dissabte, 9 juny de 2012

Rain Town



Avui, dedico aquest delicat curtmetratge que acabo de trobar a You Tube, a tots aquells que estigueu disposats a invertir del vostre temps, els 9,55 minuts que dura.
Al meu modest entendre, val la pena dedicar-los a gaudir d'aquesta peça, que si bé m'ha semblat que narrativament no tenia gaires pretensions (o això, o és que no he entès ni un borrall) estèticament en canvi, no té res a envejar de la perfecció, a què ens tenen acostumats les produccions animades japoneses.

En aquest cas, la perleta, va realitzar-se com a treball de graduació d' Hiroyasu Inshida (també conegut amb el sobrenom de Tete) i a mi m'ha deixat bocabadada i corpresa.

Poesia pura, oi tant que sí!

RAIN TOWN

Hoy dedico este delicado cortometraje que acabo de encontrar en You Tube, a todos los que estéis dispuestos a invertir de vuestro tiempo,  los 9,55 minutos que dura.
A mi modesto entender, vale la pena dedicarlos a disfrutar de esta pieza, que si bien me ha parecido que narrativamente no tenía muchas pretensiones (eso, o es que no he entendido nada) estéticamente en cambio, no tiene nada que envidiar de la perfección a que nos tienen acostumbrados las producciones animadas japonesas.

En este caso, la perlita,  se realizó como trabajo de graduación de Hiroyashu Inshida (también conocido como Tete) y a mi me ha dejado boquiabierta y sobrecogida.

Poesía pura, ¡vamos!

14 comentaris:

  1. Francament delicat, potser si que costa d´entendre que vol dir, l´avia del començament és la nena ? que conserva el cap-cossi del homenet de ferro i serveix de receptacle per les seves flors, no ho sé, els ullets m´ho han fet pensar, si us plau que algú digui que en pensa. La música és ben encertada.
    Però, es pot saber com trobes aquestes coses tan originals, Maleta.
    Petons.
    Fulls Grocs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fulls grocs, ja saps que jo disposo d'un exercit de follets, disposats a fer-me arribar tota classe de descobriments, d'aquells que fan brillar els ulls i somriure l'ànima...tot i que aquesta troballa, sigui producte de la més absoluta casualitat i un bon premi per haver sabut perdre el temps davant l'ordinador!

      Bonic, oi?

      M'agrada pensar, que no t'he fet desperdiciar 9 minuts i 55 segons...i que, potser la gràcia és aquesta; tenir un contingut prou neutre, com perque cada espectador sàpiga trobar-li una interpretació adient, segons el moment de la vida pel que un passa :-)

      Petonets, i feliç cap del cap de setmana!

      Elimina
  2. Estoy contigo Maleta, narrativamente es floja y es una pena porque visualmente es preciosa. Me encanta la proliferación de aires acondicionados y postes de electricidad y como los ha integrado.
    Yo creo que la niña va a casa de la abuelita porque su madre esa noche tiene plan. Tiene prohibido el callejón pero claro, se mete porque es lo que toca, transgedir. Entra en un mundo paralelo que parece el día después del tsunami y cuando quiere llevar al mundo real al hombre de hierro, por supuesto este se descompone ya que es imposible que esos dos mundos convivan geograficamente, sólo quedan vestigios para no perder la esperanza o ilusión cosas parecidas pero no iguales, como puede ser la cabeza. Es una alegoría, ya que la cabeza es donde está la imaginación...en fin, que está todo inventado o escrito y lo único que cambia es la mirada y ésta puede ser muy interesante o regularcilla.
    Esta es visualmente preciosa y narrativamente algo fallida.
    Pero no me hagas caso que hoy me he levantado guerrera y todo esto me lo acabo de inventar.
    ¡Buen domingo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,me quito el sombrero, porque la cabeza no puedo...tu interpretación, me encanta y me acaba de convencer de que la ambigüedad y la falta de información, quizás sean un poco intencionadas, para que así, cada espectador saque sus conclusiones.
      Yo ante semejante nivel estilístico, (supongo que ya lo habías notado) le perdono las carencias narrativas al señor Hiroyashu...faltaría más! ;-)

      Además, si no fuera por eso, me habría perdido tu crítica!
      Un beso grande.

      Elimina
  3. Si vols saber com és de rica narrativament, planta't en una escena, la del bassal on es reflecteixen les cases del costat emmarcades pels "adoquins" (ara no em surt la paraula), i mira de descriure-la amb paraules, a veure quants folis necessites.

    Jo sí que penso que és rica. No li donaria tants tombs com la Pombolita, però aquella finestra a través de la qual es veu la falda de la iaia que és el refugi de la nena, el cotxe que se'n va, com la criatura juga en un ambient tan hostil, quan es queda plantada davant aquell carreró i a l'altre extrem només es veu passar la gent. La poca hospitalitat de l'aigua que ho mulla tot.

    Ais, que me pierdo. Gràcies quirida, una gran lliçó. Me la reservo per veure-la al Mac que acabem d'estrenar, perquè tot això que he dit ho he vist amb la minipantalla del meu minimòbil.

    Petonets

    ResponElimina
  4. Xica, doncs si amb la pantalla d'un mòbil ja t'ha agradat, espera a arribar a casa...
    Rica, ho és, amb això cap dubte! Potser diem fluixa narrativament quan hauriem de parlar de la trama o el contingut, a pesar que cada fotograma d'aquest curt sigui plè a bessar de informació.

    I a pesar d'això, chapeau! :-)

    ResponElimina
  5. que maco, me la tinc que tornar a mirar amb més calma...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo ja l'he vist 3 o 4 vegades, desde que la vaig descobrir i t'asseguro que enlloc de cansar-me, em relaxa...

      Potser és el sorollet de la pluja ;-)

      Elimina
  6. Estupendes imatges, Carme! Poètiques i plenes de sensibilitat. Es veritat que l’argument costa de desxifrar, però l’estètica m’arriba’t de ple. Gràcies per compartir les teves originals troballes. Una abraçada dels dos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, això de compartir les troballes sempre resulta un plaer, sobretot amb els que aprecieu les mateixes coses que jo! :-)
      Si me les guardes totes per a mi, no en gaudiria ni la meitat.

      Una abraçada!

      Elimina
  7. Carme, un curt sublim! Les imatges de la ciutat commouen.

    Trobo que l'anàlisi de la Pombolita és molt encertat, però no estic d'acord que narrativament sigui tan fluix; aquí coincideixo amb la princesa Ana. És ple de detalls, i cadascun ens explica una història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, aquesta és la part bona del curt: que diferents interpretacions són possibles!
      Però em sembla que tots coincidim, en què és delícia pels ulls i els sentits :-)

      Elimina
  8. Es, como comentan los anteriores en general, preciosa visualmente. Narrartivamente le exigiría algo más, pero qué más da, es... muy hermosa. Gracias por incorporarla a tu blog.

    Un abrazo desde ZGZ.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bien cierto Guillermo, tanta hermosura compensa!
      Gracias a ti, por tu visita y tu comentario, no sabes cuánto me ha alegrado leerte hoy aquí :-)

      Un abrazo!

      Elimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!