Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Disgustos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Disgustos. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 de setembre del 2020

Instablockgate

 

I'm in trouble my friends....

Es veu que Instagram ha decidit bloquejar el meu perfil sense que jo hagi fet res per guanyar-me el càstig; He denunciat una pila de vegades a través de diversos canals de la xarxa i no hi ha res a fer.
Així q després d'una pila de dies sense poder comentar ni respondre, fotos pròpies o alienes, ni fer likes, o poder ser mencionada per cap usuari que vulgui compartir un dibuix meu (posem pel cas), he decidit que n'estic fins al monyo i vinc aquí a plorar al meu racó.


Llegeixo al compte @instagramES de Tuitert que molts usuaris es troben igual sense cap raó aparent ni resposta o solució per part de la xarxa. Bueno, no estic sola...almenys. 

Així que aquí deixo el meu lament i preocupació. Només és una xarxa, d'acord, PERÒ PERQUÈ A MI EH...snif.

dimarts, 26 de juny del 2018

Querido Tano

Retrat de'n Tano; Any 2008

Avui em toca acomiadar-me d'un amic. Un ser diferent i únic (extra-ordinari, en el sentit més estricte de la paraula) a qui, després de bastants anys de compartir vivències, en Misteral i jo, vem escollir per ser el padrí de la nostra filla Martina.

Però vet aquí que les seves grans dimensions corporals i el baix i brusc to de veu del padrí en qüestió (que el feien més proper al Capità Haddock que qualsevol altre ser humà que hagi conegut) van ser durant tota la infantesa de la fiola, una barrera important a franquejar cada cop que ell s'hi apropava carinyós i que va tardar bastants anys en superar.
Fa poc, es meravellava encara de que la fiola ja no plorés desconsolada cada cop que el veia, tot presumint d'una enorme paciència i delicadesa que, de fet, no havia vist que hagués tingut mai amb ningú més...

Per això, la Martina i jo, ara fa 8 anys li vam regalar aquest retrat fet a quatre mans; just en el moment en que ella va aconseguir canviar por per curiositat i va començar a tenir algunes converses fascinants amb aquell home gros, de caràcter anàrquic i alhora exquisit, col.leccionista insaciable de camions de bombers, però també generós, esnob i excessiu com cap altre. L'adjectiu "enfant terrible" li hauria escaigut estupendament bé, si no fós perquè donada la seva envergadura física, hauria semblat més aviat, una ironia fina.

Aquest és el nostre petit homenatge a en Tano...l'home gran i tossut amb qui tantes coses bones hem compartit i que tot just ens acaba de deixar. No l'oblidarem mai.

En paraules de la Martina: "De petita em semblava que aquell home barbut era temible. Ara, gràcies al pas del temps i la seva paciència amb mi, he après que era una persona que em despertaria una curiositat immensa per la vida."

Te queremos, Tano.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Marxar


Amics, sento dir que aquest dissabte ens va deixar la meva mare, la Carme, la que potser alguns recordareu com  "iaia maleta".

Durant aquests dos darrers anys, hem compartit la nostra vivenda amb ella; va arribar, a partir del moment en què va necessitar desplaçar-se en cadira de rodes i el seu pis es va convertir en un terreny hostil i plè de trampes; Llavors, la nostra casa ens va semblar el lloc ideal per a ella, amb els accessos a peu plà i un espai lluminós amb vistes al pati, per acollir-la;

Això ha estat, el millor que Misteral i jo hem fet, desde el naixement de les nostres filles.
Perquè, hem pogut tenir una mama al nostre abast per a aconsellar-nos en coses que coneixia moltíssim millor que nosaltres, i alhora una iaia per les nostres nenes, en el que ha resultat ser, un dels millors regals que mai ningú, els podria haver fet.
Hem pogut discutir amb ella, però també amanyagar i consolar la iaia més valenta del món, cada vegada que un nou obstacle posava a prova un obstinat esperit de superació, com pocs he vist en la vida.

I ara que ja no hi és, doncs clar... només busquem la manera d'espolsar-nos tanta tristesa de sobre; 

Provo d'imitar la seva vitalitat i la seva particular visió de la vida, (l'estimada iaia maleta era amant de des-dramatitzar-ho tot), intentant imaginar aquell moment precís, en què ella va marxar del nostre costat per passar a una altra dimensió, mentre que en aquesta, tots només encertàvem a abraçar-nos mútuament, per intentar entrar de nou en calor després del shock;

Imagino, la seva calor transformant-se en una llum potent, per il.luminar el reencontre amb els que van ser els seus parents i amics, i que desde fa alguns dies ja preparaven la seva arribada. 
Ni rastre de tristesa allà; només calor, llum i una aura de calma, felicitat i records.  Tot era apunt per ella; fins i tot una banda de músics (aconsellada pel Jaume) va arrancar amb una cançó de Nat King Cole, per donar-li la benvinguda.

Espero la serenitat dels propers dies (m'han assegurat que tot arriba) i els senyals que ella m'ha d'enviar, (com el gat que voltava pel cementiri i pidolava descarat, les manyagues de tothom), mostres que frenin en sec els nostres sanglots...perquè jo almenys, encara no he aconseguit riure, i plorar alhora amb prou soltura.

Allibera't en Pau Carme, però descansa amb moderació...que el descansar no s'ha fet per a tu. Aquí baix, ja saps que et seguim estimant un munt.



MARCHAR


Amigos, siento deciros que este sábado nos dejó mi madre, Carme, la que quizás algunos recordaréis como la "Abuela maleta".

Compartimos nuestra vivienda con ella durante estos dos últimos años, justo a partir del momento en que necesitó desplazarse en silla de ruedas y su piso se convirtió en un terreno hostil lleno de trampas; Nuestra casa parecía el lugar ideal para ella, con accesos a pie de calle y un espacio luminoso con vistas al patio, listo para acogerla;

Ésto ha sido sin duda, lo mejor que Misteral y yo hemos hecho, desde el nacimiento de nuestras hijas.
Porque, hemos podido tener una mamá a nuestro alcance para aconsejarnos en cosas que conocía muchísimo mejor que nosotros, y a la vez una abuela para nuestras niñas, en lo que ha terminado siendo uno de los mejores regalos que nadie, podría haberles hecho. Hemos podido discutir con ella, pero también acariciar y consolar la abuela más valiente del mundo, cada vez que un nuevo obstáculo ponía a prueba un empeño y espíritu de superación, cómo pocos he visto en la vida .

Y ahora que ya no está, pues claro...sólo buscamos la manera de sacudirnos tanta tristeza de encima;

Intento imitar su vitalidad y su particular visión de la vida, (nuestra amada abuela maleta era amante de desdramatizarlo todo), intentando imaginar aquel momento preciso, en el que ella se fue de nuestro lado para pasar a otra dimensión, mientras que en esta, todos sólo acertábamos a abrazarnos mutuamente, para intentar entrar de nuevo en calor después del shock;
Imagino, su calor transformándose en una luz potente, para iluminar el reencuentro con los que fueron sus parientes y amigos, y que desde hace algunos días ya preparaban su llegada.

Ni rastro de tristeza allí, sólo calor, luz y un aura de calma, felicidad y recuerdos. Todo apunto para ella, incluso una banda de músicos (que aconsejada por mi papá Jaume) arranca con una canción de Nat King Cole, para darle la bienvenida.
Espero alcanzar algo más de serenidad en los próximos días (me han asegurado que todo llega) y no perderme ni una de las señales que ella me tiene que enviar (como el gato que nos acompañó durante toda la ceremonia en el cementerio y mendigaba descarado, los mimos de todos los asistentes), no sé, muestras que frenen en seco nuestros sollozos...porque yo al menos, todavía hoy no he conseguido reír y llorar a la vez con suficiente soltura.

Sé libre Carmen y hazlo con la misma paz con que has vivido, pero descansa con moderación...que el descansar no se ha hecho para ti. Aquí abajo, ya lo sabes te seguiremos queriéndo con locura.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Adéu Rita

Il.lustració Carme Sala © tots els drets reservats.

Més d'un sabreu ja, que més que una mascota, la nostra gossa Rita, havia adquirit l'estatus de membre de la família i com a tal la tractavem: L'hem cuidat, tant com ella ha cuidat de nosaltres i avui després d'un temps intentant vèncer la seva enfermetat, amb grans dosis de medicaments i afecte, hem tingut que dir-li adéu.
I ja que havia de marxar, no es mereixia menys que un comiat en la companyia de tots quatre...hi ha gossos que ensenyen també, quin és el valor de l'amistat en els moments més difícils.

Sort que això ho puc escriure i no ho he d'explicar en veu alta, perquè la meva ridícula veu, ha decidit que avui no s'entengui res del què dic...segur que demà estaré millor; Només em cal aprendre a superar la seva absència.




ADIOS RITA

Alguno de vosotros sabréis ya, que más que una mascota, nuestra perra Rita, había adquirido el estatus de miembro de la familia y cómo a tal la tratábamos: La hemos cuidado, tanto como ella ha cuidado de nosotros, hasta que hoy, después de un tiempo intentando vencer su enfermedad con grandes dosis de medicinas y cariño, hemos tenido que decirle adiós.

Y ya que tenía que irse, no se merecía menos que una despedida en compañía de su pequeña familia...hay perros que enseñan también, cuál es el valor de la amistad en los momentos más difíciles.

Menos mal que esto lo puedo escribir y no tengo que explicarlo en voz alta, porque mi ridícula voz, ha decidido que hoy no se entienda nada de lo que digo...seguro que mañana estaré mejor; Sólo tengo que aprender a superar su ausencia.



GOOD BYE RITA

Some of you may know that, more than a pet, our dog Rita acquired the status of a member of our family and at this way we've treated her like: We've taken care of her as much as she cared for us, until today when after a long time trying to overcome the disease she was affected, with large doses of medicines aswell of affection, we should have to say goodbye to her, for ever more.
And since we knew, she should go, we though that she deserved to be dismissed in the company of her little family: my husband, my two daughters and me...because, dogs can show people too, which is the value of friendship in the most difficult moments.

I'm happy to be able to write about this, because at this moment my voice decided to sound ridiculous every time I want to talk about...I'm sure that tomorrow I'll feel better, I just only have to learn to overcome her absence.