divendres, 31 d’octubre del 2014

Castanyada apocal.líptica


© Carme Sala. Tots els drets reservats.


Avui al mercat, comenta una castanya,
desde el fons del sac:

 Deixeu-me sortir primera, que només tinc una idea al cap!
Aquesta nit hi ha una gran festa i amb les amigues,
hi volem anar; que ballarem al voltant d'una foguera,
i jo no em voldria pas despistar.

Està en boca de tots, que és una Party descomunal!
Com deu ser de gros, el què allí s'hi cou,
que ningú torna per revelar, els detalls de l'enrenou!

Però no patiu, que estic disposada a trencar la tradició;
xerraré pels colzes i desvetllaré tot el que allà vegi.
Mal que demà, se m'acusi de cometre un sacrilegi.

No cal que espereu desperts a que torni,
que segur que serà de matinada;
ja m'enteneu...que tinc previst passar-ho molt bé
i les de la colla, ja no som mainada!

Carme Sala

PS: Bona castanyada a tots i vigileu amb el foc!


dimarts, 28 d’octubre del 2014

Regals pels nouvinguts més guapos del món

Dedicat al Marcel...que fa volar l'estel.

Dedicat al Teo...que va arribar fent piruetes, al costat de les orenetes!

Dedicat a l'Aleix; El seu germà, li ensenya a pescar un peix.





L'Aina fa una acrobàcia...però de la corda fluixa no baixa!


Què passa tot d'una, que sembla que ha arribat el torn a la gent del meu voltant de portar nens i nenes al món, com si no hi hagués demà?

Sigui perquè l'ancestral promesa de que els nouvinguts vénen amb barres de pà de série, sota el braç segueix convencent a algun que altre incaut o més probablement, perquè ha arribat el gran moment i ja tocava (que vulguis que no, els anys passen per tots igual i tot obrador té la seva data de cloenda) la qüestió, és que ja tenim aquí una nova generació de Teos, Marcels i Aines, disposada a fer ballar el paraigües a avis, pares i tiets en general;

Benvinguts doncs, petits humans de manetes molsudes! Comenceu a fer-vos a la idea de que als vostres ancestres ens resulta impossible contenir les ganes de petonejar-vos, explicar-vos contes i de regalar-vos el primer bastó de pà per rosegar o el primer globus d'heli per fer volar! O sigui que més val que preneu paciència amb la nostra creixent empalagositat...i sinó, haver-vos-ho pensat abans! Potser si provéssiu de no ser tan monos...
I és que entre tantes opcions com hi ha al món, d'oferir-vos allò que pensem que més us agradarà, jo m'he empescat la formula per regalar-vos a cadascún de vosaltres, el dibuix que correspòn a la vostra inicial; un regal que pretén ser tan únic i irrepetible com ho sou vosaltres mateixos i a sobre fet a mà (però amb el cor, eh?).

No puc adivinar encara, si us agradarà...però és que vosaltres a mi, m'encanteu, nanos...


PS: Molt aviat, si us ha agradat la idea, podreu encarregar la vostra inicial amb personatge a la meva botiga d'Etsy (en preparació).


REGALOS PARA LOS RECIÉN NACIDOS MÁS GUAPOS DEL MUNDO

¿Què está ocurriendo, que parece que estoy rodeada de gente que no para de traer niños al mundo como si no hubiera un mañana?

Quizás la ancestral promesa de que los recién nacidos llegan con barras de pan de serie bajo el brazo, siga convenciendo a algún incauto o más probablemente porque ha llegado el gran momento o porque ya tocaba (que al final, en esto de la procreación, todo taller viene con su fecha de cierre por jubilación) la cuestión es que ya tenemos aquí una nueva generación de Teos, Marcels y Anas, dispuesta a hacer bailar a abuelos, tías y parientes varios, a su alrededor;

Bienvenidos pues, pequeños mofletudos! ya os podéis empezar a hacer a la idea de que a vuestros ancestros, se nos hace muy, muy difícil contener las ansias de comeros a besos, de contaros cuentos, o de regalaros vuestro primer bastón de pan para roer, o vuestro primer globo de helio, para dejarlo volar.
Empezad a armaros de paciencia con nosotros y nuestra empalagosidad...y sinó, ¡pues haberlo pensado primero! Quizás si intentaráis no ser tan monos...

Y es que, entre tantas opciones como hay en este mundo para intentar acertar con el mejor regalo para haceros yo, me he currado esta fórmula para regalaros a cada uno de vosotros, el dibujo que mejor se adapta a vuestra inicial, en un intento de hacer algo tan único e irrepetible como vostros mismos y encima, hecho a mano (aunque con el corazón).

No puedo saber aún, si os gustará mi idea...pero es que vosotros a mi ¡me encantáis!

PS: Muy pronto aceptaré encargos personalizados. Coming soon, en mi tienda Etsy (en preparación)


diumenge, 5 d’octubre del 2014

Carta d'un gos, als seus voluntaris (amb final molt feliç)



Quan vaig obrir els ulls de matinada, gairebé vaig tenir la certesa que sense adonar-me del moment crucial, devia haver creuat l'arc de Sant Martí (la metàfora que alguns humans useu, per referir-vos a la mort dels gossos que estimeu).
Com ha estat? Em vaig preguntar; He traspassat mentre dormia? Coi, ja sabem que aquestes coses passen, i jo sóc gran i he vist de tot, en la meva llarga vida de gos.

Amb la poca llum que entrava per la finestra, vaig mirar detingudament el meu voltant; allí estava jo, mandrosa i tranquila, ajaguda en aquell llitet còmode i un pèl petit, que no feia olor ni de mi, ni de res. Tot estava calmat i asèptic. Fins i tot el terra era sec i lluent, i no se sentia ni un lladruc; I el més sorprenent de tot, no hi havia rastre per enlloc, d'aquella odiosa boira baixa que tants anys m'havia seguit a tot arreu.

Definitivament, o havia traspassat o estava en mig d'un somni molt, molt estrany...

Al intentar aixecar-me però, el mal als ossos i la gana, em van confirmar per fi, que estava equivocada i que per força, encara seguia al món dels vius.
Vaig començar a retornar lentament a la realitat i només llavors em va venir al cap, el llarg viatge en cotxe que m'havia portat fins aquí; cargolada damunt la manta amb olor de gos del seient del darrera, i d'aquella gent que assentats al davant d'esquenes a mi, es giraven tot sovint durant el trajecte i em deien amb veu calmada: bonica...bonica, com si no sabéssin el meu nom, una vegada i una altra.

I en aquest punt, vaig ser capaç de recordar el minut zero; quan vaig veure per últim cop les vostres cares emocionades, sense que jo puguès entendre el perquè, tot dient-me Adéu; Veu anar sortint un per un, a desitjar-me sort, a les portes de la Protectora, esperant que per fi, el vostre somni es fés realitat. I llavors, us vaig seguir mirant desde dins el cotxe fins que us veu fer petits, tan petits, que a través de la finestra del darrera, ja no us podia distingir.

Jo, hauria estat incapaç de somiar en res semblant a això...i per això, us en dono les gràcies.
I és que, us trobo a faltar molt, moltíssim; però no patiu. Que no estic trista.

Vosaltres, m'heu cuidat, alimentat i estimat cada un dels dies d'aquests darrers 8 anys de la meva vida, quan de joveneta vaig anar a parar a la Protectora, o la que fins ara era, la meva única casa.
M'he fet gran al vostre costat, i ara que m'he convertit en una venerable àvia de 13 anys, us vau prometre que no podia passar ni un dia més, sense que conegués la comoditat d'una casa, un llit tou i unes atencions, que vosaltres no em podieu donar per bé, que heu fet més del que cap altre ser hauria pogut fer.

I ara ja sé, que aquí també seré feliç, a pesar d'enyorar-vos...perquè aquí em necessiten i sento que m'han fet un lloc al seu cor, del que n'estic molt orgullosa. Bé, sincerament m'agradaria dir que també voldria un lloc al seu sofà, però això, ja és més complicat.
Així que ells s'hi aixequen, corren a tapar-lo amb unes cadires al damunt, i ja no queda gens d'espai per a mi. No trobo la manera de demanar-los que les treguin, però veient que vosaltres hi teniu tanta traça per adivinar el que jo vull...no em farieu pas aquest darrer favor?

Un mil.lió de gràcies amics i amigues voluntaris...tan de bò la resta de companys peluts de la gossera, tinguin la mateixa sort que jo i trobin uns humans que els facin un lloc a casa seva, i també al seu cor.

Jo ja ho sabia de sobres, però ho volia tornar a dir: la vostra feina és única i impagable.


Diana

La Diana, ha estat un regal per a nosaltres. Enteneu perquè porta un llaç, ara?

CARTA DE UN PERR@, A SUS VOLUNTARI@S (CON FINAL MUY FELIZ)


Nada más abrir los ojos de madrugada, tuve la certeza de que sin darme cuenta del momento crucial, debía haber cruzado el arco iris (la metáfora que los humanos usáis para referiros a la muerte de los perros que amáis).
Como ha sido? Me pregunté; He traspasado mientras dormía? Caramba, ya sabemos que estas cosas pasan, y yo ya soy mayor y he visto de todo, en mi larga vida de perro.

Con la poca luz que entraba por la ventana, pude fijarme en mi alrededor; allí estaba yo, perezosa y tranquila, acostada en una cama cómoda, aunque un poco pequeña, que no olía ni a mí, ni a nada. Todo estaba calmado y aséptico. Incluso el suelo estaba seco y brillante, y no se oía ni un ladrido; Y lo más sorprendente de todo, no había rastro por ninguna parte, de esa niebla odiosa que durante tantos años me había estado siguiendo a todas partes.

Definitivamente, o había traspasado o estaba en mitad de un sueño muy, muy raro...

Pero al intentar levantarme, el dolor de huesos y el hambre, me confirmaron por fin, que estaba equivocada y que por fuerza, aún seguía en el mundo de los vivos. Empecé a volver lentamente a la realidad y sólo entonces me vino a la cabeza, el largo viaje en coche que me había llevado hasta aquí; hecha un ovillo sobre la manta que olía a perro del asiento de atrás, y aquella gente que sentados delante pero de espaldas a mí, se giraban a menudo durante el trayecto y me decían con voz calmada: bonita...bonita, como si no supieran mi nombre, una y otra vez.

Y en ese momento, fui capaz de recordar el minuto cero; cuando vi por última vez vuestras caras emocionadas, sin que yo pudiese entender el porqué, que me decían Adiós; Fuistéis saliendo uno por uno, a desearme suerte a las puertas de la Protectora, esperando que por fin vuestro sueño se cumpliera. Y entonces, os empezastéis a hacer pequeñitos, pequeñitos...hasta, que desde la ventana de atrás, ya no os pude distinguir.

Yo, habría sido incapaz de soñar nada parecido a esto...pero os doy las gracias por haberlo deseado por miY es que, os echo mucho, muchísimo de menos; pero no sufráis, que no estoy triste.

Vosotros, me habéis cuidado, querido y alimentado cada uno de los días de estos últimos 8 años de mi vida; desde que de de jovencita fui a parar a la Protectora o la que para mi era hasta ahora, mi única casa.  
Me he hecho mayor a vuestro lado, y ahora que me he convertido en una venerable anciana de 13 años, os prometistéis que no podía pasar ni un día más, sin que conociera la comodidad de una casa, una cama blanda y unas atenciones, que vosotros no me podíais dar, a pesar de haber hecho más de lo que nigún otro ser hubiese sido capaz.

Y ahora por fin sé, que aquí también seré feliz, a pesar de la añoranza que siento a veces.. porque aquí me necesitan y siento que me han hecho sitio en su corazón, que es algo de lo que me siento muy orgullosa. Bueno, sinceramente me gustaría añadir que también querría un sitio en su sofá, pero eso ya va a ser más complicado.
He notado, que en cuanto ellos se levantan, corren a taparlo con unas sillas por encima, y ya no queda espacio para . No encuentro la manera de pedirles que las quiten, así que viendo que vosotros tenéis tanta maña para adivinar lo que yo necesito...no haríais por mi, este último favor?

Un millón de gracias amig@s...solo deseo que el resto de compañeros peludos de la Protectora, tengan la misma suerte que yo y encuentren unos humanos que les hagan un lugar en su casa, y también a su corazón.

Yo ya lo sabía de sobras, pero lo quería volver a decir: vuetro trabajo y dedicación, es único e impagable.

Diana