc ens faltava, per fer el clàssic mapa de la zona farcit d'agulles de cap vermell, acotant les zones on alguns testimonis, ens deien haver-lo vist.
Després de tres setmanes de neu, plujes i un mal temps del dimoni, en que tots pensàvem que ja no el tornariem a veure més...en Morris, va ser recollit, en una Farmàcia de guàrdia de Sabadell on s'havia refugiat, cansat de córrer com un delinqüent: cansat, brut i visiblement més prim, però sà i estalvi!

Avui dia, després d'algún que altre ensurt amb aquesta bestiola, de clara inclinació escapista i trets marcadament bipolars, creiem que ha començat a "assumir" subtilment, quin és el seu lloc en aquesta manada, i rep tot l'afecte que una criatura peluda de quatre potes, pot arribar a aspirar (i m'atreviria a assegurar, que més i tot).
En un any, l'hem vist jugar com un boig per primera vegada en la vida, (moment que va ser degudament filmat, per por que no es tornés a repetir més) i tot i que encara no sap manifestar afecte cap a nosaltres -si no és quan li ensenyem la corretja per sortir a donar el volt- no perdem l'esperança que es relaxi davant del veritable mascle-alfa de la casa, el senyor Misteral, per qui sent un pànic extrem que li resulta incapaç de superar.

Els intents reiterats de Mister-alfa, per ajudar-lo a superar aquesta por, com ara acaronar-lo en braços i xiuxiuejar-li paraules dolces a cau d'orella, han servit per demostrar-nos quin grau de rigidesa física es capaç d'assolir un ser viu...només afegiré, que en Morris a casa aquesta capacitat li ha valgut l'excel.lent sobrenom, de Rigor; Rigor Morris.


Misteral i Morris (en mode Rigor)

¡Como pasa el tiempo!

Sí, pasa muy rápido, ya véis! Mañana, se cumplirà un año, desde que nuestro perro Morris (antes Goyo) volvió a casa después de pasar varias semanas desaparecido a consecuencia de darse a la fuga, a los dos días de ser adoptado. 

Entonces en casa, desesperados y sufriendo por la mascota más efímera que jamás habíamos tenido (a excepción de un malogrado gusano de seda que acogimos años atrás), decidimos activar un plan de rescate usando todos los recursos que una persona tiene hoy en día a su alcance, a saber: repartiendo fotocopias con todos los datos del hecho, publicando un anuncio en el periódico local y por supuesto, usando sin ninguna moderación, todas las redes sociales que teníamos más a mano, como este propio blog o Facebook, una herramienta, que nos resultó decisiva, por las muchísimas personas que se unieron a la investigación, al conocer nuestra insólita situación y dramática situación, a pesar de las coñas que hoy me permita.  A todas ellas, creo que nunca agradeceré lo suficiente, su ayuda incondicional.

Pocos días después de su huida, un grupo numeroso de voluntarios virtuales o no, estaban al tanto de todas las actualizaciones y poco nos faltaba, para hacer un mapa de la zona con las agujas de cabeza roja, acotando las zonas donde algunos testigos, nos decían haberlo visto. Después de tres semanas de nieve, lluvias y un mal tiempo de mil demonios, en que todos pensábamos que ya no le volveríamos a ver más, Morris, fue recogido por la Policía Local en una Farmacia de guardia de Sabadell donde se había refugiado, cansado de correr como un delincuente: cansado, sucio y visiblemente más delgado, aunque sano y salvo! 

Hoy en día, después de algún que otro susto con este bicho, de clara inclinación escapista y rasgos marcadamente bipolares, creemos que ha empezado a "asumir" ligeramente cuál es su lugar en esta manada, y recibe todo el cariño que una criatura peluda de cuatro patas, pueda llegar a necesitar (e incluso, me atrevo a asegurar que muchísimo más). 

En un año, le hemos visto jugar como un loco, por primera vez en la vida, (momento que fue debidamente filmado por miedo a que el momento, no se repitiera más) y aunque todavía es incapaz de manifestar afecto hacia nosotros si no es cuando le enseñamos la correa para salir a dar su paseo, no perdemos la esperanza de que se relaje ante el verdadero macho-alfa de la casa: el señor Misteral, por quien siente un pánico extremo que le resulta incapaz de superar.
Los intentos reiterados de Mister-alfa, para ayudarle a superar este miedo, como sujetarlo en brazos y susurrarle palabras dulces al oído, han servido sólo para demostrarnos el grado de rigidez física que un animal vivo, es capaz de manifestar...lo que nos ha llevado a acuñar un apodo ideal para Morris: Ahora a veces, también les llamamos Rigor; Rigor Morris.

25 comentaris:

  1. Ohhh, Rigor Morris és un nom... dur.
    Felicitats, admeto que sóc la primera que no en donava un ral per la vostra nova mascota.
    Parlant d'aniversaris, dos dies i un any va morir el nostre-vostre Moritz. I justament quan feia un any, un gat foraster va donar felina sepultura al malaurat Sabates-,Tambor. Només en vam trobar la pell...
    Petonets

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Ana! és que el Morris és un esperit salvatge, que s'allunya força dels estereotips de la mascota ideal, que esperàvem per pal.liar l'absència de la Rita, però a la seva manera, també es fa estimar, encara que alguns, s'ho tinguin que currar més que altres ( sinó, pregúnta-li al pobre Misteral!) :-)
    No recordava que per aquestes dates havia mort en Moritz! Tan atabalada anava, ja veus!
    Llei de vida, noia...però sempre he estat molt segura, que amb vosaltres, va ser increíblement feliç!!!

    ResponElimina
  3. Jo avia escoltat d'un avi que de petit em deia que per fer-te un gos teu no hi ha com fer una truita amb troços de pèl molt suats de seu propietari (triar lloc no és difícil) i que mai més marxarà. Jo no ho he provat, però de vegades els avis saben coses, que nosaltres ni imaginariem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Joan...una truita de pèls suats! Pots pujar de peus que aquesta ha de ser la truita més curiosa, mai cuinada! Però no se'n parli més...amb tres o quatre de ben primets, n'hi haurà prou, oi? Que mentre bato l'ou faig anar al Misteral a córrer una mica...mai se sap, no?

      Gràcies pel remei, Joan! J t'explicaré :-)

      Elimina
  4. La teua roba, després de tot un dia, al cabasset on dorm quan és cadell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, molt em temo que fem 5 anys tard: El vem adoptar amb 4 i en tot un any de convivència, no hem aconseguit que ens agafi gairebé gens de confiança!
      Tot i així, no perdem l'Esperança!

      Rodolííí!!! :-)

      Un petó i gràcies pel consell!

      Elimina
  5. Lo de Rigor Morris ha estat esmolat, molt bo. En quant al gos només et diré que no em refio de les persones a qui no agraden els animals, apliqueu-vos-ho a la inversa... Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roger, el teu criteri és d'una justícia Salomònica! ;-P Però no contes, que el Morris és molt llest i amb el seu posat d llastimeta, aconsegueix tot el que vol...el molt punyetero!
      Total: insistirem, fins que es rendeixi o ens avorreixi! Hehehe!

      Una abraçada.

      Elimina
  6. M'agrada el nom de Rigor Mortis, perquè gossos que es diuen Crack, Toby, Llamp i coses així n'hi ha masses.

    ResponElimina
  7. Pons 007, el gos de fet, ja venia amb un nom de série (Goyo) ben poc clàssic, però la veritat és que no ens agradava gens...i aquí va començar una de les tasques més divertides d'adquirir una mascota: posar-li nom! :-)

    (Ho confesso: és una afició irrellevant, però altament addictiva)

    ResponElimina
  8. si, m'en recordo. Una bona notícia de la que podeu cel·lebrar l'aniversari: molts no acaben així, si no a la gossera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, cal reconeixer-ho: vam tenir una sort increïble, perquè cada dia que passavem sense saber res d'ell, més difícil ens semblava que es salvés, del fred, la gana o un simple atropellament. A La Protectora, el van portar així que la Policia el va recollir a la Farmàcia i gràcies al xip, ens el van tornar! :-)

      Buf, quina epopeïa!

      La multa que vem haver de pagar a la Guàrdia urbana, i que encara no entenem perquè, va ser la part amarga del final feliç. Què hi farem, no tot havien de ser flors i violes, però quin mal a la butxaca! :-(

      Elimina
  9. Potser el Morris està tenint una adolescència difícl. Compreu-li el mòbil que us demana i potser així us demostrarà més afecte.

    Millor això que la truita de pèls del Joan... Marranu!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, Tirant, no m'estranyaria gens, que fós això que dius! Però, segons quin mòbil em demani, m'estimo més gastar-me els calers portant-lo a conèixer al Cèsar Millan aquest, que encanta als gossos a Los Angeles, a veure si me'l arregla! hahaha! :-)

      Elimina
  10. Adoptar un gos no sempre és fàcil i molts cops és un risc. Vés a saber què va viure en els anteriors 4 anys, abans que arribés a vosaltres. Tot i que estic segura que el Morris està mil cops millor entre vosaltres que perdut per aquests móns de Déu o en una gossera. Els gossos són animals sociables i necessiten carinyo i afecte i el vostre, a més, comprensió. Segur que, mica a mica i a mida que es faci més gran, anirà canviant la seva actitud.
    Haver adoptat un gos és un fet encomiable. Us felicito. :)

    ResponElimina
  11. Marion, sabem del cert que les vivències anteriors a nosaltres, van ser terribles...i per a nosaltres, justifiquen a la perfecció aquest pànic descontrolat i l'extrema desconfiança cap els humans. Creiem fermament, que de base de rutina afectuosa i tonelades de paciència, ho superarà...però de moment, encara no n'hi ha prou.
    Seguirem pel mateix camí, que a tossuts, no ens guanya ningú! :-)

    Ens ho estem currant de valent; no li quedarà més remei que estimar-nos!!!!

    Un petonet gros!

    ResponElimina
  12. Si noi, primer aniversari de l´escapada i tornada de´n Morris, i també coincideix amb dies freds. Coincidències. Conec poc al fugitiu retornat, però mirant-lo als ulls s´hi veu un tel impenetrable, això del Rigor, és molt encertat, no es veu que s´hi amaga al fons, potser és timidesa, o un passat fosc, o desgraciat, o una solitud passada dificil d´oblidar. Potser és orgull, el de ningú mai sabra que passa per dins del meu cap, em van fer massa mal quan era un cadell i ara no puc demostrar feblesa o alegria o afecte.
    Ves, qui sap el que pensa ... ? el que estic segura, és que sent agraïment, però quan un és una mica tossut, costa estovar-se i deixar entreveure algun bri de dolcesa. Dic jo, i jo... que en se de gossos? si no n´he tingut mai cap.
    Potser és cosa del fred, que em fa dir bestieses....

    Feliç aniversari Morris. Petons per la teva familia d´acollida.

    Fulls Grocs.

    ResponElimina
  13. Fulls grocs, més em sembla a mi, que el fred t'aguditza els sentits que no pas t'empeny a dir bestieses! :-)
    Crec que amb el teu breu anal.lisi, l'has encertat de plè: una pila de traumes i tossuderia, contingut en un breu manyoquet de pèls, descabellats! Això és ell.

    Ara només cal veure, qui guanya en tossuderia: la seva, entestada a defugir-nos o la nostra, a fer-nos estimar!
    Atents al duel!

    Encertadíssima com sempre en el teu ull clínic; impecable, en les paraules i la tendresa: fulls grocs, t'estimo molt!
    Muà!!!!!!

    ResponElimina
  14. No se pas que ho deu fer, però jo, també us estimo. Molt.
    Fulls Grocs.

    ResponElimina
  15. Com passa el temps, i tant! Si sembla que era ahir quan iniciàvem aquesta singladura que es diu tenir un bloc i fer-se seguidora d'algun altre i ara ja... més de 3 anys! Així que un anyet en la vida del Morris amb vosaltres sembla poca cosa però n'és molt!
    Me n'alegro que estigueu més adaptats i sobretot de la labor que fa Misteral com (m'ha encantat!) "mascle alfa" de la manada :)

    Un petonàs ben fort per a tota la teva manada, on inclous també la maleta, oi? que ja deu formar part de la família també!

    ResponElimina
  16. Me'n alegro moltíssim de complir aniversaris d'aquesta mena; i obrir aquesta maleta als vostres ulls, ha estat un plaer enorme al que no estic disposada a renunciar!

    Els teus petons seràn administrats a la manada (maleta inclosa, of course!) ;-)

    Una abraçada!

    ResponElimina
  17. Els moments difícils que acaben bé es recorden amb una certa intensitat i ens fan més optimestes.

    ResponElimina
  18. I mira que jo en sóc de mena, d'optimista! Però he de confessar que, després de 3 setmanes sense notícies d'ell, res em feia imaginar que, per fi, tornaria a casa amb nosaltres.
    Deu tenir un Àngel de la Guarda ben eficient, aquesta bestioleta! :-)

    ResponElimina
  19. Et convido que entris al meu blog i em fasis el teu comentari si t'agrada i si no critica
    Graies

    POEMIAS
    anna-historias.blogspot.com/

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies Anna! Hi passaré :-)
    Fins aviat!

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!