dimecres, 10 de novembre de 2010

L'inquil.lí accidental

Fotografia © Misteral. Tots els drets reservats.

Per exigències laborals, fa uns dies, em vaig trobar davant la necessitat que algú em prestés un ratolí per fer-me de model. 
No em va resultar gaire fàcil que algú me'n deixés un...Al meu particular càsting, va assistir únicament, en Lester (una rata de laboratori disposada a fer-me el favor), però tot i la meva gratitud cap als seus amos, vaig haver-hi de renunciar perquè sortia dels cànons estètics que jo m'havia plantejat.
Havia de ser una bestiola petita.
Per això finalment, em vaig plantar en una botiga d'animals, que hi ha prop de casa;

-"Vull un hàmster per unes hores"- vaig demanar.

El dependent, com si hagués sentit la frase dia sí, dia també, em va mirar amb ulls de lluç.

-"Podria, pagar-lo, emportar-me'l" - vaig continuar, jo decidida- "i un cop feta la feina tornar-vos-el sense cap cost per a vosaltres?

-"D'acord. Cap problema". Em va respondre ell.

Li vaig comprar pinso. M'el vaig endur a casa...i li vaig fer un niu. Però ja sabeu què passa amb aquestes coses.

No us havia passat mai de petits, d'emportar-vos bestiola a casa, pensant que la mama us la deixaria quedar i llavors tot d'una la cosa s'embolicava?
Però...què passa quan és la mama, la que porta una bestiola a casa, encara que sigui només per unes hores?

Doncs que la bestiola, acaba tenint un nom: Hummer (fent honor al seu enoooorme tamany).
I que, quan ha passat una setmana i ningú (aquí, és quan em podeu assenyalar tots) troba el moment de tornar-la...doncs resulta que s'ha convertit en un membre més, de la família.
La meva gossa Rita, l'ha adoptat alegrement (o resignadament) i fins i tot li deixa compartir, a estones, la cistella on dorm. Tot fent delicats equilibris per no aixafar-lo.
I a mi, no només m'ha fet de model...el Hummer ha fet pujar com l'escuma la meva popularitat materno-filial. Ara sóc la mare més enrotllada del Món Mondial.



El Inquilino accidental

Por exigencias laborales, hace unos días me encontré ante la necesidad de que alguien me prestara un ratón para hacerme de modelo.
No me resultó tan fácil que alguien me prestara uno...A mi particular cásting sólo asistió Lester (una rata de laboratorio dispuesta a hacerme el favor), pero a pesar de mi gratitud hacia sus dueños, no me sirvió de nada y renuncié a ella por no cuadrar con los cánones estéticos solicitados.
Tenía que ser un animalito pequeño.
Por eso finalmente, me planté en la tienda de animales más cercana a mi casa;

-"Quiero un hámster por unas horas" le pedí al dependiente de la sección.

Éste, como si escuchara cada día la misma pregunta, me miró con ojos de besugo.

Y entonces propuse, decidida: -"Podria pagarlo, llevármelo y una vez ya no lo necesite, os lo devuelvo sin ningún cargo para la tienda"

-"De acuerdo. Ningún problema"- me respondió el muchacho.

Le compré pienso. Me lo llevé a casa...le hice un nido.
Pero ya sabeis cómo son estas cosas...

No os pasó nunca de pequeños,  tener la ocurrencia de traer un animalito a casa, pensando que mamá os dejaría tenerlo...y de repente, ¿todo se liaba muchísimo?
Pero, ¿qué ocurre cuando es la mamá, la que trae el animalito a casa, aunque sólo sea por unas horas?
Pues que, el bicho acaba teniendo un nombre. En este caso: Hummer (haciendo honor a su enoooorme tamaño). Y que, al cabo de una semana nadie (y aquí, dejo que me señaleis todos) encuentre el momento de devolverlo...lo que ocurre, es que ya es uno más de la familia.
Mi perra Rita, lo ha adoptado alegremente (bueno digamos resignadamente) y a ratos, hasta le deja compartir la cesta dónde duerme. Haciendo increíbles y delicados equilibrios para no aplastarlo.
Y a mi, no sólo me ha hecho de modelo estupendamente...Hummer ha hecho subir mi popularidad materno-filial cómo la espuma.
Ahora, soy la madre más enrollada del mundo mundial.

28 comentaris:

  1. vaya liada! jejeje
    lo mejor de todo la propuesta al dependiente! jejeje!
    Un saludo!!

    ResponElimina
  2. Ja, ja! És que és moníssim!! :-)))

    ResponElimina
  3. ja ja ja que bo i que bonic que es. Jo també havia pensat comprar un periquito, tenirlo un dia i després lliberar-lo, però al final me'l vaig quedar. D'això fa ja dos anys.

    ResponElimina
  4. Portar una bestiola viva a casa amb criatures és un perill cantat. Ni t'imagines la feinada per convèncer-los que un bou de mar no és una mascota "com cal" i que ha d'anar a parar a la cassola :P

    ResponElimina
  5. Ús puc assegurar que el Hummer,com si sospités el nostre maquiavelic pla,a cada sessió de fotos es supera i ara ja és tot un professional.
    Ara ja té ofertes de Custo per anar de pasarela.

    ResponElimina
  6. Ha, ha... jo per això els dic a les meves filles que només amb elles ja en tinc un tip de mascotes, que no en necessito més...!

    ResponElimina
  7. iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiggggggggggggggggggghhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh Maleta, com t'atreveixes.... El senyor pèsol ha ofert l'Obama (el gat negre de l'empresa) per acabar de tancar l'ecosistema

    ResponElimina
  8. Què bo, vigila o tindràs un rellogat a casa.

    ResponElimina
  9. Oh, qué lindo qué lindo qué lindo! qué lindo y qué suerte tiene Hummer! el de la foto es tu nuevo inquilino?

    ResponElimina
  10. Aish! És que és tan maco aquest ratolinet... no m'estranya que no el volguéssiu tornar ;D
    I sort que tens un gos i no un gat perquè li faci d'amic, he, he...

    ResponElimina
  11. REPORTERO DE LLUVIA: No veas...se lo dije así, como a media voz, pensando que me mandaría a hacer gárgaras...y coló! La propuesta era buena, pero ya ves que no la cumplí!
    :-)



    MARTA CABROL: És dolcíssim. I té uns bigotis...enooormes!
    Petonets Marta.



    ARISTOFELES: L'opció de deixar-lo anar pel bosc, la vaig descartar de inmediat (tot i que em va passar pel cap). Vaig pensar que pels mussols o els gats, fóra un blanc perfecte! jejeje!



    CLÍDICE: Sí, és ficar-se a la gola del llop amb la canalla.
    Però, això del bou de mar....m'ha impactat! Tot i la gran ventatja, que suposa, no haver-lo de portar a passejar al parc ;-p
    Bé, a la cassola...devia fer més bon paper. Segur!



    MISTERAL: La seva representant (que sóc jo) ha decidit posar-lo a dieta, abans de donar resposta als de Custo. S'està posant com una bola!



    GALDERICH: Hauré d'entrenar-me a ser més ferma...a mi ja m'han colat: una gossa, un conill...i ara el Hummer!
    No tinc remei! ;-p



    PRINCESA DEL GUISANTE: T'asseguro que fins i tot un gat cec el caçaria. És una mica destraler i poc hàbil aquest Hummer...però és tan minúscul, que si el veiessis segur que t'en enamoraries!

    No...ja sé...em penso que amb tú, els rosegadors no hi tenen res a fer! Ja miraré de no portar-lo a la maleta quan us vingui a veure la propera vegada!
    :-)


    ALYEBARD: Ja el tinc...i a més es menja el meu formatge!

    Ja estàs millor? Tu allarga tot el què pugui's que, no és qüestió d'anar esparcint els virus pel món.
    Prent-t'ho amb calma.
    Petons amb mascareta.



    AMBA: Sí...es el en persona...bueno, mejor dicho, en ratón! Es muy fotogénico, y al grito de "cheese", siempre sonríe!
    Jajajaja!



    LYN NEWHOUSE: Ens pensem que la Rita al ser femella...s'ha pensat que és com un cadellet seu! O...potser ens pren el pèl!
    Però sí...és dolcet, dolcet!

    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Ai, has xutat a porta però has tocat el pal: l'Obama no és cec, però és coix jajajaja Un petó, i no, no cal que el portis, tot i que en Marlin estaria encantat

    ResponElimina
  13. ANA PRINCESA DEL GUISANTE: Doncs entre l'Obama coix i el Hummer "fondón", no anirem enlloc...igual els ajuntem i s'en van de birres junts!!!
    ;-p

    ResponElimina
  14. T’entenc perfectament. Un Nadal, ja fa molts anys, el meu sogre va portar un cabrit per sopar. El cas és que el va portar VIU !...Tu no saps quina cosa és haver d’adoptar i fer lloc a un cabrit, dintre d’un pis de 90 m2 ...i per dinar: canelons congelats comprats a corre-cuita.
    Salut.

    ResponElimina
  15. Jajajaja, he rigut molt amb aquesta nova historieta... però no m'estranya gens que hagi acabat així: els ulls d'en Hummer són irresistibles! Enhorabona pel creixement de la família!

    ResponElimina
  16. Ohhh es precios en Hummer,i a més t'ha fet pujar el "caché" de mare...'encanta...quan estudiava a la facultat vaig recollir de carrer a un hamster blanc que anava perdut, i al final vaser la mascota del pis d'estudiants....molts petonets plens de doçes moxaines...muak familia

    ResponElimina
  17. ALBERICH: Caram! A mi el ratolí, no m'ocupa tan d'espai, que sinó...potser si que l'hauria tornat amb els seus companys de gàbia!
    ...
    Si jo he vist incrementada la meva popularitat només amb un hàmster...a tu et debien donar el Nòbel al millor pare de la terra! I amb raó.
    :-)



    CAROLINA: Sí, els seus ullets són irresistibles...i a més és un actor de primera!
    Ja ho veus ara, ja som família súper-nombrosa!

    Molts petons guapa :-)



    LA PINTORETA: Mira...vès que no fós algú, que en necessitava un que li fés de model, i a la botiga no li deixaven tornar!!!
    Sort de la teva ànima caritativa :-)
    Jo, les bestioles que trobo perdudes pel carrer, em fan tanta llàstima,
    que me les enduria totes!

    Llàstima de tenir un aforament limitat!
    Petons i abraçades

    ResponElimina
  18. El nom de Hummer es per aquells super-jeeps de l'exercit americà? que bo!

    un any per nadal el meu cunyat va comprar un gall d'indi viu i volia que li mates jo, jo! que no he matat mai rés més gros d'una mosca.
    Finalment, la senyora de fer feines, que es ecuatoriana, ens el va matar "como hacian en su pueblo" exactament no se com és ni ho vaig voler saber, la meva filla i nebodes no se'l van voler menjar de pena, tothom plorant, un drama. Vem decidir d'aquell dia comprar-lo fet ja.

    ResponElimina
  19. ARISTOFELES: Bingo! Més que cotxes, són aquells contenidors gegants amb 4 rodes, que consumeixen tanta betzina com per parar un tren.

    Ai, quina pena, haver de matar una bèstia...si de mi depengués, ja et dic que a casa seriem vegetarians radicals. I tant que m'agrada a mi la carn!
    Mira, el cas de l'Alberich i els cél.lebres canelons congelats de Nadal.
    No estas sol :-)

    ResponElimina
  20. Hola Carme, t'he trovat i llegit, i me n'alegro d'haver vist aquest ratolinet tan guapu... és una preciositat!!! Felicitats!

    ResponElimina
  21. Yo compré dos hamster porque mis hijos querían y lo iban a cuidar muchisimo....terminé haciendolo yo y como me daban pena y no sabía que hacer se los dí en "adopción" a una sobrina de 12 años que le encanta....y asi todos contentos porque cuando queremos vamos a verlos...que son monisimos como tu Hummer. bss

    ResponElimina
  22. ANNAV: Ja estic fent sudokus i combinacions de noms i cognoms, per veure si ets l'Anna que jo em penso...però si m'equivoco, i no et conec encara, benvinguda igualment!
    En aquesta maleta hi ha molt d'espai...tú passa, queda't una mica amb nosaltres!




    JULIA: Encontraste la solución perfecta para tu "problema" con bigotes...¡y encima todos contentos!

    Acordaros de llevarles queso cuando vayais de visita...

    =^.^=

    Feliz fin de semana!

    ResponElimina
  23. me he enamorado de tu ratoncito :D

    ResponElimina
  24. AMBA: Te contaré un secreto...ayer mientras trabajaba le dejé entrar en la manga de mi jersey, que es como un túnel para él...y Hummer, allí, a oscuras y muy relajado, se durmió, mientras yo trabajaba.

    :-)

    Besitos guapa.

    ResponElimina
  25. jajaaj que mono Hummer..! nosotros tenemos otro pero no debe ser tan bueno como el tuyo, el otro día se escapó y no te imaginas la que lió en el cuarto de mi hija.!! se "zampó" medio colchón..!!

    Enhorabuena por tu blog y por tus ilustraciones, me tienen enamorada.!! besos

    ResponElimina
  26. EL TALLER DE CURRA: jajajajaja! ¡El muy tunante! ¿habeis probado a darle pienso? ;-)

    Muchísimas gracias...me siento muy halagada.
    Besitos

    ResponElimina
  27. Qui pot resistir-se a un odel tan guapo????
    Impossible.
    S'hi cau de quatre potes i se't fica al cor.
    Si es q als que ens agraden els animals estem perduts.

    ResponElimina
  28. JO MATEIXA: Sí que és guapo, sí...ja em diràs qui hagués tingut la moral d'anar-lo a tornar!

    I encara ens acompanya :-)

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!