No vaig tenir la sort de gaudir dels meus avis gaire anys.
I a mi, m'hauria encantat, seure a la falda de l'àvia, i sentir-li explicar històries. Només per a mi.
Perquè la majoria d'avis, en tenen un munt de històries guardades per orelles disposades a escoltar.
L'Ana (Como la Princesa del Guisante) i jo, tenim moltíssimes ganes de presentar-vos aquesta àvia...i la seva peculiar història. Amb la que ens agradaria, que tots els nens, aprenguéssin a estimar i a escoltar als seus avis...qui tingui el privilegi de conservar-los.
No marxeu gaire lluny. Aviat, en sabreu més.
Querida abuela...
No tuve la suerte de disfrutar de la compañía de mis abuelos por mucho tiempo.
Y a mi, me hubiese encantado, sentarme en el regazo de mi abuela y sentirle contar historias. Sólo para mi.
Porqué la mayoría de abuelos, tienen un montón de historias listas para contar sólo a las orejas que estén dispuestas a escuchar.
Ana (Como la Princesa del Guisante) y yo, teniamos muchísimas ganas de presentaros hoy a ésta abuela...y su peculiar historia. Con ella, nos gustaría que todos los niños aprendieran a querer y a escuchar a sus abuelos...quién tenga el privilegio de conservarlos.
No os vayais muy lejos. Muy pronto sabreis más.
Dear Grandma...
I haven't got the chance to enjoy the company of my grandparents for a long time.
And, I would have loved to sit in the lap of my grandmother and hear her tell stories. Just to me.
Because most grandparents have many stories, ready to tell, only to ears predisposed to listen.
Ana (from Like the Princess and the Pea) and I, are very happy to introduce to this lovely Grandma today ...because she's got a peculiar history to tell. With this story, we would like all children learn to love and listen to their grandparents ... specially for those who have the privilege to still have them.
Please keep an eye open here. You'll soon know more.
Una abraçada, Carme!
ResponEliminaJo puc dir que encara gaudeixo de dues àvies, però ben diferents!
petons!
Carme, jo tinc tres avis propis i una d'importació. Tenen bones faldes en les que trobar històries, te les deixo sempre que vulguis. De fet, ara som pràcticament família, hem creat un llibre juntes :-)
ResponEliminaFem-ho oficial: Senyora Maleta, benvinguda a la família Pèsol.
Un petó.
Sortosament vaig créixer malcriada pels quatre avis. Ara ja no en tinc cap i sé el que és l'enyorament. El món sempre és millor amb avis. M'encanta aquesta àvia teva, bé, la veritat és que els teus dibuixos sempre m'agraden, són de línies optimistes :)
ResponEliminaSTEL.LA: Doncs quina sort la teva...L'ana, em va ajudar a crear aquesta àvia, que m'ha tingut ocupada una bona temporada. I avui estem molt felices de presentar-la.
ResponEliminaTo be continued...
Una abraçada!
ANA PRINCESA DEL GUISANTE: Pobrets si m'haguéssin d'assentar a la falda! Gairebé, que hauria de ser al inrevés...però les històries, que me les expliquéssin ells! Buf! no sé, no sé... :-)
La benvinguda és recíproca...ja només ens falta plantar l'arbre Ana...o ja l'havies plantat?
Un petó
CLÍDICE: Ah! és que els avis són els millors malcriadors de nens del món! I el títol els fa justícia;
El meu avi, que va morir quan jo encara era petita, acostumava a asseure'm a la seva falda per pelar-me tooot un paquet de pipes, quan jo tenia 5 anys...t'ho imagines? Jo no ho he fet, ni per les meves filles.
Em fa molt feliç que t'agradi la meva àvia dibuixada...la teva crítica té molt valor per a mi. I aquesta d'avui...m'ha deixat el somriure posat per tot el dia.
Moltes gràcies Clídice, aviat en sabras més.
:-)
A les meves filles els intento infondre'ls la joia de tenir els quatre avis i que gaudeixin d'ells a la seva manera, que cadascú és ben diferent.
ResponEliminaI als avis els dic que gaudeixin de les nétes que el darrer record que tindran d'ells seran els seus darrers anys de la seva vida.
És una obvietat però jo vaig tenir una àvia a casa amb arteriosclerosi i ara em dol no haver-la viscut d'una altra manera més propera. El temps passa i la maduresa ens dona altres punts de vista per a gaudir del que hem tingut.
Gràcies per recordar-nos aquesta importància dels avis.
GALDERICH: Sí, està molt ben vist això de que el gaudi, sigui recíproc...els nens dels avis i viceversa.
ResponEliminaPels avis, els néts, representen una 2ª paternitat, més assossegada, però igual de intensa.
Pels néts, la saviesa i generositat dels avis, propicia uns vincles molt intensos, que acostumen a perdurar tota la vida.
Una química especial.
Bon cap de setmana.
:-)
Hi ha avis molt especials i... molt savis!!!
ResponEliminaEns passem la vida intentant ser nens i quan ho aconseguim,els únics
ResponEliminanens que hi han per la resta de mortals són els nostres nets.
Deu ser per aixó que els avis hi els nets tenen un feeling especial
Per part meva,als avis,a un no el vaig arribar a conèixer i l’altre va morir quan jo era
molt petit,però si algún diumenge de passejada als encants en una parada de monedes agafo
un "duru" o una "perra gorda" em donen ganes de córrer a
la botiga de xuxes.
Pel que fa a les àvies ,les vaig viure molt més, una, la que vivía a casa,Agustina,va morir
al seu llit,que després va ser el meu.L’altre,la Maria,va venir a casa quan ja era una nena
amb Alzheimer,i em va tocar dormir tota una temporada en un "sofà-cama" al menjador de casa.
Guardo els millors records d’aquests tres nens que em van mimar i ajudar a créixer.
Ara,el que arriba a ser nen es el meu pare,i no dubtis que l´hi presentaré aquesta avia..
perque siguin amics i juguin,no a fútbol com fan els nens,no, sinó a cartes com fan aquests
altres nens-
ENHORABONA A TU I A L´ANA.
Me encanta leer este post lleno de ternura y palabras amables que escuchar de los abuelos, que tienen tantas historias para y por contar. Preciosa ilus. petonets e bon fin de semana
ResponElimina(Carme, amb permís li he de fer una abraçada a Misteral)
ResponEliminaMisteral, ara entenc la mida XXL del teu cor... les persones que gaudeixen dels avis, i es fan grans a la seva ombra tenen una llum especial als ulls. Ara el nou nen gran necessitarà més petons que mai. Dóna-li un molt gran de part meva, i un també per a tu.
La meva àvia va morir durant el part del meu pare. El meu avi va viure fins els 86 anys, però quasi no ens veiem mai perque vivia a Gironella i nosaltres a Barcelona.
ResponEliminaL'altre avi, poc després d'acabada la guerra es va morí d'un atac de cor: havia fet la guerra d'Àfrica, la batalla de l'Ebre i no va poder resistir més. La meva àvia va viure fins els 94 anys, els últims a una residència que jo estava de voluntari els diumenges cuidant vellets.
Per cert, la foto de la comunió de la meva mare (avui me l'ha ensenya't) la va fer el teu avi Vilaplana. :))
Totalmente de acuerdo. No me canso de recordar las historias que una y otra vez me contaban mis abuelos!
ResponEliminaBuen finde!
MÓNICA: En realidad, sólo hace falta tiempo. Tiempo para escucharlos aunque nos hayan contado lo mismo mil veces. Y algún besito que otro...
ResponEliminaGracias Mónica y, ¡feliz fin de semana!
ANA PRINCESA DEL GUISANTE: Ana, tens tot el meu permís!
I sí, tens raó, ell sempre parla amb tanta admiració i respecte dels seus avis, que a mi, em fa molta enveja.
Li sap greu no poder passar més hores amb el seu pare, però sempre que pot, l'acompanya al metge...i el seu pare, segurament a qui fa més cas, és a ell.
Un petó enorme :-)
ARISTOFELES: Si has cuidat vellets, doncs, ja saps que la carència més gran que tenen els avis, és el carinyo i el contacte físic. I tan sols una mica d'atenció, quan expliquen batalletes, fa miracles.
Em fa molta il.lusió que tingui's una foto del Manel Villaplana (a qui dissortadament, no vaig poder conèixer)...i a qui admiro moltíssim. Si tens un minut, mira't aquest enllaç, que potser et farà gràcia:
http://lamevamaleta.blogspot.com/2009/11/encarnacio-xarpell.html
Bon cap de setmana!
REPORTERO DE LLUVIA: Fenomenales historias, imagino! Toda una suerte, poder contar con ellos durante la infancia.
Buen fin de semana,
:-)
Ay, què bonic, de debó. Felicitats a les dos...
ResponEliminaEl gen no perdut ha cuallat en vosaltres, felicitatssssss!! Segueixo admirant la vostra feina, mestres.
Tens un blog excel·let al qual entro sovint però em temo que mai no comento. L'apunt d'avui m'ha fet pensar en coses semblants dels meus avis, i sobretot de les meves àvies.
ResponEliminaLes històries que m'explicaven em van retornant, tot i que també van sr escasses.
IMMA: Ai quin greu! M'havia saltat el teu comentari.
ResponEliminaEs ben cert que l'experiència és un grau...i en això als avis no els guanya ningú!
Ens veiem!
Una abraçada :-)
MONTY: Moltes gràcies pel teu suport...ets una seguidora ideal! I els teus comentaris sempre aconsegueixen fer-me somriure.
Petons!
LLUÍS BOSCH: Lluís ets sempre benvingut amb comentari o sense (encara que aquest d'avui, em faci molt feliç). A mi em passa el mateix amb tants altres blogs, però ja se sap, no hi ha temps per comentar en tots!
Veig que amb això dels avis, et passa més o menys com a mi...no vaig poder-ne gaudir massa temps...i això ho trobo molt a faltar.
Espero, un dia ser una àvia com cal...i ensenyar un munt de coses interessants als meus néts. I malcriar-los com està manat.
Una abraçada,
Carme
Espero amb il·lusió. Els avis em cauen bé, i aquesta no és una excepció :)
ResponEliminaUna ilustración preciosa!!
ResponEliminaA mis abuelos paternos no los conocí, mis abuelos maternos no fueron los típicos abuelos de cuento, lo que sí tuve la suerte de disfrutar fue a mi bisabuela mi "nona María"... te extraño nona... snif!! Ojalá los padres enseñen a sus hijos a respetar y escuchar más a sus abuelos...
Estaré atenta a la historia de esta abuela tan particular!! Beso.
LEBLANSKY: Ja que comentes fent rodolins...intentaré estar a l'alçada:
ResponElimina"Et mantindré informat, de l'àvia en qüestió,
tot i que sens dubte, te'n faràs ressò"
Bon cap de setmana!
:-)
ANDREA: ¡Qué suerte, haber tenido bisabuela! y qué bonita manera de llamarla : nona María.
Con un poco de suerte, nosotras quizás lleguemos a ser unas "nonas" increíbles, para nuestros nietos!
Gracias por pasarte...muy pronto sabrás más.
Besos!
Jo vaig creixer amb la meva avia , i era i es una persona molt important per mi, sempre viu en mi....m'agradaria que els petits escoltessin més als grans jo en vaig aprendre molt d'això.....molts petonets de sucre.....muak
ResponEliminaLA PINTORETA: La meva àvia materna, dibuixant de professió, va morir just un any abans del meu naixement, i sempre me la imagino com una persona de la que n'hauria après moltíssim.
ResponEliminaTu vas tenir la sort de conèixer la teva. D'escoltar-la i d'estimar-la.
:-)
Primer de tot: enhorabona per la notícia! Una col·laboració entre tu i l'Anna!! Que tingueu molta sort.
ResponEliminaI si és un llibre sobre històries d'àvies, segur que en té!
Jo vaig conèixer les meves dues àvies, però no pas als avis i m'hagués agradat per sentir precisament aquestes batalletes que sempre diem. De les àvies guardo records, històries i complicitats que només les tenien amb les nétes.
Molts petons,
PD: per cert, molt simpàtica la història del Hummer!
MELOENVUELVEPARAREGALO: Ha estat molt divertit crear aquest personatge, del no res...l'Ana, la va inventar perquè jo la pugués dibuixar i entre les dues, ensenyar als nens, que encara hi ha coses que els poden ensenyar als seus avis.
ResponEliminaI la importància que els petons poden tenir per als més grans.
Aviat, ja falta molt poquet...en sabràs més.
Una abraçada
:-)
Doncs jo, els meus avis materns van morir quan jo no havia nascut, , l'avi patern el tenia boig perdut perque li remenava tos els calaixos i li robava paper de fumar per regalar-li a un pagés que treballava prop de la casa de la platja i la meva àvia paterna, que és la que més vaig conéixer, no era una iaia de contes, però si d'històries , mestra d'escola, de recomacions i dexplicar-li les meves històries amoroses (que amb la mare no ho vaig fer).Va morir fa tres anys , estant jo a Brussel.les, no em va donar temps de dir li adéu(em trec les llàgrimes).
ResponElimina...Parlem molt d'ella amb la meva tieta...
T'anyoro abuela Amparo
OLGA-MESCAPRICESBELGES-: Estic descobrint històries precioses a través dels vostres comentaris.
ResponEliminaCada cop tinc més clar, com pot ser de profunda la petjada que els avis deixen en els infants. I viceversa.
És una mena de química especial, carregada de complicitats i tendresa.
Segur que la teva àvia Amparo, va ser una dona excepcional, Olga.
Una abraçada.
:-)
Doncs la meva infantesa va estar endolcida per la meva àvia Luisa, per mi "La abuelita". El meu pare va morir quan jo tenia un any i mig i la mare, encara que s'esforçava per donar-me el seu carinyo, havia de treballar llargues jornades. La abuelita sempre estava allí, acompanyant-me, alimentant la meva imaginació, queixant-se amb un somriure als llavis de la meva xerrameca, desordre, dels meus plors quan em pentinava i protegint-me de tot allò que em podia fer mal o simplement no m'agradava... com les llenties!! Podria haver tingut una infantesa trista, i res més lluny. Al costat de "la abuelita" jo em sentia la nena més afortunada, podia amb tot!!
ResponEliminaD'altra banda, la meva mare, ha esta un "àvia Monts" magnifica per els meus fills, i per molts dels seus amics, que sempre l'han anomenat àvia Montse. Ella ha disfrutat d'ells i amb ells. Els ha donat el seu amor, alegria, i.lusió... i amb ella, han jugat, han fet innocents entremaliadures, han aprés aquelles coses que les mares no sempre tenim el temps i l'humor d'ensenyar. La complicitat amb l'àvia Montse s'ha mantingut a l'adolescència i a la joventut amb un vincle com n'hi han pocs.
Els infants que hem pogut estar a prop d'avis amorosos i juganers, hem tingut una gran sort! I no seriem com son sense ells. Moltes gràcies abuelita. Moltes gràcies àvia Montse.
IMMA: La teva història m'ha emocionat molt...la sencillesa de les teves paraules, al descriure la relació amb la teva àvia, m'ha semblat tan pròxima, com si l'hagués viscuda jo mateixa...
ResponEliminaPenso que ets afortunada, no només d'haver tingut una àvia tan amorosa com la teva, sinó per haver-ho sabut apreciar, i recordar-la amb la tendresa que ho fas.
Gràcies a tú, per deixar comentaris com aquest...
m'encanta que hagis volgut compartir aquesta experiència tan especial,
i que hagis triat aquest blog, per fer-ho.
Una abraçada,
Carme