Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intimitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intimitats. Mostrar tots els missatges

dilluns, 31 de desembre del 2018

Feliç i hervíbor any Nou!


Fa un any, vaig decidir convertir-me en vegetariana i avui per celebrar-ho m'ha vingut de gust compartir-ho amb vosaltres. N'estic tan contenta i convençuda d'haver près aquesta decisió que he volgut fer públic el meu compromís per l'any nou amb la sana intenció d'animar-vos a passar a la zona verda, als que estigueu tantejant aquesta opció.
A tots: vegetarians convençuts o en potència, però també als que encara no heu donat el pas però us remou la consciència quan adelanteu un camió carregat de bestiar camí del escorxador per l'autopista, us desitjo un gran any! 

dimarts, 26 de juny del 2018

Querido Tano

Retrat de'n Tano; Any 2008

Avui em toca acomiadar-me d'un amic. Un ser diferent i únic (extra-ordinari, en el sentit més estricte de la paraula) a qui, després de bastants anys de compartir vivències, en Misteral i jo, vem escollir per ser el padrí de la nostra filla Martina.

Però vet aquí que les seves grans dimensions corporals i el baix i brusc to de veu del padrí en qüestió (que el feien més proper al Capità Haddock que qualsevol altre ser humà que hagi conegut) van ser durant tota la infantesa de la fiola, una barrera important a franquejar cada cop que ell s'hi apropava carinyós i que va tardar bastants anys en superar.
Fa poc, es meravellava encara de que la fiola ja no plorés desconsolada cada cop que el veia, tot presumint d'una enorme paciència i delicadesa que, de fet, no havia vist que hagués tingut mai amb ningú més...

Per això, la Martina i jo, ara fa 8 anys li vam regalar aquest retrat fet a quatre mans; just en el moment en que ella va aconseguir canviar por per curiositat i va començar a tenir algunes converses fascinants amb aquell home gros, de caràcter anàrquic i alhora exquisit, col.leccionista insaciable de camions de bombers, però també generós, esnob i excessiu com cap altre. L'adjectiu "enfant terrible" li hauria escaigut estupendament bé, si no fós perquè donada la seva envergadura física, hauria semblat més aviat, una ironia fina.

Aquest és el nostre petit homenatge a en Tano...l'home gran i tossut amb qui tantes coses bones hem compartit i que tot just ens acaba de deixar. No l'oblidarem mai.

En paraules de la Martina: "De petita em semblava que aquell home barbut era temible. Ara, gràcies al pas del temps i la seva paciència amb mi, he après que era una persona que em despertaria una curiositat immensa per la vida."

Te queremos, Tano.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Carta d'un gos, als seus voluntaris (amb final molt feliç)



Quan vaig obrir els ulls de matinada, gairebé vaig tenir la certesa que sense adonar-me del moment crucial, devia haver creuat l'arc de Sant Martí (la metàfora que alguns humans useu, per referir-vos a la mort dels gossos que estimeu).
Com ha estat? Em vaig preguntar; He traspassat mentre dormia? Coi, ja sabem que aquestes coses passen, i jo sóc gran i he vist de tot, en la meva llarga vida de gos.

Amb la poca llum que entrava per la finestra, vaig mirar detingudament el meu voltant; allí estava jo, mandrosa i tranquila, ajaguda en aquell llitet còmode i un pèl petit, que no feia olor ni de mi, ni de res. Tot estava calmat i asèptic. Fins i tot el terra era sec i lluent, i no se sentia ni un lladruc; I el més sorprenent de tot, no hi havia rastre per enlloc, d'aquella odiosa boira baixa que tants anys m'havia seguit a tot arreu.

Definitivament, o havia traspassat o estava en mig d'un somni molt, molt estrany...

Al intentar aixecar-me però, el mal als ossos i la gana, em van confirmar per fi, que estava equivocada i que per força, encara seguia al món dels vius.
Vaig començar a retornar lentament a la realitat i només llavors em va venir al cap, el llarg viatge en cotxe que m'havia portat fins aquí; cargolada damunt la manta amb olor de gos del seient del darrera, i d'aquella gent que assentats al davant d'esquenes a mi, es giraven tot sovint durant el trajecte i em deien amb veu calmada: bonica...bonica, com si no sabéssin el meu nom, una vegada i una altra.

I en aquest punt, vaig ser capaç de recordar el minut zero; quan vaig veure per últim cop les vostres cares emocionades, sense que jo puguès entendre el perquè, tot dient-me Adéu; Veu anar sortint un per un, a desitjar-me sort, a les portes de la Protectora, esperant que per fi, el vostre somni es fés realitat. I llavors, us vaig seguir mirant desde dins el cotxe fins que us veu fer petits, tan petits, que a través de la finestra del darrera, ja no us podia distingir.

Jo, hauria estat incapaç de somiar en res semblant a això...i per això, us en dono les gràcies.
I és que, us trobo a faltar molt, moltíssim; però no patiu. Que no estic trista.

Vosaltres, m'heu cuidat, alimentat i estimat cada un dels dies d'aquests darrers 8 anys de la meva vida, quan de joveneta vaig anar a parar a la Protectora, o la que fins ara era, la meva única casa.
M'he fet gran al vostre costat, i ara que m'he convertit en una venerable àvia de 13 anys, us vau prometre que no podia passar ni un dia més, sense que conegués la comoditat d'una casa, un llit tou i unes atencions, que vosaltres no em podieu donar per bé, que heu fet més del que cap altre ser hauria pogut fer.

I ara ja sé, que aquí també seré feliç, a pesar d'enyorar-vos...perquè aquí em necessiten i sento que m'han fet un lloc al seu cor, del que n'estic molt orgullosa. Bé, sincerament m'agradaria dir que també voldria un lloc al seu sofà, però això, ja és més complicat.
Així que ells s'hi aixequen, corren a tapar-lo amb unes cadires al damunt, i ja no queda gens d'espai per a mi. No trobo la manera de demanar-los que les treguin, però veient que vosaltres hi teniu tanta traça per adivinar el que jo vull...no em farieu pas aquest darrer favor?

Un mil.lió de gràcies amics i amigues voluntaris...tan de bò la resta de companys peluts de la gossera, tinguin la mateixa sort que jo i trobin uns humans que els facin un lloc a casa seva, i també al seu cor.

Jo ja ho sabia de sobres, però ho volia tornar a dir: la vostra feina és única i impagable.


Diana

La Diana, ha estat un regal per a nosaltres. Enteneu perquè porta un llaç, ara?

CARTA DE UN PERR@, A SUS VOLUNTARI@S (CON FINAL MUY FELIZ)


Nada más abrir los ojos de madrugada, tuve la certeza de que sin darme cuenta del momento crucial, debía haber cruzado el arco iris (la metáfora que los humanos usáis para referiros a la muerte de los perros que amáis).
Como ha sido? Me pregunté; He traspasado mientras dormía? Caramba, ya sabemos que estas cosas pasan, y yo ya soy mayor y he visto de todo, en mi larga vida de perro.

Con la poca luz que entraba por la ventana, pude fijarme en mi alrededor; allí estaba yo, perezosa y tranquila, acostada en una cama cómoda, aunque un poco pequeña, que no olía ni a mí, ni a nada. Todo estaba calmado y aséptico. Incluso el suelo estaba seco y brillante, y no se oía ni un ladrido; Y lo más sorprendente de todo, no había rastro por ninguna parte, de esa niebla odiosa que durante tantos años me había estado siguiendo a todas partes.

Definitivamente, o había traspasado o estaba en mitad de un sueño muy, muy raro...

Pero al intentar levantarme, el dolor de huesos y el hambre, me confirmaron por fin, que estaba equivocada y que por fuerza, aún seguía en el mundo de los vivos. Empecé a volver lentamente a la realidad y sólo entonces me vino a la cabeza, el largo viaje en coche que me había llevado hasta aquí; hecha un ovillo sobre la manta que olía a perro del asiento de atrás, y aquella gente que sentados delante pero de espaldas a mí, se giraban a menudo durante el trayecto y me decían con voz calmada: bonita...bonita, como si no supieran mi nombre, una y otra vez.

Y en ese momento, fui capaz de recordar el minuto cero; cuando vi por última vez vuestras caras emocionadas, sin que yo pudiese entender el porqué, que me decían Adiós; Fuistéis saliendo uno por uno, a desearme suerte a las puertas de la Protectora, esperando que por fin vuestro sueño se cumpliera. Y entonces, os empezastéis a hacer pequeñitos, pequeñitos...hasta, que desde la ventana de atrás, ya no os pude distinguir.

Yo, habría sido incapaz de soñar nada parecido a esto...pero os doy las gracias por haberlo deseado por miY es que, os echo mucho, muchísimo de menos; pero no sufráis, que no estoy triste.

Vosotros, me habéis cuidado, querido y alimentado cada uno de los días de estos últimos 8 años de mi vida; desde que de de jovencita fui a parar a la Protectora o la que para mi era hasta ahora, mi única casa.  
Me he hecho mayor a vuestro lado, y ahora que me he convertido en una venerable anciana de 13 años, os prometistéis que no podía pasar ni un día más, sin que conociera la comodidad de una casa, una cama blanda y unas atenciones, que vosotros no me podíais dar, a pesar de haber hecho más de lo que nigún otro ser hubiese sido capaz.

Y ahora por fin sé, que aquí también seré feliz, a pesar de la añoranza que siento a veces.. porque aquí me necesitan y siento que me han hecho sitio en su corazón, que es algo de lo que me siento muy orgullosa. Bueno, sinceramente me gustaría añadir que también querría un sitio en su sofá, pero eso ya va a ser más complicado.
He notado, que en cuanto ellos se levantan, corren a taparlo con unas sillas por encima, y ya no queda espacio para . No encuentro la manera de pedirles que las quiten, así que viendo que vosotros tenéis tanta maña para adivinar lo que yo necesito...no haríais por mi, este último favor?

Un millón de gracias amig@s...solo deseo que el resto de compañeros peludos de la Protectora, tengan la misma suerte que yo y encuentren unos humanos que les hagan un lugar en su casa, y también a su corazón.

Yo ya lo sabía de sobras, pero lo quería volver a decir: vuetro trabajo y dedicación, es único e impagable.

Diana

dimecres, 11 de juny del 2014

Benvenuto Teo!

Entrega especial en curs, al pas fronterer entre França i Itàlia,
dissabte passat.

Tan de bo, totes les empreses de missatgeria fóssin tan eficients com la que a França es cuida de fer arribar els nadons a bon port. Sigui, allà on sigui el port.

El Marcel i la Laura van decidir dissabte passat, fer una escapadeta a Itàlia desde Grenoble, el lloc on viuen desde fa un any i mig. Una petita i inofensiva excursió de cap de setmana, a un mes llarg vista del naixement del seu primer fill, el petit Teo.
Imagineu-vos l'escena: una parella jove, un cotxe i un cap de setmana de llibertat i esbarjo pre-maternal, per endavant...que més es pot demanar?

Dubto que trencar aigues, fós res que entrés en els seus plans just per aquell dissabte. I tot i així, estimat Murphy, va passar.

Es veu que en Teo, tenia altres plans i es frissava per arribar abans; i com que no s'ho va voler rumiar dues vegades, li va demanar a la cigonya que tenia assignada per al seu repartiment que agafés el GPS o el que li fés falta i es disposés a trobar a qualsevol preu als seus papes, als que tantes ganes tenia de conèixer.
I els va trobar, oi tant que sí!

El Teo, ja és el membre més nou de la nostra família; un preciós vuitmesó nascut a Itàlia, de pares catalans ocasionalment traslladats a França, que està fent -ell tot solet- les delícies a tots els parents d'aquesta banda del mapa, pel moment només en versió wasap.
Nosaltres, li volem donar una grandíssima benvinguda, al més impacient de la família, i aprofitem per felicitar als novíssims pares que suposo ja s'han refet del ensurt i als quatre avis, que es van desplaçar cap allà tan bon punt, les aigües van sortir de mare...i mai millor dit. 

La propera vegada, que em trobi l'avís d'un missatger que ha passat per casa meva i no m'ha pogut entregar un paquet perquè jo estava "absent", comprant pa ratllat a dues cantonades, els recriminaré que els seus serveis d'entrega, no estiguin a l'alçada dels de França. I punt.

T'estimem un munt, Teo. Benvingut al món!




BENVENUTO TEO

Ojalá todas las empresas de mensajería fueran tan eficientes como las que en Francia se ocupan de hacer llegar a los bebés a Buen Puerto. Sea donde sea, que esté el Puerto.

Marcel y Laura este pasado sábado, decidieron hacer una escapada a Italia desde Grenoble, la ciudad donde viven y trabajan desde hace año y medio. Una pequeña y aparentemente inofensiva excursión de fin de semana, a un mes y pico vista, del nacimiento de su primer hijo, Teo.
Me imagino la escena: una pareja joven, un coche y un fin de semana de libertad y recreo pre-maternal por delante...que más se puede pedir?

Dudo que romper aguas, fuera nada que estuviera en sus planes justo ese fin de semana; Pero aún y así querido Murphy, ocurrió.

Se vé que Teo, tenía otros planes y se impacientaba por salir, y como no quiso pensárselo dos veces, va y le pide a la cigüeña que tenía asignada para su reparto, que se comprara un GPS o lo que hiciera falta y se dispusiera a encontrar a sus papis, fuera como fuera.
Y los encontró, vaya que sí.

Teo, es hoy el miembro más joven de mi familia; un precioso ochomesino nacido en Italia, de padres catalanes, afincados en Francia ocasionalmente, que ya está haciendo -él solito- las delicias a los parientes y amigos que habitamos a este lado del mapa, por ahora solo en versión wasap.
Nosotr@s le queremos dar desde aquí, una calurosa bienvenida al miembro más impaciente de la familia y ya aprovechamos para felicitar a los novísimos padres (que ya deben haberse recuperado del susto) y a los 4 abuelos que salieron pitando en su dirección, tan pronto como supieron que las aguas se habían salido de madre...y nunca mejor dicho.

La próxima vez, que me encuentre el aviso de un Mensajero en mi puerta, que no haya podido entregarme un paquete durante mi ausencia, por haber ido solo, a por pan rallado a dos manzanas de mi casa, les recriminaré que sus servicios de entrega no estén a la altura de los de Francia. Y punto.

Te queremos un montón Teo; Bienvenido al mundo!


dimecres, 27 de novembre del 2013

Marxar


Amics, sento dir que aquest dissabte ens va deixar la meva mare, la Carme, la que potser alguns recordareu com  "iaia maleta".

Durant aquests dos darrers anys, hem compartit la nostra vivenda amb ella; va arribar, a partir del moment en què va necessitar desplaçar-se en cadira de rodes i el seu pis es va convertir en un terreny hostil i plè de trampes; Llavors, la nostra casa ens va semblar el lloc ideal per a ella, amb els accessos a peu plà i un espai lluminós amb vistes al pati, per acollir-la;

Això ha estat, el millor que Misteral i jo hem fet, desde el naixement de les nostres filles.
Perquè, hem pogut tenir una mama al nostre abast per a aconsellar-nos en coses que coneixia moltíssim millor que nosaltres, i alhora una iaia per les nostres nenes, en el que ha resultat ser, un dels millors regals que mai ningú, els podria haver fet.
Hem pogut discutir amb ella, però també amanyagar i consolar la iaia més valenta del món, cada vegada que un nou obstacle posava a prova un obstinat esperit de superació, com pocs he vist en la vida.

I ara que ja no hi és, doncs clar... només busquem la manera d'espolsar-nos tanta tristesa de sobre; 

Provo d'imitar la seva vitalitat i la seva particular visió de la vida, (l'estimada iaia maleta era amant de des-dramatitzar-ho tot), intentant imaginar aquell moment precís, en què ella va marxar del nostre costat per passar a una altra dimensió, mentre que en aquesta, tots només encertàvem a abraçar-nos mútuament, per intentar entrar de nou en calor després del shock;

Imagino, la seva calor transformant-se en una llum potent, per il.luminar el reencontre amb els que van ser els seus parents i amics, i que desde fa alguns dies ja preparaven la seva arribada. 
Ni rastre de tristesa allà; només calor, llum i una aura de calma, felicitat i records.  Tot era apunt per ella; fins i tot una banda de músics (aconsellada pel Jaume) va arrancar amb una cançó de Nat King Cole, per donar-li la benvinguda.

Espero la serenitat dels propers dies (m'han assegurat que tot arriba) i els senyals que ella m'ha d'enviar, (com el gat que voltava pel cementiri i pidolava descarat, les manyagues de tothom), mostres que frenin en sec els nostres sanglots...perquè jo almenys, encara no he aconseguit riure, i plorar alhora amb prou soltura.

Allibera't en Pau Carme, però descansa amb moderació...que el descansar no s'ha fet per a tu. Aquí baix, ja saps que et seguim estimant un munt.



MARCHAR


Amigos, siento deciros que este sábado nos dejó mi madre, Carme, la que quizás algunos recordaréis como la "Abuela maleta".

Compartimos nuestra vivienda con ella durante estos dos últimos años, justo a partir del momento en que necesitó desplazarse en silla de ruedas y su piso se convirtió en un terreno hostil lleno de trampas; Nuestra casa parecía el lugar ideal para ella, con accesos a pie de calle y un espacio luminoso con vistas al patio, listo para acogerla;

Ésto ha sido sin duda, lo mejor que Misteral y yo hemos hecho, desde el nacimiento de nuestras hijas.
Porque, hemos podido tener una mamá a nuestro alcance para aconsejarnos en cosas que conocía muchísimo mejor que nosotros, y a la vez una abuela para nuestras niñas, en lo que ha terminado siendo uno de los mejores regalos que nadie, podría haberles hecho. Hemos podido discutir con ella, pero también acariciar y consolar la abuela más valiente del mundo, cada vez que un nuevo obstáculo ponía a prueba un empeño y espíritu de superación, cómo pocos he visto en la vida .

Y ahora que ya no está, pues claro...sólo buscamos la manera de sacudirnos tanta tristeza de encima;

Intento imitar su vitalidad y su particular visión de la vida, (nuestra amada abuela maleta era amante de desdramatizarlo todo), intentando imaginar aquel momento preciso, en el que ella se fue de nuestro lado para pasar a otra dimensión, mientras que en esta, todos sólo acertábamos a abrazarnos mutuamente, para intentar entrar de nuevo en calor después del shock;
Imagino, su calor transformándose en una luz potente, para iluminar el reencuentro con los que fueron sus parientes y amigos, y que desde hace algunos días ya preparaban su llegada.

Ni rastro de tristeza allí, sólo calor, luz y un aura de calma, felicidad y recuerdos. Todo apunto para ella, incluso una banda de músicos (que aconsejada por mi papá Jaume) arranca con una canción de Nat King Cole, para darle la bienvenida.
Espero alcanzar algo más de serenidad en los próximos días (me han asegurado que todo llega) y no perderme ni una de las señales que ella me tiene que enviar (como el gato que nos acompañó durante toda la ceremonia en el cementerio y mendigaba descarado, los mimos de todos los asistentes), no sé, muestras que frenen en seco nuestros sollozos...porque yo al menos, todavía hoy no he conseguido reír y llorar a la vez con suficiente soltura.

Sé libre Carmen y hazlo con la misma paz con que has vivido, pero descansa con moderación...que el descansar no se ha hecho para ti. Aquí abajo, ya lo sabes te seguiremos queriéndo con locura.

divendres, 30 d’agost del 2013

Ansietats canines

Detall del marc malparat i l'acusat, al lloc dels fets.


Si no fa gaire, confessava la meva adicció al Dogshaming, el lloc web on  els amos de tota mena de gossos, documenten les gamberrades perpetrades contra els seus béns a mode de teràpia, avui em trobo en la penosa situació d'haver-ne de documentar una de pròpia.

Sí companys, en Morris l'ha feta un cop més!
I no, no és que hagi fugit de nou. Tot i que, si hagués pogut ho hauria fet...però darrera nostre.

I és que, les conseqüències de deixar el nostre estimat gos al apartament de vacances un matí, amb la seva aigua, el seu pinso i tot l'espai fresc del món per a ell solet, no van resultar les que esperàvem: Una mosquitera estripada i el marc d'una porta rosegat a consciència, van ser la sorpresa amb la que el Morris ens va rebre a la tornada de la platja.
La propietària del apartament, que és una bellíssima persona, va acceptar les 200 disculpes que li vem demanar i el petit "apanyo" que en Misteral va mirar de fer, per pal.liar el desastre;
Sort n'hi ha de les seves bones mans i l'experiència llargament acumulada com a fuster, que si no...

Diagnòstic del problema: ansietat per separació dels amos. Solució: portar el gos a tot arreu on penséssim anar. Així de fàcil! *#"%@!!!  A veure siusplau, algún etòleg experimentat, entre els lectors?

Mentre espero a que surti el voluntari, ja us puc assegurar que el Morris avui, no s'escaparà del escarni públic que li penso fer.
Ell, aleshores no va fer ni la més lleugera mostra d'arrepentiment, tot i que la cara de peneta al fer-li la foto per documentar el nostre cas, li va quedar prou bé; o sóc jo que ho interpreto així? Algú a casa, li sembla veure un indici de provocació en el seu posat...

Ai...no sé.



ANSIEDADES CANINAS


Si hace poco, confesaba mi adicción a Dogshaming, la web donde dueños de todo tipo de perros, documentan las gamberradas perpetradas contra sus bienes a modo de terapia, hoy me encuentro en la penosa situación de tener que documentar una propia. compañeros, Morris ha vuelto a hacer de las suyas; Y no, no es que se haya escapado de nuevo. Aunque, si hubiese podido lo habría hecho...pero detrás de nosotros.

Y es que, las consecuencias de dejar nuestro querido perro en el apartamento de vacaciones por unas horas, con su agua, su pienso y todo el espacio fresco del mundo para él solito, no resultaron las que esperábamos: Una mosquitera rasgada y el marco de una puerta roído y arañado a conciencia, fueron la sorpresa con la que el Morris nos recibió a la vuelta de la playa.

La propietaria del apartamento, que es una bellísima persona, aceptó las 200 disculpas que le pedimos y el pequeño "apaño" que Misteral trató de hacer, para paliar el desastre; Por suerte, tiene muy buenas manos y bastante experiencia acumulada como carpintero, que si no ...

Diagnóstico del problema: ansiedad canina por separación de sus dueños. Solución: Ir a todas partes con nuestro perro, para evitar problemas mayores. Así de fácil! * # "% @! A ver por favor, algún etólogo experimentado, entre los lectores?

Mientras espero a que salga el voluntario, ya os puedo asegurar que Morris hoy, no escapará de su merecido escarnio público.

Él, en su momento, no hizo ni la más ligera muestra de arrepentimiento aunque no negaréis que la cara de penita que puso al hacerle la foto, le quedó estupenda; O, ¿es que soy yo la que lo interpreta así? en casa, alguien ha comentado que más que pena, percibe algún indicio de provocación en su actitud...

Ay...no .

dilluns, 3 de setembre del 2012

Pain, és pà, en francès.

© Carme Sala. Tots els drets reservats.

Començo a veure que són bastants els aspirants, a feines estables que mai arriben, que cansats de que els "sobri mes, a fi de sou" decideixen marxar a un altre país per mirar de treballar per fi, en allò pel que s'han preparat durant anys; i si no hi ha tanta sort, almenys marxar amb l'objectiu d'aprendre un ofici nou, davant la perspectiva d'un sou estable i una vida una mica menys gris del què avui ens pinta aquí. I ho entenc perfectament.

Aquest és el cas, d'una jove parella molt propera a mi, (que m'estimo molt) i a qui si no us sap greu, re-batejaré com a Marcel i Laura; a ells dedico avui aquest post:


D'aquí a unes setmanes, us imagino a la "Boulangerie" nova de trinca, aprenent com es prepara, es presenta i es ven el pà, en aquesta gran ciutat del Est de França.
El coixí que la tieta Conxita, us ofereix desde allà -tant en sentit literal com figurat- ha propiciat que el vostre projecte es convertís en realitat, però l'empenta li poseu vosaltres...que heu tingut clar, que en parella, obstacles com idioma i el canvi d'ofici s'afronten molt millor.
Segur que fa uns anys, cap dels dos haurieu pensat que el pà, representaria un canvi tan important en les vostres vides, però així van les coses.

Sé, que ja heu començat a preparar-vos per aquest viatge que té data de partida però no encara, de tornada i jo intueixo, que el Vox català-francès, ocuparà un lloc privilegiat entre les vostres coses: exactament entre la roba d'abric (que ja sabeu que allà fa molta rasca) i la il.lusió de poder treballar per fi, després de tant temps de buscar sense acabar de trobar;
L'expectativa de què, la nova situació us permetrà poder "baixar" sovint pel camí que condueix a casa, per retrobar-vos amb familiars i amics, ja sé que la porteu al "necessaire" junt amb els raspalls i la pasta de dents.   
Jo, al vostre lloc faria el mateix sense dubtar-ho; Per això, avui us volia desitjar molta sort a tots dos, en aquesta aventura que esteu apunt de començar...us la mereixeu!


Tieta Maleta


"Pain" es pan, en francés

Empiezo a ver que son bastantes ya los aspirantes, a un trabajo estable que nunca llega, que cansados de que les "sobre mes, a fin de sueldo" deciden largarse a otro país para conseguir trabajar por fin, en aquello para lo que se han preparado durante años; y si no hay tanta suerte, al menos, intentar aprender rápido el oficio que sea, si éste tiene perspectivas de convertirse en un sueldo estable y en una vida un poco menos gris de lo que hoy nos pinta aquí. Y lo comprendo perfectamente.

Este es precisamente, el caso de una pareja cercana a mi y a quién si no os importa re-bautizaré como Marcel y Laura; a ellos, dedico este post:


De aquí a unas semanas, os imagino en la "Boulangerie" recién inaugurada, aprendiendo como se prepara, se presenta y se vende el pan en esta gran ciudad del Este de Francia;
El colchón que la tía Conchita, os ofrece desde allí -tanto en sentido literal como figurado- ha propiciado que vuestro proyecto se convirtiera en realidad, pero el empujón lo dáis vosotros...que habéis decidido que, en pareja el resto de obstáculos como la lengua y el cambio de oficio se afrontan muchísimo mejor. Seguro que hace algún tiempo, ninguno de los dos hubiera imaginado que el pan, tendría un papel tan importante en vuestras vidas, pero así van las cosas...

Sé que ya habéis empezado a prepararos para este viaje que tiene fecha de partida pero, todavía no, de vuelta y yo intuyo que el Vox Catalán-Francés ocupará un lugar privilegiado entre vuestras cosas: exactamente entre la ropa de abrigo (no olvidéis que allí hace un frío que pela) y la ilusión de poder trabajar por fin,  después de tanto tiempo de buscar, sin encontrar nada.
La expectativa que la nueva situación os permitirá "bajar" a menudo por el camino que conduce a casa para reencontraros con familiares y amigos, ya sé que la lleváis en el neceser, junto a los cepillos y la pasta de dientes. 
Yo en vuestro lugar,  haría lo mismo sin dudarlo; Por eso hoy, os quería desear mucha suerte a los dos, en esta aventura que estáis a punto de empezar...os la merecéis!

Tía Maleta

dilluns, 19 de març del 2012

iaia Maleta


Com haureu pogut veure, l'aventura d'en Morris (a pesar del seu final feliç) m'ha deixat fora de joc una bona pila de dies i tot i que tenia un munt de bones raons per airejar aquesta maleta (que ja començava a fer pudor de tancat), he de confessar que la vida darrerament no m'ha donat ni un borrall de tranquilitat, fins el punt, que assentar-me a escriure quatre ratlles mitjanament ordenades em començava a semblar ja, una missió impossible;

Els ínfims progressos emocionals del Morris (que encara avui us juro, segueix sent el gos més poruc i desconfiat del món) estàn sent tractats amb una intensiva teràpia basada en grans dosis de paciència i afecte, seguint el savi consell d'alguns amos de gossos que algún dia van estar tan atemorits com el nostre; Ens han assegurat que, el temps i la rutina afectiva provoquen miracles en animalons com ell. I dono fè, que en això estem.

Fa uns dies però, i mentre ja estàvem posats de plè en aquesta teràpia canino-afectiva, vem encetar una altra campanya: la de de convèncer la nostra estimada iaia Maleta (o Carme gran, si així ho preferiu) per acceptar la nostra proposta de venir a viure amb nosaltres a casa, ara que la seva cadera ha decidit boicotejar-li la mobilitat.
Era evident que, habilitar  la nostra planta baixa perquè ella s'adaptés a la seva nova cadira de rodes, resultava infinitament més còmode i simple que fer-ho al seu pis, tota sola i sense els accessos adequats al seu estat. Però el caràcter independent i bohemi de la Carme gran, jugava en contra de la nostra candidatura, de manera que, ens hi vem haver d'esmerar a fons...perquè per una estona, aquesta adolescent de 82 anys deixés de pensar obsessivament en el moment de poder tornar a anar per conte propi allà on vulgui, sense donar explicacions a ningú. 
Està clar que el Senyor Morris i la iaia Maleta, són dues ànimes lliures...compartint espai i aspiracions;

Esperem seguir esmerant-nos perquè tothom es trobi com peix dins l'aigua dins d'aquesta casa, no sigui que una matinada d'aquestes ens trobem una nota sobre la taula de la cuina, justificant una fugida de casa...per partida doble!

Benvinguda a casa, iaia!!!!!!



ABUELA MALETA

Como habréis podido ver, la aventura de Morris (a pesar de su final feliz) me ha dejado fuera de juego un montón de días y aunque tenía un puñado de buenas razones para airear esta maleta (que ya empezaba a oler a cerrado) debo confesar que en estos últimos días la vida no me ha dado tregua, hasta el punto que, escribir cuatro líneas medianamente ordenadas y claras era, misión imposible.

Los ínfimos progresos emocionales de Morris (que aún hoy os aseguro, es el perro más miedoso y desconfiado del mundo) están siendo tratados con una intensiva terapia basada en grandes dosis de paciencia y afecto, siguiendo el sabio consejo de algún que otro dueño de perro con un pasado tan traumático como el del nuestro; nos han asegurado, que el tiempo y la rutina afectiva provocan milagros, en animales como él. Y doy fe, que en eso estamos.

Hace unos días, metidos de lleno en esta terapia canino-afectiva decidimos iniciar una campaña en paralelo: la de convencer a nuestra querida abuela Maleta (o Carme mayor, si os gusta más así) de que aceptara nuestra propuesta de mudarse a vivir a nuestra casa, ahora que su cadera ha decidido boicotearle casi por completo su movilidad.
Era evidente que habilitar nuestra planta baja para que ella se adaptara a su nueva silla de ruedas, resultaba infinitamente más cómodo y simple que hacerlo en su piso ella solita y sin los accesos adecuados a su nuevo estado.
Pero, el carácter independiente y bohemio de mi señora madre, jugaba en contra de nuestra candidatura, así que tuvimos que esmerarnos a fondo, para que por un rato, nuestra adolescente de 82 años dejara de pensar una y otra vez en el momento en que pueda volver a ir por cuenta propia allá donde quiera, sin dar explicaciones a nadie...
Está claro que el Señor Morris y la Abuela Maleta, son dos almas libres, compartiendo espacio y aspiraciones bajo el mismo techo.

Deseamos seguir esmerándonos para que cada uno de los habitantes de nuestra morada se encuentren como pez en el agua, no sea que una madrugada de estas nos encontremos una nota encima de la mesa de la cocina, justificando una huida...¡por partida doble!


¡¡¡¡Bienvenida a casa, Yaya!!!!!


dissabte, 18 de febrer del 2012

Trobat!

© carme Sala 2012

Per fi ahir, 20 dies després de la seva desaparició, quan ja començavem a pensar que no el tornariem a veure més, vem rebre la trucada que ens confirmava que algunes històries, encara poden acabar com els contes de tota la vida, amb els seus protagonistes feliços, tot menjant anissos.

La veritat és que l'aventura del Goyo, va culminar amb un final feliç, tot sigui dit, gràcies a la Providència i als nombrosos Àngels de la Guarda, que de tot arreu li van anar sortint; ja que si, vem començar a buscar-lo un reduït grup de persones al mateix minut de la seva desaparició, ahir divendres, hi havia una veritable legió de persones disposades a fer el possible perquè la història acabés bé.
Així va ser, com a través del Facebook, el Goyo va acabar sent gairebé una cel.lebritat que tenia amb el cor en un puny a una pila de persones que ajudaven amb veritable altruïsme a fer-ho tot de la millor manera possible.

Com que a aquestes alçades, ja no dono a l'abast per agraïr personalment a tots i cada un dels que m'heu ajudat en el seu rescat com a mi m'agradaria, he pensat que aquí us deixaré dues imatges prou eloqüents a mode de medalla i en format de fons d'ordinador, perquè us les descarregueu.
En Misteral, les nenes, la senyora Maleta i en Goyo-Morris en persona (millor dit, en gos) us agraïm de tot cor, la vostra col.laboració....i ara, ja ho podeu dir ben alt i amb la flema que es mereix: "Sí, jo també vaig ajudar a trobar-lo!"



¡ENCONTRADO!

Por fin ayer, 20 días después de su desaparición, cuando ya empezábamos a pensar que no lo volveríamos a ver jamás, recibimos la llamada que nos confirmaba que algunas historias todavía pueden acabar como los cuentos de toda la vida, o sea, con sus protagonistas felices y comiendo perdices.

La verdad es que la aventura del Goyo, culminó con un final feliz, todo sea dicho de paso gracias a la Providencia y a los numerosos Ángeles de la Guarda, que de todas partes le fueron saliendo, pues si, empezamos buscándolo, un reducido grupo de personas al mismo minuto de su desaparición, ayer viernes, ya había una verdadera legión de personas dispuestas a hacer lo posible para que la historia terminara bien. 
Así fue, como a través de Facebook, Goyo acabó convirtiéndose casi en una celebridad, que tenía con el alma encogida al numeroso grupo de amigos que ayudaron con verdadero altruismo a que todo se hiciera de la mejor manera posible.

A estas alturas, ya no doy a basto, para agradecer personalmente a todos y cada uno de los que habéis participado de una manera u otra en su rescate, como a mí me gustaría y por eso he pensado que aquí os dejaré dos imágenes (bastante elocuentes) a modo de medalla y en formato de fondo de ordenador, para que os las descarguéis, si así os apetece.
Misteral, nuestras niñas, la señora Maleta Goyo en persona (bueno, perro), os agradecemos de todo corazón vuestra colaboración....y ahora, ya lo podéis decir bien alto y con toda la flema que se merece: "Sí, yo también ayudé a encontrarlo!"



Fons Goyo Català
Fondo Goyo Castellano


dilluns, 9 de gener del 2012

Emprendre el vol


Disseny del Calendari ©  Carme Sala



El fet de tenir dues filles amb només un any de diferència entre elles, fa que enguany em torni a trobar immersa en les activitats pròpies que les comissions de pares d'alumnes de 6è de primària fem, per tal de recollir fons pel ansiat viatge de fi de curs i la petita festa que com a comiat se'ls fa als alumnes més veterans del seu cole.
Aquells, que ja tenen un peu a fora i unes ganes incontenibles de menjar-se el món, però també els nervis per haver de separar-se d'alguns companys i mestres, i la por de saber que molt aviat perderan llurs privilegis de veterans al convertir-se en els alumnes més petitons del Institut, on vagin a parar.

Fa uns dies, ja han començat a vendre els Calendaris numerats pel sorteig que es farà a finals de Gener i que es premiarà amb un val Abacus. Aquesta, només és la primera de les activitats previstes...als pares ens tocarà usar la imaginació per inventar activitats a través de les quals ens puguem sufragar algunes despeses i als alumnes participar per acabar de fer-ho possible i sobretot divertit.
Segur que els diners que es recullin, no seran tant importants com el sentiment de festa i de treball en equip que tindran aquests petits i efímers veterans i que segur recordaran, per molt de temps.

Ells ja porten el casc posat, i fan escalfaments per emprendre el vol cap als seus respectius Instituts; Els mocadors per les llagrimetes del comiat, encara poden esperar una mica...però tot arribarà creieu-me, que jo per aquí ja hi he passat!



EMPRENDER EL VUELO


El hecho de tener dos hijas con sólo un año de diferencia entre ellas, hace que estos días me vuelva a encontrar inmersa en las actividades propias que las comisiones de padres de alumnos de 6º curso de primaria hacemos, para recoger fondos para el ansiado viaje de fin de curso y la pequeña fiesta que como despedida se les hace a los alumnos más veteranos de su cole.

Estos alumnos que ya tienen un pie fuera y unas ganas incontenibles de comerse el mundo, pero también los nervios por tener que separarse de algunos compañeros y maestros, y el miedo de saber que muy pronto perderán sus privilegios de veteranos al convertirse en los alumnos más jóvenes del Instituto, donde vayan a parar.

Hace unos días, ya han comenzado a vender los Calendarios numerados para el sorteo que se hará a finales de Enero y que se premiará con un vale Abacus. Esta, sólo es la primera de las actividades previstas...a los padres nos tocará usar la imaginación para inventar actividades a través de las cuales nos podamos sufragar algunos gastos y a los alumnos participar para terminar de hacerlo posible y sobre todo divertido.

Seguro que el dinero que recojan, no será tan importante como el sentimiento de fiesta y de trabajo en equipo que tendrán nuestros pequeños y efímeros veteranos y que, no dudo que recordarán por bastante tiempo.

Ellos ya llevan el casco puesto, y hacen calentamientos para emprender el vuelo hacia sus respectivos Institutos. Los kleenex para las lagrimitas de la despedida, todavía pueden esperar un poco...pero todo llegará, creerme, ¡que yo por aquí ya he pasado!

dilluns, 12 de desembre del 2011

Adéu Rita

Il.lustració Carme Sala © tots els drets reservats.

Més d'un sabreu ja, que més que una mascota, la nostra gossa Rita, havia adquirit l'estatus de membre de la família i com a tal la tractavem: L'hem cuidat, tant com ella ha cuidat de nosaltres i avui després d'un temps intentant vèncer la seva enfermetat, amb grans dosis de medicaments i afecte, hem tingut que dir-li adéu.
I ja que havia de marxar, no es mereixia menys que un comiat en la companyia de tots quatre...hi ha gossos que ensenyen també, quin és el valor de l'amistat en els moments més difícils.

Sort que això ho puc escriure i no ho he d'explicar en veu alta, perquè la meva ridícula veu, ha decidit que avui no s'entengui res del què dic...segur que demà estaré millor; Només em cal aprendre a superar la seva absència.




ADIOS RITA

Alguno de vosotros sabréis ya, que más que una mascota, nuestra perra Rita, había adquirido el estatus de miembro de la familia y cómo a tal la tratábamos: La hemos cuidado, tanto como ella ha cuidado de nosotros, hasta que hoy, después de un tiempo intentando vencer su enfermedad con grandes dosis de medicinas y cariño, hemos tenido que decirle adiós.

Y ya que tenía que irse, no se merecía menos que una despedida en compañía de su pequeña familia...hay perros que enseñan también, cuál es el valor de la amistad en los momentos más difíciles.

Menos mal que esto lo puedo escribir y no tengo que explicarlo en voz alta, porque mi ridícula voz, ha decidido que hoy no se entienda nada de lo que digo...seguro que mañana estaré mejor; Sólo tengo que aprender a superar su ausencia.



GOOD BYE RITA

Some of you may know that, more than a pet, our dog Rita acquired the status of a member of our family and at this way we've treated her like: We've taken care of her as much as she cared for us, until today when after a long time trying to overcome the disease she was affected, with large doses of medicines aswell of affection, we should have to say goodbye to her, for ever more.
And since we knew, she should go, we though that she deserved to be dismissed in the company of her little family: my husband, my two daughters and me...because, dogs can show people too, which is the value of friendship in the most difficult moments.

I'm happy to be able to write about this, because at this moment my voice decided to sound ridiculous every time I want to talk about...I'm sure that tomorrow I'll feel better, I just only have to learn to overcome her absence.

dimarts, 7 de juny del 2011

Una persiana s'abaixa...

1- Any 1958: El primer Logotip representava les sigles
Llenceria Carme, dissenyat pel meu pare.

Si em donéssin una moneda, per cada una de les botigues que aquests darrers anys, la meva ciutat ha vist tancar després d'algun temps de servir al públic, començaria a tenir una petita fortuna.

I de fet, això no té res d'extraordinari si tenim en comte, que el paisatge urbà  va canviant a mida que uns establiments obren per primer dia la porta, allà on fins fa poc un altre la va tancar per darrera vegada, perquè com diuen, és llei de vida.
Les coses però, agafen un altre matís, quan els que abaixen la persiana són aquells comerços que superen la cincuantena d'anys en actiu i han sobreviscut a canvis generacionals, amb voluntat de millorar i adaptar-se als nous temps.
En l'era de les franquícies i les grans multinacionals, aquestes botigues de tota la vida, han quedat com petits oasis comercials, on el botiguer moltes vegades ens coneix pel nostre nom i ens pot explicar amb tot detall el producte que ven. Una autèntica raresa, apunt d'extingir-se.

Una d'aquestes rareses que avui tanca, és la botiga de casa; Que va obrir 53 anys enrera, venent llenceria femenina amb el nom de la meva mare i el recolzament del meu pare. La que anys més tard, van continuar les meves germanes ampliant i posant'hi una persistència i voluntad extraordinàries, per redreçar-la del canvi generacional.
I en la que jo mateixa, (tot i no haver seguit pel camí de les meves germanes), havia de treballar en més d'una ocasió -com sol succeïr en tots els negocis familiars- quan em  tocava anar-hi a donar un cop de mà; Tinc molt presents les temporades en què calia ser a la botiga que vem tenir oberta durant tres estius a Cadaqués, despatxant als turistes extrangers, en un francès de sabata i espardenya o un anglès d'estar per casa...rondinant per haver de treballar durant les meves vacances del institut però amb una certa bona voluntad per poder ajudar a casa, amb només 15 anys.
Curiosament, aquell primer estiu va acabar resultant, una de les expèriencies més inoblidables de la meva vida.

1985, ampliant horitzonts, obrim una botiga a Cadaqués.

Però la meva poca predisposició per despatxar als clients i una inclinació natural per la cosa gràfica, em van permetre ben aviat, de fer el meu paper a l'ombra, encarregant-me d'adaptar el logotip als nous temps i assistint altres necessitats gràfiques, pròpies d'aquests negocis...feina que em feia infinitament més feliç i que resultava molt menys sacrificada.

Així, si fa apenes quatre dies, cel.lebràvem amb aquest disseny (imatge 3) la conmemoració del 50 aniversari, avui no me'n sé estar de fer aquest petit homenatge a les persones que han fet possible que no en fóssin 3, sinó 53 anys de botiga, amb un somriure amable per tot aquell que entrava buscant alguna cosa, i donant un servei impecable al llarg de tot aquest temps:

Al Jaume (el meu pare, que ja no és amb nosaltres, però que va crear el primer logotip per la botiga), a la Carme, a la Mª Alba i a la Imma. El vostre esforç ha estat un exemple.
I a totes les persones que van formar part d'aquest equip, i que no anomenaré (per no deixar-me'n cap), ajudant a tirar endavant la botiga en algun moment o altre d'aquesta història: cosint, despatxant, plegant roba, netejant, fent números o administrant. I com no podia ser d'una altra manera: als clients que en la majoria de casos han acabat esdevenint amics, comprant.

A tots vosaltres, moltes gràcies! 



2- Any 1975: La botiga canvia d'adreça i amplia els productes.
El logotip, s'adapta a la nova situació.




3- Any 2008:  Bossa conmemorativa dels 50 anys
amb el logotip d'aquest darrers temps




CUANDO SE CIERRA UNA PERSIANA...


Si me dieran una moneda, por cada una de las tiendas que en éstos últimos años, mi ciudad ha visto cerrar después de algún tiempo de servir al público, ya empezaría a tener una pequeña fortuna.
Y de hecho, ésto no tiene nada de extraordinario si tenemos en cuenta, que el paisaje urbano va cambiando a medida que unos establecimientos abren por primera vez la puerta, allí donde hasta hace poco otro la cerró por última vez, porqué cómo dicen, es ley de vida.

Las cosas, sin embargo, adquieren otro matiz cuando los que bajan la persiana son aquellos comercios que superan el medio siglo en activo y han sobrevivido a cambios generacionales, con voluntad de mejorar y adaptarse a los nuevos tiempos. 
En la era de las franquicias y las grandes multinacionales, estas tiendas de toda la vida, han quedado como pequeños oasis comerciales, dónde su dueño, muchas veces nos conoce por nuestro nombre de pila y nos puede explicar con todo detalle el producto que vende. Una auténtica rareza, a punto de extinguirse.

Una de estas rarezas que hoy cierra, es la tienda de mi familia; Que abrió 53 años atrás, vendiendo lencería femenina con el nombre de mi madre y el apoyo de mi padre. Y que años más tarde, continuaron mis hermanas ampliando con una persistencia y voluntad encomiables, para enderezarla del cambio generacional.

Y en la que yo misma, (pese a no haber seguido el camino de mis hermanas), tenía que trabajar en más de una ocasión -cómo suele suceder en todos los negocios familiares- cuando me tocaba ir a echar una mano; Tengo muy presentes las temporadas en que tenía que estar en la tienda que tuvimos abierta durante tres veranos en Cadaqués (Costa Brava), atendiéndo a los turistas extranjeros, en un francés de andar por casa o un inglés de poca monta...refunfuñando por tener que trabajar durante mis vacaciones pero con una cierta buena voluntad para poder ayudar en casa, al acabar el curso en el Instituto, a mis recién cumplidas 15 primaveras.

Curiosamente, aquel primer verano acabó resultando, una de las experiencias más inolvidables de mi vida.
Pero mi poca predisposición a atender a los clientes y una inclinación natural por el tema gráfico, me permitieron muy pronto, hacer mi papel en la sombra, encargándome de adaptar el logotipo a los nuevos tiempos y asistiéndo otras necesidades gráficas, propias de estos negocios ... trabajo que me hacía infinitamente más feliz y que resultaba mucho menos sacrificado.

Así, (si por decirlo de alguna manera), hace apenas cuatro días celebrabamos con este diseño (imagen 3) la conmemoración del 50 aniversario, hoy no podía dejar de rendir este pequeño homenaje a las personas que han hecho posible que fueran no 3, sino 53 años de vida los que ha cumplido nuestra tienda, con una sonrisa amable para todo aquel que entraba buscando algo, y dando un servicio impecable a lo largo de todo este tiempo:

A Jaume (mi padre, que ya no está con nosotros; quién diseñó el primer logotipo para la tienda), a Carme, mi madre y a mis hermanas M ª Alba y Imma. Su esfuerzo ha sido un ejemplo.

Y a todas las personas que formaron parte de este equipo, y que no nombra (por no dejarme a nadie), ayudando a sacar adelante la tienda en algún momento u otro de esta historia: cosiendo, atendiendo, doblando ropa, limpiando, haciendo números o administrando. Y como no podía ser de otra manera: a los clientes que en la mayoría de casos han acabado convirtiéndose en amigos, comprando.

A todos vosotros, ¡muchísimas gracias!