Cesc, i l'inesperat l'obsequi del escombriaire

Desde que en Galderich de Piscolabis Librorum fa un parell d'anys va compartir amb alguns amics blocaires, els volums de'n Cesc que avui us ensenyo aquí, vaig tenir clar que un dia o altre, jo també els havia tenir a la Maleta i per Tutatis, que ho he acabat aconseguint.

I mira per on resulta, que la compra que tot just acabo de rebre s'ha convertit en un gratificant premi a la meva constància; no només perquè em permet ampliar una mica més la modesta secció Cesc de casa meva, ni perquè després de prop de dos anys de cerca a internet,  m'hagi resultat veritablement assequible, sinó per la inesperada troballa que n'ha sortit d'entre les seves pàgines...i us prometo que aquest cop, no parlo només dels seus dibuixos.

Així, que avui si no us sap greu, m'estalviaré de parlar del gran Cesc ninotaire i del seu fantàstic i planer llenguatge gràfic, a canvi de poder compartir amb vosaltres un petit detall que el seu autor, va deixar entre les seves planes, i que no vaig descobrir fins la segona vegada que repassava (amb devoció de col.leccionista) la meva compra.
En aquest cas particular, el repàs va consistir en olorar,  llegir i admirar lentament i una per una, les pàgines de cada volum, fins que en la darrera pàgina d' El escombriaire em vaig topar amb aquesta breu dedicatòria:

"A, M.P. amb humor barrejat amb simpatia. Cesc"

Amb uns ulls com plats per la grata sorpresa que acabava de rebre (i que al venedor, li devia passar per alt perquè no m'ho va indicar en cap moment) me'n adono per fi, de la presència d'un petit sobret de paper, ple de bocinets de fulla seca de plataner, que acompanyava la dedicatòria, amb una deliciosa nota escrita en lletra tremolosa:

"Obsequio del Barrendero"

Crec que aquesta, és una de les dedicatòries més simpàtiques del món, que jo (sense prova del carboni 14 ni anàlisi grafològica, que ho certifiqui) atribueixo al Cesc autor, sense dubtar.
Tinc molt clar, que deuen circular centenars de llibres dedicats per ell pel mercat del llibre usat i que aquest no és ni únic ni més especial que els altres, però me'n alegro que casualment hagi aterrat a la meva maleta, on aquest autor és tan admirat.

PS. Galderich, gràcies de nou, per descobrir-me aquests llibres, que ja em van semblar increíbles fins i tot sense dedicatòria; I deixa'm afegir que sí,  que el teu oncle...tenia més raó que un Sant :)

Libuše Niklová

Lleó, joc inflable. 1964

Mariner, joc inflable. 1963

Elefant, joc inflable. 1975

Gat acordió. 1963

No us podeu imaginar, l' alegria he tingut en descobrir l'obra d'aquesta dissenyadora Txeca, que va ser la responsable de produïr un gran nombre de joguets, entre els anys 1960 i 1975.

La seva visió de grafista la va portar a projectar tota mena de joguets enginyosos de cuidadíssim disseny i un exquisit aspecte decoratiu, doncs tal i com ella mateixa va afirmar, aspirava a cohesionar forma i decoració en cadascún dels seus joguets creats.
Dit en altres paraules: Buscava la manera de fer joguets tan bonics que no fés falta amagar quan els nens deixaven de jugar. Tot un txollo pels nens ganduls!

Els etiquetatges i els embalatges, eren concebuts amb molt d'enginy i no quedaven al marge d'aquesta "obsessió" pel disseny, que abarcava desde el concepte del producte fins la seva presentació, als prestatges de la botiga.

Aquest noció, que ara ens sembla tan actual, ja la va posar en pràctica tot assumint les diferents parts del procés, ella sola ara fa gairebé 50 anys; Una pionera del disseny, amb una visió molt moderna del producte que desenvolupava.

Els joguets de la Sra. Libuse em semblen genials; Un cop desinflats o desmuntats, no ocupen gens d'espai  i al poder-se guardar en qualsevol racó, eviten tenir la casa com si fós una guarderia. Paradògicament, jo els trobo tan bonics que de poder tenir-los per casa, me'n guardaria prou de desar-los al calaix!

Totes les imatges Via http://www.lesartsdecoratifs.fr/

Via Mondoblogo

Via Mondoblogo

Libuše Niklová

No os podéis imaginar, la alegría que he tenido al descubrir la obra de esta diseñadora Checa, que fué la responsable de producir un gran número de juguetes, entre los años 1960 y 1975.

Su visión de grafista la llevó a proyectar todo tipo de juguetes ingeniosos con un cuidadísimo diseño y un exquisito aspecto decorativo, pues tal y como ella misma afirmó, aspiraba a cohesionar forma y decoración en cada uno de sus juguetes creados. 

Dicho en otras palabras: Buscaba la manera de hacer juguetes tan bonitos que no fuese necesario esconderlos después de que los niños dejaran de jugar. Todo un chollo para niños vagos!

Tanto los etiquetados cómo los embalajes, eran concebidos ingeniosamente y no quedaban al margen de esta "obsesión" por el diseño, que abarcaba desde el concepto del producto hasta su presentación, los estantes de la tienda. Esta noción, que ahora nos parece tan actual, ya la puso en práctica asumiendo las diferentes partes del proceso, ella sola hace casi 50 años; Una pionera del diseño, con una visión muy moderna del producto que desarrollaba.

Los juguetes de la Sra. Libuse me parecen geniales; Una vez desinflados o desmontados, no ocupan nada de espacio y al poderse guardar en qualquier sitio, evitan tener la casa como si fuese una guardería.
Paradójicamente, yo los encuentro tan bonitos que de poder tenerlos en casa ¡lo último que haría, sería guardarlos en el cajón!



Tweet

Estirant el fil...

Troballa  amb sorpresa...només calia estirar del fil.

Imatge Via LasTejeymaneje

Imatge Via Sally Edelstein

En una de les meves darreres excursions gràfico-arqueològiques per la web, vaig tenir la sensació d'haver-me topat amb un petit tresor, quan en una botiga d'Etsy vaig trobar un curiós pin publicitari de la marca de llanes, Vasa Nomotta.

No coneixia la marca, però el disseny d'aquest pin va ser més que suficient per obrir-me la gana i despertar la meva curiositat, per la seva imatge de manera que em vaig capbussar al Google, disposada a trobar milers de resultats  i imatges que satisféssin les meves ànsies;

Per sorpresa meva, la cerca no va tenir milers de respostes, ni tampoc centenars...però em va alegrar descobrir que al bloc de LasTejeymaneje ja hi van penjar fa temps, una petita col.lecció d'anuncis publicitaris de Nomotta Yarns que em va confirmar que seguir estirant del fil (i mai millor dit), potser sí que valia la pena.

Així que vaig continuar la meva cerca a Flickr, on em vaig topar amb la versió publicitària de la mare i la filla  en tonalitats rosa, en un anunci datat de l'any 1954...la Sally, propietària de la imatge que aquí veieu, va resultar ser una amable col.leccionista d'anuncis publicitaris d'aquella època que desde Nova York va respondre al meu correu autoritzant-me a compartir l'arxiu al meu bloc.

Imagino, que tot plegat deu semblar una mica rocambolesc, però a estonetes lliures jo ja he satisfet part de la meva ànsia: ara, tinc un valuosíssim pin de menys de 4 dòlars comprat a l'altra punta de món, he descobert que ben aprop meu hi ha amants incondicionals de les madeixes que ja es delien pels seus anuncis vistosos molt abans que jo i he afegit una nova coneguda virtual de Nova York a la llista, amb qui comparteixo l'amor pels anuncis d'una altra època.

I així, sense tenir ni idea de teixir, me'n adono que amb la meva curiositat he contribuït a teixir xarxes noves al ciberespai o vés a saber, potser només a enredar-les una miqueta més...

Però jo ja he dit, que he satisfet només una part de la meva ànsia...el pin va resultar ser minúscul, i les troballes, només virtuals; I com que jo desitjava una cosa amb una mica més de substància, davant la impossibilitat de trobar, no vaig tenir més remei que inventar, tot despertant la meva faceta de falsificadora de poca monta.

Ara m'en adono, que potser ja ha arribat l'hora de sortir a estirar les cames i deixar que em toqui l'aire. Ja m'ho diuen a casa que passo massa hores davant del ordinador :-)

Fotografies Misteral. Tots els drets reservats.

Tirando del hilo...

En una de mis recientes excursiones gráfico-arqueológicas por la web, tuve la sensación de haberme topado con un pequeño tesoro, cuando en una tienda de Etsy encontré este curioso pin publicitario de la marca de lanas, Vasa Nomotta.

No conocía la marca, pero el diseño de este pin fue más que suficiente para abrirme el apetito y despertar mi curiosidad por su imágen de manera que me zambullí en Google, dispuesta a encontrar miles de resultados e imágenes con las que que satisfacer mis ansias;
Para mi sorpresa, la búsqueda no obtuvo miles de respuestas, ni apenas cientos...pero me alegró descubrir que en el blog de mis queridas Tejeymaneje ya dedicaron hace tiempo, alguna que otra entrada a la pequeña colección de anuncios publicitarios de Nomotta Yarn,  que me acabó de confirmar que seguir tirando del hilo (y nunca mejor dicho), valía la pena.

Así que continué mi búsqueda en Flickr, donde me topé con la versión publicitaria de la madre y la hija en tonalidades rosa, en un anuncio fechado el año 1954...Sally, la propietaria de la imágen que aquí véis, resultó ser una amable coleccionista de anuncios publicitarios de aquella época que desde Nueva York respondió a mi correo autorizándome a compartir su archivo en mi blog.

Imagino que todo esto, os parecerá un poco rocambolesco, pero a ratitos libres yo ya he satisfecho una parte de mi ansia: ahora, tengo un valiosísimo pin de menos de 4 dólares comprado en la otra punta del mundo, he descubierto que muy cerca mi hay amantes incondicionales de las madejas que ya se emocionaban con sus anuncios vistosos mucho antes que yo y he añadido a la lista otra conocida virtual, con quién comparto el amor por los anuncios de otra época, desde Nueva York.
Y así es como, sin tener ni idea de tejer descubro que con mi curiosidad he contribuido a estrechar y crear nuevas redes en el ciberespacio o quién sabe, puede que sólo a enredarlas...

Pero yo ya he dicho, que he satisfecho sólo una parte de mis ansias...el pin resultó ser minúsculo, y los hallazgos, sólo virtuales; y cómo yo deseaba algo con un poco más de sustancia, ante la imposibilidad de encontrar  no tuve más remedio que inventar, despertando así mi faceta de falsificadora de poca monta.
Ahora me doy cuenta, que tal vez ya ha llegado la hora de salir a estirar las piernas y dejar que me toque el aire. No, si al final van a tener razón en casa con aquello de que paso demasiadas horas delante del ordenador :-)

Air India

Cara i dors del fabulosos Pai-pais que la companyia Air India regalava als seus pasatgers, pels volts de 1960.

Diu la llegenda, que en una altra època quan un viatjava en avió en trajectes de més de mitja hora de durada, pel preu que pagava per un bitllet en classe turista, se li oferien begudes, cacauets i fins i tot un àpat que li permetia suportar el vol, amb l'estòmac més o menys plè.

Es podien facturar maletes de pes mitjanament respectable, sense haver de pagar per sobrepès i si et portaves bé, fins i tot podies rebre un obsequi tan útil, com un antifaç per poder aclucar els ulls comodament, sense patir els inconvenients de la llum o un bonic pai-pai, que un cop arribat en destí, et podia ser de gran utilitat...especialment si et dirigies a Nova Delhi entre els mesos d'Abril i Juliol quan els 40º s'agafen amb certa facilitat.

Desde l'aparició del Low Cost, tots aquests privilegis han estat abolits; Els vols són barats, sempre i quan aprenguem a afinar el pes de la nostra maleta, amb la precisió d'un comerciant fenici, no consumim res durant el vol, i ens conformem en aterrissar en ciutats a 50 kmts. del nostre objectiu.

Els avions, amb destí a les principals capitals Europees, s'assemblen cada vegada més a autocars en excursió escolar; Fins el punt que ben aviat ningú es sorprendrà, quan a mig vol, el grupet de passatgers del fons s'arrenqui a cantar allò de: "si tu vas al cel, en patinet...fes-m'hi un bon lloc, que hi pujo jo"...contagiant súbitament la resta del passatge, mentre es comparteixen els entrepans embolicats en paper de plata, que els més previsors s'han fet a casa, hores abans d'embarcar.

Vist així, potser sí que perd glamur això de volar, però mira, si us deixeu de manies i al final us decidiu per un d'aquests vols en els propers dies, no us oblideu d'agafar el pai-pai de casa, perquè si el preu del bitllet us sembla sospitosament assequible, podeu estar segurs que la companyia aèria, s'haurà estalviat l'aire condicionat a bord.

AIR INDIA

Cuenta la leyenda, que en otra época cuando uno viajaba en avión en trayectos de más de media hora de duración, por el precio que pagaba por un billete en clase turista, se le ofrecían bebidas, cacahuetes e incluso una comida que le permitía soportar el vuelo, con el estómago más o menos lleno.

Se podían facturar maletas de peso medianamente respetable, sin tener que pagar sobrepeso y si te portabas bien, incluso podías recibir un obsequio tan útil, como un antifaz para poder echarse una siesta cómodamente, sin sufrir los inconvenientes de la luz o un bonito pay-pay, que una vez llegado a su destino, podía resultar de gran utilidad...especialmente si te dirigías a Nueva Delhi entre los meses de Abril y Julio cuando los 40 º se alcanzan con cierta facilidad.

Desde la aparición del Low Cost, todos estos privilegios fueron abolidos; Los vuelos son baratos, siempre y cuando uno aprenda a afinar el peso de la maleta, con la precisión de un comerciante fenicio, o no consumamos nada durante el vuelo, que no proceda de nuestra bolsa de mano, y nos conformemos en aterrizar en ciudades a 50 kmts. de nuestro objetivo.

Los aviones, con destino a las principales capitales Europeas, se parecen cada vez más a autocares en excursión escolar, hasta el punto que pronto nadie se sorprenderá, cuando a medio vuelo el grupito de pasajeros del fondo se arranque a cantar lo de: "Para ser conductor de primera, acelera, acelera"... contagiando súbitamente al resto del pasaje, mientras los más previsores comparten sus bocadillos envueltos en papel de plata, hechos en casa horas antes de embarcar.

Visto así, quizás sí que pierde glamour esto de volar, pero bueno, si os dejáis de manías y al final os decidís por uno de estos vuelos, en los próximos días, no os olvidéis el pay-pay, porque si el precio del billete os parece sospechosamente asequible, podéis estar seguros de que la compañía aérea, se habrá ahorrado el aire acondicionado, a bordo.

Cesc

Fa molt de temps que desitjava fer una entrada dedicada a aquest dibuixant que tan estimo però potser per la gran quantitat de material que he arribat a trobar d'aquest prolífic artista, cada vegada se'm feia més difícil decidir quines il.lustracions escollir,  d'entre les dotzenes i dotzenes que he anat arreplegant al llarg dels darrers anys.

A més, som tants els que l'admirem, que ben poca cosa em quedava per dir sobre ell, que no s'hagués dit  ja.

Però, fa unes setmanes, vaig trobar aquesta joia a la que no em vaig saber resisitir i que em va fer agafar l'empenta necessària per dedicar-li una entrada al que per a mi és un dels més grans dibuixants del món: Francesc Vila i Rufas, popularment conegut per Cesc (1927-2006).

La joia de la que estic parlant avui, és un llibre escrit per Noel Clarasó que Cesc va il.lustrar amb una bellesa i un sentit de l'humor i l'ironia absoluts, que sota el títol de "La Costa Brava" (1963), va aconseguir retratar de manera crítica la metamorfosi que els pobles i platges d'aquesta zona estaven experimentant durant la dècada dels 60.

L'estil al que Cesc ens té acostumats és aquí tant lliure i salvatge com sempre, o més: de traç ràpid i poques correccions, com només els més grans saben fer. 

Amb una envejable sincronia amb l'escriptor, va saber captar la ironia de les situacions que en Noel Clarasó descrivia.

M'hi jugaria alguna cosa, que hi havia tan bona entesa entre l'escriptor i el dibuixant, i que fins i tot debien anar plegats a observar "in situ" algunes de les situacions que apareixen en el llibre, potser gaudint d'una copa de vermut en alguna terrasseta o xerrant amb algún que altre veí del lloc.

Em permeto d'adreçar-vos aquí per saber molt més sobre aquest llibre, en una entrada tan ben documentada, que fins fa uns instants encara m'ha fet dubtar sobre la necessitat de tirar endavant aquesta meva.  Només la gran estima que sento per tot el que ha il.lustrat Cesc i les ganes d'exhibir aquesta peça m'han permès de tirar-la endavant.

I si teniu la sort (com ha estat el meu cas) de trobar aquest llibre en algun mercat d'antiguetats o establiment de llibre usat, no dubteu a emportar-vos-el. Si ja us agradava l'estil de Cesc, jo us garanteixo que aquí us encantarà.

Al mirar-lo, només m'entristeix una cosa; i és pensar, que d'haver nascut en un altre país, la seva obra, seria universalment coneguda.

Web oficial dels dibuixos de Cesc http://www.cescweb.cat/dibuix.html

CESC

Hace muchísimo tiempo que deseaba dedicar un post a este dibujante que tanto admiro pero quizás por la gran cantidad de material que he llegado a encontrar  de este prolífico artista, cada vez se me hacía más difícil decidir qué imágenes elegía y cuales desechaba de entre las docenas y docenas que he ido recopilando a lo largo de estos últimos años.

Además, somos tantos los que le admiramos, que bien poca cosa me quedaba por decir sobre él, que no se hubiese dicho ya.

Pero hace unas semanas, me encontré con esta joya a la que no me supe resisitir y que me supuso el empujón necesario para dedicarle por fin, la tan ansiada entrada al que para mi, es uno de los más grandes dibujantes del mundo: Francesc Vila y Rufas, conocido popularmente por Cesc (1927-2006).

La joyita de la que hoy hablo es un libro escrito por Noel Clarasó que Cesc ilustró con una belleza y un sentido del humor y la ironía absolutos, que bajo el título de "La Costa Brava" (1963) conseguía retratar de manera crítica la metamorfosis que los pueblos y playas que esta zona estaba experimentando durante la década de los 60.

El estilo al que Cesc nos tiene acostumbrados es aquí tan libre y salvaje como siempre, o más: de trazo rápido y pocas correcciones, como solo los grandes artistas saben hacer.

Con una envidiable sincronía con el escritor, supo captar la ironía de las situaciones que Noel iba describiendo.

Me jugaría algo que debía ser tan grande el entendimiento entre ambos que no me cuesta imaginarles juntos observando "in situ" las situaciones que aparecen en el libro, puede que tomando una copa de vermut en alguna terraza marítima o charlando con algún que otro vecino del lugar.

Me permito dirigiros aquí para conocer mucho más sobre éste libro, en una entrada tan bien documentada que hasta hace un instante me ha hecho dudar sobre la necesidad de tirar adelante ésta mía. Sólo la admiración que siento por todo lo que Cesc ilustró y las tremendas ganas de exhibir esta pieza, me han animado a tirarla adelante.

Y si tenéis la suerte (como ha sido mi caso) de encontrar éste libro en algún mercado de antigüedades o establecimiento de libro usado, no dudéis en llevároslo. Si ya os gustaba el estilo de Cesc, os garantizo que aquí os encantará.

Al mirarlo, sólo me entristece una cosa; y es pensar que de haber nacido en otro país su obra, sería universalmente conocida.

Web oficial dels dibuixos de Cesc http://www.cescweb.cat/dibuix.html

Diu que ja és Primavera!

Postal publicitària 105 x155 mm.
Il.lustració de Garbayo 1972

Sento unes ganes irreprimibles de poder-me treure mitges i mitjons i pintar-me les ungles dels peus desde que ahir, algú va anunciar l'entrada oficial de la Primavera. Notícia que sempre m'agafa per sorpresa; per molt que als habitants del Hemisferi Nort, ens arribi cada any el mateix dia.

¡Dicen que ya es Primavera!

Siento unas ganas irreprimibles de quitarme los calcetines y pintarme las uñas de los pies desde que ayer alguien anunció la entrada oficial de la Primavera. Noticia que siempre me pilla por sorpresa; por mucho que, a los habitantes del Hemisferio Norte nos llegue cada año, el mismo día.

Jim Flora

Tot i que fora dels Estats Units, potser no sigui excessivament conegut pel seu nom, és probable que a molts us resultin familiars els seus dissenys de cobertes de discs de Jazz de la RCA i Columbia Records que es van popularitzar en la década dels cinquanta.

Fou un creador, prolífic, i en la seva extensa carrera va tenir temps d'il.lustrar, a més de les portades de discs, un gran nombre de revistes  i més  d'una dotzena de llibres per a nens, i encara li va quedar temps per dissenyar tipografies tan adorables com la Flora Mambo; una família que inclou unes divertides icones, anomenades Flornaments.

La seva creativitat no tenia límits, no només il.lustrava les imatges, també solia recrear-se en els textos, creant tipografies temàtiques, enlloc d'usar tipografies comercials, si així li venia de gust; La fusió perfecta entre el Jim grafista i el Jim il.lustrador.
El seu estil, és inconfusible i té nombrosos imitadors. La seva capacitat de síntesi, li permetia construïr siluetejats espectaculars amb figures d'anatomia impossible, que sovint tendien a omplir el blanc del paper gairebé en la seva totalitat.
Això em fa pensar que, o bé patia un síndrome d'Horror Vacui o bé li encantava aprofitar el paper fins a limits exagerats...en tot cas, ben aviat es va convertir en un nou mite del disseny americà i amb raó.

Els seus gravats en edició limitada, poden adquirir-se avui en dia a la seva web, i algunes edicions fins i tot es poden trobar a la botiga Jim Flora al Etsy!

Totes les imatges procedeixen de JimFlora.com

Aunque fuera de Estados Unidos, quizás no sea excesivamente conocido por su nombre, es probable que a muchos os resulten familiares los diseños de cubiertas de discos de Jazz de la RCA y Columbia Records que se popularizaron en la década de los cincuenta.
Fue un creador, prolífico, y en su extensa carrera tuvo tiempo de ilustrar, además de las portadas de discos, un gran número de revistas y más de una docena de libros para niños, y todavía le quedó tiempo para diseñar tipografías tan adorables como la Flora Mambo, una familia que incluye unos divertidos iconos, a los que bautizó cómo Flornaments.

Su creatividad no tenía límites, no sólo ilustraba las imágenes, también solía recrearse en los textos, creando tipografías temáticas, en lugar de usar tipografías comerciales, si así le apetecía; La fusión perfecta entre el Jim grafista y el Jim ilustrador.
Su estilo, es inconfundible y tiene numerosos imitadores, más o menos afortunados. Su capacidad de síntesis, le permitía construir silueteados espectaculares con figuras de anatomía imposible, que a menudo tienden a llenar el blanco del papel casi en su totalidad.
Esto me hace pensar que, o bien sufría el síndrome del Horror Vacui o bien le encantaba aprovechar el papel hasta límites exagerados ... en todo caso, pronto se convirtió en un nuevo mito del diseño americano y con razón.

Sus grabados en edición limitada, pueden adquirirse hoy en día en su web, y algunas ediciones incluso se pueden encontrar en la tienda Jim Flora en Etsy!

Jim Flora

Perhaps not too well known by name in Europe, I'm sure that his album cover designs for Jazz discs from RCA and Columbia Records, will look familiar to many of you you.

He was a prolific creator and in his long career he had time to illustrate, not just the record covers, but a large number of magazines and more than a dozen books for children, and he still had time to design adorable fonts, as the Flora Mambo still is. A family that includes some funny icons, which he named Flornaments.

His creativity knew no bounds, not satisfied just illustrating the images, he also used to play with texts, creating thematic fonts, instead of using tha classic commercial fonts.
His style is unmistakable and has many imitators. His capacity for synthesis, allows him to build spectacular silhouetted figures of impossible anatomy, which often tend to fill the paper,  almost entirely.
This makes me think that he either suffered the Vacui Horror syndrome or he just loved to use the paper to exaggerated limits...in any case he soon became a new myth of American design...naturally!

His limited edition prints can be purchased today on its website, and some issues can even be found in the Jim Flora Store on Etsy!

Permès fixar cartells!

Festes de la Mercè 1960, Arnalot 

Sento una peculiar atracció pels cartells de Festes populars, de pobles i ciutats d'aquest País. Em puc passar hores i hores mirant catàlegs de col.leccionisme, on a vegades trobo alguna que altra perla, per lluïr a la Maleta.

La meva afició no s'atura en els models antics, també sóc sensible a certs cartells que es poden trobar qüotidianament pels carrers de qualsevol ciutat, aquells que, si puc i no em veu ningú, aprofito per desengantxar  i enrotllar amb molta cura, alimentant la meva cartellística col.lecció.

En el meu mur particular, (on per suposat és permès de fixar-hi cartells) avui n'hi engantxo tres que tenen el tret comú d'anunciar les Festes de la Mercè, a Barcelona, ara que ja estan al caure.

Enceta la mostra, el cartell de les Festes de 1960 signat pel genial dibuixant Arnalot.

Dissortadament, no he trobat encara el cartell de gran format que a mi m'agradaria tenir. Però em vaig conformar amb adquirir aquest de la mida d'una postal. 

D'aquest disseny, s'en va fer també un tiratge de segells. I a mi, no m'estranya...jo n'hauria fet fer, fins i tot samarretes!

En segon lloc, un guàrdia uniformat de gala, d'adorable estètica naïf, era l'encarregat d'anunciar amb la seva trompeta groga la Gran Cavalcada, que tenia lloc dins el marc de les festes de l'any 1964.

De la seva autora, Queral, que és qui signa el cartell no us en sé explicar res més.

M'he deixat pel final el cartell d'enguany; El discutit disseny firmat per Claret Serrahima, amb qui  han col.laborat unes 30 cel.lebritats barcelonines, aportant una lletra feta a mà, cadascún d'ells.

Amb el conjunt resultant,  s'han realitzat  fins a 5 cartells diferents, amb els que es guarneixen els diferents actes de les cel.lebracions.

La idea, de fer disseny a partir d'un treball col.lectiu de no-dissenyadors, no és nova, d'acord. En aquest cas,  però trobo que queda justificada per l'esperit participatiu i lúdic de les festes barcelonines, i el resultat és aquesta discreta però elegant série de cartells,  rera els que s'amaga un concepte força simpàtic.

Felicitats a totes les Mercès, i bona Festa a tots aquells que us apropeu a Barcelona!

2010, Claret Serrahima

PERMITIDO FIJAR CARTELES

Siento una peculiar atracción por los carteles de Fiestas populares de pueblos y ciudades de nuestro País.

Me puedo pasar horas y horas mirando catálogos de coleccionismo donde a veces encuentro alguna  que otra perlita, qué lucir en mi Maleta.

Mi afición no se reduce a los modelos antiguos. También soy sensible a ciertos carteles, que se pueden encontrar cotidianamente en muros y columnas de cualquier ciudad cercana a mi, y que aprovecho para despegar disimuladamente (cuando ello es posible) y enrollar con sumo cuidado, para alimentar mi cartelística colección.

En mi muro particular (donde está permitido fijar carteles, por supuesto) hoy he decidido pegar tres pósters que comparten un mismo rasgo común: Las Fiestas de la Merced de Barcelona, que ya están al caer.

Abre la muestra, el cartel de las Fiestas de 1960 firmado por el genial Arnalot.

Por desgracia, todavía no he dado con el cartel de gran formato que a mi me haría feliz, pero me conformé con adquirir éste, de tamaño postal.

De éste diseño también se realizó un tiraje de sellos, y a mi personalmente no me estraña...¡yo, hubiese aprovechado el diseño hasta para hacer camisetas conmemorativas!

En segundo lugar, un guardia uniformado de gala, de adorable estética naïf, era el encargado de anunciar con su trompeta amarilla la Gran Cabalgada, que se celebró en el marco de las fiestas de 1964.

De su autora, Queral, ya no os puedo contar más.

Me he dejado para el final, el cartel de éste año. El diseño firmado por Claret Serrahima, con quién han colaborado una treintena de personajes célebres de Barcelona, aportando una letra hecha de su puño y letra, cada uno de ellos.

Con el conjunto de letras resultantes, se han realizado 5 carteles distintos con los que adornar los actos de la Fiesta y la ciudad entera.

La idea de hacer un diseño, a partir de la colaboración de un colectivo de No-diseñadores, no es nueva, de acuerdo. En este caso, sin embargo, creo que queda justificada por el carácter lúdico  y participativo de las fiestas, dando como resultado éste conjunto sobrio pero elegante de carteles, tras el que asoma un simpático concepto.

Y ya puestos, felicito a todas las Mercedes y os deseo una feliz Fiesta a todos los que os acerqueis a Barcelona!

Catàleg Jorba

Us imagineu que els catàlegs que tots els comerços actualment ens envien a casa fóssin dibuixats? Doncs, això passava no fa pas tant...i aquest és l'encàrrec que un bon dia (1930-1940) va rebre Encarnació Xarpell, quan els Magatzems Jorba van requerir-la per il.lustrar aquests díptics publicitaris, on es describien objectes tan dispars com americanes de semi-llana, barrets de palla, maillots de cotó o galledes de llauna per la platja.

L'Encarnació, i ho dic amb molt d'orgull, era la meva àvia materna i va dedicar-se professionalment al dibuix i al retoc fotogràfic (quan el Photoshop només era un somni inimaginable) durant molts anys de la seva vida.

Va contraure matrimoni amb el Fotògraf Villaplana, així que debien ser una parella perfecta. Aquest catàleg, que ha arribat tants anys després a les meves mans, és el retrat d'una época en què tot anava més lent, i els catàlegs havien de fer-se dibuixats perquè la fotografia encara anava en bolquers.

CATÁLOGO JORBA

¿Os imaginais que todos los catálogos publicitarios que nos llegan a casa estuviesen enteramente ilustrados en lugar de mostrar sus productos con fotografías?

Ésto ocurría no hace tanto...y este fué el encargo que un buen día (entre 1930-1940) recibió Encarnación Xarpell, cuando los Almacenes Jorba  solicitaron sus servicios para ilustrar estos dípticos publicitarios donde se anunciaban productos tan dispares como americanas en semi-lana, sombreros de paja, maillots de algodón o cubos de latón para la playa.

Encarnación, y esto lo digo con mucho orgullo, era mi abuela materna y se dedicó profesionalmente al dibujo y al retoque fotográfico (cuando el Photoshop no era ni siquiera un sueño imaginable) durante muchos años de su vida.

Contrajo matrimonio con el fotógrafo Villaplana, así que debían ser una pareja perfecta. Éste catálogo que ha llegado algunos años después a mis manos, es el retrato de una época en que todo iba mucho más lento y donde los catálogos tenían que ilustrarse a mano, dado que la fotografía todavía andaba en pañales.

Jorba's Catalogue

Can you imagine that all the catalogs that we currently receive at home would be drawn? well, this happenned not so much time ago...this was the assignment that one day (around 1940)  Encarnació Xarpell received when Jorba Department Store asked her to illustrate these brochures where many unlike products were shown.

Encarnació, (I'm very proud to tell), was my grandmother and she worked as a professional illustrator. She also touched up photographic portraits when Photoshop was only a dream, for many years yo come.

She got married to Villaplana Photographer, so they were a perfect couple. This brochure that has reached my hands is the reflection of a time when everything went slower and  Photography was just emerging.

Operación Bikini

Aquestes dues paraules, que van florir fa un parell de dies al blog de la senyora Guisante, resumeixen la manera, com una bona part de la població femenina d'aquest país, decideix adaptar el seu mode de vida, per encarar l'arribada de la calor i amb ella la imparable reducció de peces de roba amb què tapem el cos. I jo, entre elles.

Això no és nou. Moltes décades abans d'aquesta, la preocupació per mantenir la figura, no era només patrimoni de les classes altes. A la decada dels 50, aquesta preparadora d'estrelles de Hollywood, anomenada Anita Colby, va decidir que qualsevol pedra podia polir-se fins a convertir-se en diamant només posant en pràctica tota una série de consells, descrits amb gran detall en el llibre TU BELLEZA editat a Espanya el 1954, després de l'éxit (imagino) que debia tenir a les Amériques, en aquella època.

Anita, potser sense saber-ho, va descobrir un filó d'or. La seva professió, avui dia, encara és una de les més lucratives que existeixen, i la nostra cultura, segueix insistint en què tots (no només les dones) siguem com més guapos, millor.

La lletjor, està desapareixent del nostre entorn. Millor dit encara, ser lleig és un tabú. Cada vegada, som més alts, més macos, i més prims. Heu vist, sinó, per presentar un telenotícies, quin cànon de bellesa s'ha de tenir? No n'hi ha prou en tenir una carrera en Ciències de la Informació, i un bon currículum. També s'ha d'estar dins el 90-60-90, i haver portat ortòdoncia durant almenys un parell d'anys.

Dins d'aquesta epidèmia d'estètica utòpica, algú se li va ocórrer un bon dia, considerar per exemple que la "pell de taronja" era un defecte que es podia combatre. Davant d'aquest "enemic", la indústria es va afanyar a omplir el mercat de tota classe d'aparells i locions per vèncer-la, sense explicar que l'orígen d'aquest "mal" es troba dins els propis canvis hormonals femenins, i que per tant forma part de la naturalesa de la dona. Casualment també es van oblidar  de puntualitzar, que més que véncer, el què pot fer, és atenuar-se i prou. Com a molt...

Obro parèntesi per aclarir que, queden fora d'aquestes consideracions, els professionals que gràcies als seus coneixements en nutrició, poden fer del nostre cos un millor aliat, i reconduïr la nostra conducta alimentària per estar més sans. Si per alguna casualitat necessitéssiu algún d'aquests professionals, jo us en puc recomanar una, de tota confiança, que us ajudarà a combatre els mals hàbits sabiament - Lady Guisante, un petó!-

En el llibre d'Anita Colby, no en parla de la celulitis (no s'havia inventat, encara) però sí, de com tenir un posat graciós, saber pentinar-se, o modelar el cos per apropar-se al cànon estètic de l'època daurada de Hollywood. Les il.lustracions, són de la mateixa autora i són molt més fresques que alguns dels arguments que il.lustren, tot i que cal entendre l'època en què va ser escrit el llibre. 

A, Tu belleza, l'Anita, ja recomanava llegir ,tenir conversa i opinió, advertint a les seves lectores del perill de convertir-se en figuretes de porcel.lana per decorar i prou, anticipant un paper lleugerament protagonista de la dona en la societat dels 50. 

Mig segle més tard, una estranya forma d'estètica pretén envaïr les nostres vides, i la vellesa amb V és considerada un defecte. Els seus signes externs són molt sovint extirpats amb caràcter d'urgència, omplint els carrers de les capitals d'àvies "planxades", sense expressió, i de llavis abotifarrats...buf! quina millora, no?

Davant d'aquesta espiral d'estètica que amenaça en homogeneitzar-nos a totes, proposo dues opcions: O bé ens plantejem un retorn a la moda d'altres temps amb banyadors púdics que no obliguen a depilar-se a la "brasilera" i que deixen respirar lliurement sense haver de dissimular plecs; O tirem pel dret, curem els nostres complexes i ens convertim al nudisme més radical.

Imatge extreta de la pàgina de maillots de bany del catàleg dels magatzems Jorba de Manresa (pels volts de 1930). Dibuixos d'Encarnació Xarpell Villaplana la meva dibuixant preferida, de tots els temps....

Estas dos palabras, que florecieron hace un par de dias en el blog de la señora Guisante, resumen la manera como buena parte de la población femenina de este país, decide adaptar su modo de vida para afrontar la llegada del calor y con él la imparable reducción de las prendas con que nos cubrimos el cuerpo. Yo, entre ellas.

No hay nada nuevo en ello. Muchas décadas atrás, la preocupación por mantener la figura no era patrimonio exclusivo de las clases altas. Sobre la década de los 50, ésta preparadora de estrellas de Hollywood, llamada Anita Colby, decidió que cualquier piedra podía pulirse hasta convertirla en diamante, sólo con poner en práctica toda una serie de consejos descritos con gran detalle en el libro TU BELLEZA, editado en España el 1954, tras el éxito que imagino tuvo en las Américas, por aquella época.

Anita, quizás sin saberlo, descubrió un filón de oro. Su profesión, todavía hoy es una de las más lucrativas que existen y nuestra cultura, sigue empeñada en que todos (no solamente la mujeres) seamos cada vez más guapos.

La fealdad, desaparece en nuestro entorno. Mejor dicho, ser feo es tabú. Cada vez somos más altos, más delgados, más guapos. Habreis visto, sinó, cual es el cánon estético requerido para ser presentadora de un noticiario. No solamente hace falta haber estudiado Ciencias de la Información y tener un buen currículum, se cuenta que se ha de encajar en el 90-60-90 y haber llevado ortodoncia al menos, durante dos años.

Dentro de esta epidemia de estética utópica, a alguien se le ocurrió un buen día, considerar la "piel de naranja" como un defecto que se podía combatir. Ante este nuevo enemigo, la industria corrió a inventar un montón de artilugios y cremas para vencerlo, eso sí, sin explicar que el orígen de este "mal" se encuentra dentro de la propia naturaleza femenina y todos sus cambios hormonales. También olvidaron añadir que más que vencer, como mucho se puede atenuar, y así, así... 

Abro paréntesis para aclarar que, quedan fuera de estas consideraciones, los profesionales que gracias a sus conocimientos en nutrición, pueden hacer de nuestro cuerpo un aliado y reconducir nuestra conducta alimentaria para estar más sanos. Si por alguna casualidad necesitarais alguno de estos especialistas yo os recomendaría una en particular, de toda confianza, que os ayudará a combatir los malos hábitos de forma racional -¡un besazo, Lady Guisante!-

En el libro de Anita, no se habla de celulitis (no se había inventado todavía) pero sí, de cómo tener un porte gracioso, saber peinarse o modelar el cuerpo para acercarse al cánon estético de  Hollywood. Las ilustraciones son de la misma autora y tengo que decir que son mucho más frescas que los argumentos que ilustran, aunque es necesario comprender la época en qué fué escrito el libro.

En Tu Belleza, su autora ya recomendaba leer, saber mantener una conversación y crearse una opinión de las cosas, advirtiendo a sus lectoras del peligro de convertirse en figuritas decorativas, y anticipando el papel ligeramente protagonista de la mujer en la sociedad americana de los 50.

Medio siglo más tarde, una particular forma de estética ha invadido nuestra sociedad y la vejez, es considerada un defecto. Sus signos, son extirpados con carácter de urgencia, haciendo proliferar en las grandes capitales, ancianas "planchadas", sin expresión y con los labios "asalchichados"...¡Buf! Como hemos adelantado, no?

Ante esta espiral de estética que amenaza con homogeneizarnos a todas, propongo dos opciones: O bien nos planteamos un retorno a la moda de otras épocas, con bañadores púdicos que no obliguen a depilarse a la brasileña ni a estar remetiendo tripa todo el rato; O bien nos curamos de nuestros complejos y nos convertimos al nudismo radical.

Imágen extraída de la página de maillots de baño del catálogo de los Almacenes Jorba de Manresa (cerca de 1930) Ilustraciones de Encarnació Xarpell Villaplana mi dibujante favorita, de todos los tiempos...