divendres, 21 gener de 2011

Mascotes

Vaig sentir una vegada, que si els extraterrestres envaïssin la terra, decidirien que els gossos, són qui manen al nostre planeta;

Mentre que els humans, ens llevem d'hora per anar a treballar o a estudiar, les nostres mascotes, es queden còmodament estirades a les seves cistelletes i coixins, esperant tranquilament la tornada de l'amo a casa.
La majoria dels que tenim mascotes, el primer que fem en arribar a casa, és comprovar si han menjat i begut prou, i els treiem a passejar, faci el temps que faci.
Qui són doncs, els Reis del món?
Potser sí que és un pèl exagerat, però no està mal vist del tot, perquè és ben cert que la majoria de les mascotes que conviuen amb els humans d'aquesta banda del planeta (cal puntualitzar), estan tan integrades en les nostres cases que sovint adquireixen l'estatus de membres de la família...o no?

A casa, la nostra gossa Rita observa algunes normes bàsiques:
 
-El sofà és territori totalment prohibit per ella, igual que els nostres llits.
-El seu menjar és el pinso i para de contar.
-Les necessitats, es fan a fora: Sigui al pati o al carrer.
 
No la mimem excessivament, però l'estimem molt...tant com ella a nosaltres.

Fa uns anys, li van diagnosticar Leishmania, que és una enfermetat produïda per la picada d'un mosquit i que té una incidència molt elevada a Catalunya. Qui tingui gos, segurament sabrà de què parlo.
Aquesta malatia crònica, ens obliga a medicar-la diàriament, i a controlar-la amb diverses analítiques cada any, el què fa que tenir-la sigui tot un luxe que mai ens vem plantejar tenir.
Arrel de la seva malaltia, ha començat a perdre la visió d'un ull i la mucosa del nas la té, veritablement molt malmesa.

La darrera revisió veterinària (dilluns passat) junt amb la factura de la farmàcia, ens va costar tant com passar un cap de setmana fora de casa, amb hotel i consumicions incloses, però teniem clar que no ens la podiem estalviar.
Hem començat la setmana doncs, administrant-li per prescripció veterinària, una nova tanda de medicació: Jo m'encarrego de les injeccions cada dia i les meves filles li posen les gotes que li han de solucionar la mala visió del ull dret.
Hem d'agraïr que no fóssin cataractes, doncs almenys no caldrà operar.
No sóc partidaria de tractar als animals com si fóssin persones...només són animals!
Però crec que a partir del moment en què un decideix tenir una mascota, ha de cuidar-la i estimar-la com el què és i dins del possible, tant com ella ens estima a nosaltres.

Un tema important a considerar abans de tenir-ne una, i que ens estalviaria el trist i deplorable espectacle cada estiu de veure gossos i gats deixats de la mà de Déu en boscos propers a les ciutats, o pitjor encara a les cunetes de l'autopista.
MASCOTAS

Oí una vez, que si los extraterrestres invadieran la tierra, decidirían sin duda, que los perros son quienes mandan en nuestro planeta; 
Mientras que los humanos  nos levantamos temprano para ir a trabajar o estudiar, nuestras mascotas, se quedan cómodamente estiradas en sus cestas y almohadas, esperando tranquilamente la vuelta del dueño en casa. 
La mayoría de los que tenemos mascotas, lo primero que hacemos al llegar a casa, es comprobar si han comido y bebido bastante y los sacamos a pasear, haga el tiempo que haga. 
¿Quiénes son entonces los Reyes del mundo? 

Quizás sí que es un poco exagerado, pero no está mal visto del todo, porqué es cierto que la mayoría de las mascotas que conviven con los humanos a éste lado del planeta (es obligatorio puntualizar), están tan integradas en nuestros hogares que a menudo adquieren el estatus de miembros de la familia...o no? 

En casa, nuestra perra Rita observa algunas normas básicas: 

-El sofá es territorio totalmente prohibido para ella, al igual que nuestras camas. 
-Su comida es Pienso. Y punto. 
-Las necesidades, se hacen fuera: Sea en el patio o en la calle. 

No la mimamos excesivamente, pero la queremos mucho...tanto como ella a nosotros.
Hace unos años, le diagnosticaron Leishmania, que es una enfermedad producida por la picadura de un mosquito y que tiene una incidencia muy elevada en Cataluña. Quien tenga perro, seguramente sabrá de qué hablo. 
Esta enfermedad crónica, nos obliga a medicarla a diario, y a controlarla con diversas analíticas cada año; Lo que hace que tenerla, sea todo un lujo que nunca nos planteamos tener. 
A raíz de su enfermedad, ha comenzado a perder la visión de un ojo y la mucosa de su nariz la tiene verdaderamente muy deteriorada. 
La última revisión veterinaria (el lunes pasado) junto con la factura de la farmacia, nos supuso un gasto equivalente a pasar un fin de semana fuera de casa, con hotel y consumiciones incluidas, pero tuvimos claro que no nos lo podíamos ahorrar. 

Hemos empezado la semana pues, administrándole por prescripción veterinaria, una nueva tanda de medicación: Yo me encargo de las inyecciones cada día y mis hijas le ponen las gotas que le han de solucionar la mala visión del ojo derecho. 
Debemos agradecer que no fueran cataratas, pues al menos no será necesario operar. 

Nunca he sido partidaria de tratar a los animales como si fueran personas...sólo son animales! 

Pero creo que a partir del momento en que uno decide tener una mascota, debe cuidarla y amarla como lo que es y dentro de lo posible, tanto como ella nos ama a nosotros. 
Un tema importante a considerar antes de tener una, y que nos ahorraría el triste y deplorable espectáculo cada verano de ver perros y gatos dejados de la mano de Dios en bosques cercanos a las ciudades, o peor aún en las cunetas de la autopista.


PETS



Once I heard that if aliens would invade the earth, they would decide that dogs are those who rule in our planet; 
Meanwhile, the humans, should wake up early to go to work or study, our pets  lay comfortably in their baskets and pillows, waiting quietly to his owner comes back home.
Most of the pet's owners, the first thing that they do when getting back home, is to check if they have eaten and drunk enough, and they took them for a walk, whatever the weather is. 
So, who are, the kings of the world? 
Maybe it sounds a bit exaggerated, but think of it twice; Pets that live with humans on this side of the planet (I must specify) are so integrated in our homes and often acquire the status members of the family ...do you agree with me? 

At home, our dog Rita observes some basic rules: 

-Our sofa is forbidden territory for her, as well as our beds. 
-We don't share our food with her. She only eats Dog food.
-She shouldn't never relieve at home: Thats why is the courtyard for or the Park. 

We don't spoil her too much, but we love her...as much as she loves us. 
Few years ago, she was diagnosed of Leishmania, a disease caused by a mosquito bite and has a very high incidence in Catalonia. Anyone with a dog here, will unfortunately know what I'm talking about. 
This chronic disease forces us to medicate her daily and to control it with various analytical each year, making the fact of having a pet a luxury much more expensive that we never planned to have. 
Due to her illness, Rita has begun to lose vision in one eye and her nose has truly deteriorated. 
The last vet check (last Monday) plus the pharmacy bill, costed us the equivalent of spending a weekend away from home, with Hotel and drinks included, but we knew that we could not save this. 

So, we started this week (by veterinary prescription), with a new round of medication, I give her the injections every day and my daughters put her the drops she needs to fix her eye. 
Thanks Good  she has not cataracts, and at least there will no need to operate. 

I am not in favor of treating animals like people...they are only animals! 

But I think that in the moment someone decide to have a pet, it must take care and love for what it is and as far as possible, as much as it loves us. 
An important issue to consider by everybody before buying or getting a pet; That, would save us the sad and deplorable spectacle each summer to see dogs left in the hand of God in forests near towns, or worse in the ditches of the highway.

47 comentaris:

  1. Un encertat, bonic i, al menys per mi, oportú apunt ja que fa poc menys d'una setmana hem incorporat una gosseta adoptada a casa.

    Crec que ens en sortirem prou bé. Segur.

    ResponElimina
  2. ÒSCAR: Doncs no puc més, que felicitar-te! Estimar-la no us costarà gens quan veieu tot el que ella us estimarà a vosaltres.

    Heu fet una tria magnífica, doncs adoptar un gos, em sembla una de les coses més maques que es poden fer per ajudar a frenar la superpoblació de les gosseres municipals.

    Una abraçada...i que en gaudiu per a molts anys!

    ResponElimina
  3. Jo estic d'acord amb tu. Si vols una mascota, hi has de ser responsable. I dit això, i no t'ho prenguis malament al final, diu que els gossos s'assemblen als seus amos, i al teu, li han sortit les teves ulleres! (t'ho dic, perquè estic segura que no te n'havies adonat, eh) ;-)
    Un petonet a tu, i una bona apretadeta a la Rita.

    ResponElimina
  4. ANA PRINCESA DEL GUISANTE: Ara que ho dius...sí que semblen les meves ulleres! Sort que a mi no m'han crescut les orelles fins a terra, jejeje! No fós cas que la mímesi, sigués recíproca, glups!

    Ara corro a estrujar-la una mica...depart teva!
    Petonets i llepades (de la Rita)

    ResponElimina
  5. Fa uns minuts que acabo d'obrir l'ordinador per respondre als comentaris del meu bloc. Baixo una mica fins al blogrroll i... què veig? un bonic dibuix d'un gos amb ulleres. De seguida queda clar que és un altre sala, així que he arribat aquí per veure'l millor, i quina xulada! I a contínuació, em llegeixo la història, i la malaltia de la pobra Rita. Com veig que la cuideu molt bé, segur que millora. Bon cap de setmana, i que la Rita es millori :)

    ResponElimina
  6. Jo també us vull donar molts ànims i que es millori la Rita. Jo he tingut gossos sempre (menys ara de gran, perquè al meu marit no li agraden massa...) del primer me'n recordo perfectament, un setter irlandès, me'l van portar quan jo tenia tres anys i fins els tretze. Bé, què t'he de dir... petons.

    ResponElimina
  7. El dia que em quedi sola a casa sense nens compraré un gos. Ara que diuen "donde caben 4 caben 5". Petons! La Rita i les teves ulleres, m'agrada!

    ResponElimina
  8. LEBLANSKY: No pateixis massa per la RIta! Ella, segueix tan feliç i cofoïa com sempre. Sap que l'estimem i que no li falta el pinso, l'aigua ni les passejades!
    De veritat que l'única cosa que li falten...són les meves ulleres!

    Petons i bon cap de setmana :-)



    GEMMASARA: Gràcies Gemma, la Rita segueix com sempre. Potser una mica més mandrosa que de costum, però és molt feliç, perquè a casa li fem moltes manyagues (sobretot la Clàudia i la Martina).
    Jo també vaig tenir un setter irlandès de petita! I els gossos també m'han acompanyat tota la vida.
    Sempre dic que serà l'últim, però...

    Una abraçada i bon cap de setmana!



    MONTY: Si en tens moltes ganes, segurament el tindras abans, però intenta que la teva mainada et pugui donar algun cop de mà amb la mascota.
    Així t'alleugeriran la feina i els ensenyaras a ser responsables (compte, això és força difícil i cal que es comprometin de veritat).

    A mi m'han acompanyat sempre les bestioles i ja estic acostumada, però sempre dic que serà la darrera vegada i llavors hi torno a caure una vegada i una altra!

    No tinc remei!

    Petonets guapa :-)

    ResponElimina
  9. Després de dos anys de tractament i cents d'injeccions...ja ets tota una experta........(el vestit d'infermera ja t'ho regalaré jo.....)

    ResponElimina
  10. Carai, pobra gossa!. El que no he entes, es si el tractament que li feu, es perquè la malaltia es crònica o es pot arribar a curar.
    Tenim amics que les seves goses han tingut cancer i ho han passat fatal, com si li pases a un fill. Jo els meus anteriors periquitos, un sempre tenia conjuntivitis i li tenia que curar amb unes gotes, tot i que no els agradi que els agafin, aquest es deixava fer. increible. I el següent tenia descalcificació al bec i també el tenia que cura. Finalment un dia se'm va escapar per la finestra. Espero que s'ho pases bé. L'actual -el trix- li cauen les plomes i li donem vitamines, però està fet un "gamberro"

    ResponElimina
  11. MISTERAL: Home! he tingut algun que altre mestre ;-p
    Aquest any, per fi he perdut la por a les hipodèrmiques i he practicat allò de: "valor i al toro", encara que millor seria dir: "Valor i al Bàsset"!!

    I, com a vestit d'infermera, entenem aquella bata llarga i recta de les infermeres del Hospital amb pantaló a conjunt i socs...o t'estas referint a aquell altre uniforme (tan extès al món real) de la faldilleta curta amb lligacames, la brusa apretada, i la cofieta dalt el cap?

    Em sembla que no cal que respongui's, jejejeje ;-p




    ARIS: El tractament és crònic, perquè l'enfermetat no es pot curar, però si podem pal.liar els seus efectes.
    Ben cuidat, un animal malalt de Leishmaniosis, pot viure els mateixos anys que un de sà, pràcticament.

    De tota manera a casa nostra ja hem vist morir dos gossos per la mateixa causa, i t'asseguro que resulta molt trist.

    Tan fa que la mascota sigui gat, gos, ocell o rèptil...si sel's agafa carinyo, és impossible no estimar-los i no sentir un buïd quan ens deixen.

    Un petò per a tu, i festetes pel trix!
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  12. Després de la mort de dos dels gossos (els pares vivien a pagès) per aquesta malaltia, i d'haver tingut sempre gats i gossos, vam decidir que no tindríem mai més un animal a casa, sobretot perquè ja no vivíem a pagès. Fas una reflexió molt interessant: si prens la decisió que sigui responsablement, i això és el que hauria de ser. El mal és que tantes persones estimen més els seus gossos que les persones que, al final, sempre és l'animal i les seves necessitats (sobretot de tracte intestinal i uretral) les que passen pel davant de veïns.

    ResponElimina
  13. CLÍDICE: Indispensable observació: Tan deplorable em sembla ésser capaç d'abandonar una mascota, com ignorar l'obligació de recollir les seves deposicions del carrer.
    Entre els drets dels animals caldria afegir-hi l'obligació que tenen els seus amos d'evitar que aquests, siguin una molèstia per la resta de ciutadans.

    Aquest, penso jo, que és el problema generalitzat de la nostra súper-poblada civilització; Tothom té clars quins són els seus drets, però no així, amb les seves obligacions...

    Per sort, crec que cada vegada són més els amos que extenen el seu sentit de la responsabilitat fins les més pudentes conseqüències!

    Bon cap de setmana Clidi!
    :-)

    ResponElimina
  14. Excel·lent el dibuix!

    M'agrada el plantejament que fas sobre la relació amb la mascota i la responsabilitat assumida. És molt coherent i, sobretot, allunyat de certs integrismes respecte als animals.

    Ho suscric!

    ResponElimina
  15. TIRANTLOBLOC: Moltes gràcies!

    Pot sonar estrany, però del comportament dels gossos, se'n poden aprendre moltes coses: La fidelitat, n'és la primera.

    Procurar que no generi molèsties als veïns, vé tot seguit!

    Feliç cap de setmana,
    8-)

    ResponElimina
  16. Torno a la maleta, si no et sap greu, perquè m'he quedat amb les ganes de parlar dels meus gossos: el Jack, setter irlandès, quan va morir li vaig fer un poema que deia més o menys "Jack, amic fidel, company", això era; la Laika, setter irlandès, una cabra boja, quan la cridaves corria en direcció contrària, en una d'aquestes escapades la va atropellar un cotxe, la vaig plorar molt; l'Heura, pastor alemany, sensata, tranquil·la, seriosa, va tenir 10 gossets suposo que com ella; el Drac, cocker, entremaliat tirant a dolent, això sí quan arribaves a casa sempre et portava un present (un mitjó, una sabatilla); i l'última, la Fosca, pastor alemany, semblant a la Laika, d'alegre, però no tan boja, molt carinyosa. I ja està, moltes gràcies!

    ResponElimina
  17. GEMMA SARA: M'agrada veure com, igual que a mi, els gossos que han passat per la teva vida han deixat una profunda petjada.

    T'entenc perfectament, jo també recordo tots els gossos que han passat per casa; El Xaloc, era un setter també, i va escapar un bon dia de casa i algú se'l debia quedar...mai més va tornar.
    Darrera seu n'he tingut molts més i cadascun d'ells amb el seu caràcter i la seva inteligència. Això sí: tots han estat súper fidels.

    La meva vida, sense gossos, no seria millor ni pitjor, però seria una altra vida :-)

    Una abraçada

    ResponElimina
  18. Molt bonic el retrat de la Rita, aquestes ulleres li queden molt bé ;D
    Pobreta, si que li va fer una mala passada aquell mosquit... Jo sóc més de gats, i també crec que la meva Nona és la reina de la casa, je, je
    Petonets!!

    ResponElimina
  19. Es una lata no saber catalán ya que me pierdo vuestras conversaciones, algo saco pero no sé si es lo correcto. Pero bueno, yo os (te) leo igual eh!!!, a ver si así aprendo el idioma...jajajaja (ya me gustaría).
    Es una pena que por un mosquito pueda caer así de enferma (no conocía esa enfermedad).
    Ahora mismo no tengo mascota, la tristeza de perder a mis perras (y mi marido), no me deja tener otra.
    Estoy contigo, antes de querer una mascota debes de pensar en qué significa tenerla, y, si te supone un estorbo, por mínimo que te parezca, no lo tengas, porque no sabrás cuidarla como se merece.
    Un bico.
    Me encanta el dibujo de la cabecera!!!

    ResponElimina
  20. LYN NEWHOUSE: Són igual que les meves...i t'asseguro que són summament afavoridores! ;-p
    Tan se val si la mascota és gat o gos...perquè siguin el què siguin, rapidament adquireixen l'estatus de Mimats de la casa!

    Una abraçada!






    DOLORES CEBALLOS: Muchas gracias Dolores. Y cuánto siento pérdida de tus seres queridos.

    A veces, por los críos hay familias que se lían a comprar una mascota...y luego no pueden comprender cuantas necesidades tienen ni la obligaciones que comportan.
    Una pequeña reflexión a tiempo, puede ser la salvación de un perrito o gatito.

    La Leishmaniosis, es una enfermedad que afecta mayormente la zona de Cataluña y es tan alta la incidencia, que por ahora es la única razón por la que me plantearía no volver a tener perro.

    Petonets/Bicos
    Me encanta leerte por aquí!

    ResponElimina
  21. Quan decidim tenir un animal a casa, és per cuidar-lo i respectar -lo , no com a persones, però son una part de la nostra família...Molts ànims amb la vostra gosseta!

    ResponElimina
  22. OLGA -MESCAPRICEBELGES-: Gràcies Olga, la Rita és molt bona i es deixa punxar les injeccions alegrement (i mira que estic en període de pràctiques!), a la seva manera deu entendre que l'estem curant. Pobreta!

    Besets :-)

    ResponElimina
  23. Els animals que viuen amb nosaltres són un membre més de la família! Se'ls estima molt i fem tot el que sigui per cuidar-los. Ensenya a ser més responsables, sobretot per als nens o nenes.
    La Rita està molt ben cuidada per vosaltres, segur!
    Fa uns mesos vam haver d'acomidar-nos de la nostra gossa, després d'uns mesos també de tractaments :(

    ResponElimina
  24. MELOENVUELVEPARAREGALO: Quin greu que em sap. Jo sé molt bé, què és perdre un gos, perquè hi he passat vàries vegades al llarg de la meva vida.
    Espero que aviat t'animis a tenir-ne un altre, que ajudi a omplir el buïd que ella et va deixar.

    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  25. De petita m'agradaven els gossos i els gats (i les girafes, i els elefants...). A casa no hem tingut animals i potser per això no en vull tenir. Em sembla molt lloable tot el que feu per la Rita (la majoria de persones que cuiden els seus animals els tracten com un més a la família). I segur que sap que l'estimeu. De fet, sou el seu clan.

    Justament per les raons que exposes -la responsabilitat que cal assumir- em nego a tenir cap animal a casa, tot i que les meves filles me'n demanen.

    ResponElimina
  26. EULÀLIA MESALLES: A la majoria de cases la pressió dels fills per tenir-ne és enorme, però trobo molt coherent la teva postura i m'imagino que deus haver de fer un esforç gran per mantenir-te en els teus principis.

    Jo, no fa gaire vaig veure com una família es desfeia de la seva mascota regalada pels Reis, en veure que al créixer l'animal i trobar-se tot el dia sol a casa, plorava i molestava als veïns, a més d'haver de cuidar-se de totes les obligacions de la bestiola.

    No pretenc ser moralista, perquè tots ens podem equivocar, però segurament una negativa d'entrada els hauria estalviat a tots, el tràngol.

    ResponElimina
  27. Responsabilidad y cariño :) para las mascotas
    petonets

    ResponElimina
  28. MÓNICA: Lo has sintetizado perfectamente: ¡No hace falta nada más!
    Que tengas un feliz martes :-)

    ResponElimina
  29. En el nostre cas la idea no és tenir una altra mascota.
    Ara faré una mica d'humor negre... què els feies tu als teus gossos? o bé ja eren molt grans quan arribaven a tu? :) com que has dit que t'havia passat vàries vegades...
    Una forta abraçada, i una suau carícia per a la Rita!

    ResponElimina
  30. Glups! que m'oblidava... he sentit l'entrevista! Quina veu més dolça tens!!
    És que sou unes artistasses!

    ResponElimina
  31. MELOENVUELVEPARAREGALO: Doncs, ara deu semblar que tinc cent anys...i no és el cas! Però d'afectats de Leishmaniosis, ja n'han passat dos per casa meva i un tercer a casa la meva mare, raó per la qual no van arribar a fer-se vellets.

    Ostres a l'entrevista de la Ràdio, estava feta un flam i realment em sortia una veu...que ni jo la reconec. Sort de l'Ana (i ho dic sincerament) que s'explica tan bé, perquè jo pateixo pànic escènic, fins i tot a la Ràdio! ;-p

    Gràcies guapa...un beset!

    ResponElimina
  32. Eii Carme, les teves ulleres, fiufiu!!
    La entrevista molt bona.
    Endavant emprenedores!!

    ResponElimina
  33. noies, em fareu sortir els colors... jo no m'he tornat a escoltar perquè em fa vergonya :-)

    ResponElimina
  34. MONTY: Ets molt amable.

    Em va fer tanta il.lusió, penjar l'entrevista, com vergonya (t'he de dir la veritat) perquè no m'agrada gens sentir-me i no m'acabo de reconèixer!
    Però, calia fer-ho! La primera entrevista relacionada amb el llibre: Això és un petit reconeixement a la nostra feina...i m'encanta. A pesar de tot!

    L'Ana, és una excel.lent portaveu, i pel què veig tampoc li agrada escoltar-se. Quedo més tranquila, així ;-)

    Petons grans




    ANA: Això teu, no té remei! Et pots escoltar tan com vulguis, que ho vas fer molt bé. Clar que, tampoc li veig la solta a escoltar-la vàries vegades...ja saps què diras i com acaba! jajajaja!

    Una abraçada i bon cap de setmana!

    ResponElimina
  35. ais! espere que la Rita es millore!

    per cert, tens un blog molt xulo ;)

    ResponElimina
  36. Unes paraules maquisimes, jo penso el mateix, s'ha de tractar be i estimar molt als animals i, si tens ganes de tenir-ne un a casa, rumia avanç si pots fer-ho.

    Una fort abraçada.

    PD: No he escoltat la vostre entrevista però pels comentaris, tinc moltes ganes de fer-ho. On puc?

    ResponElimina
  37. MARIA: Moltes gràcies i benvinguda a la maleta!
    Et passo el darrer parte de la Rita:
    la medicació li està fent tan bon efecte, que ha tornat a guanyar pes i a retar-nos amb carreres quan sortim amb ella a passejar!

    I l'ull, també li ha millorat notablement. Segueix feliç com sempre.

    Ja m'he passat pel teu bloc, i com que m'ha agradat el què he vist, ja pots comtar segur que et vindré a visitar sovint :-)

    Ens llegim,
    una abraçada!



    ANA MÀRQUEZ: També et dono la benvinguda! Gràcies per passar-te per aquí :-)
    Tan de bò tothom fés la mateixa reflexió abans de decidir-se; no hi ha res més trist, que veure un animal (fidel per condició) trobar-se traït i abandonat per les mateixes persones que el van comprar.

    Sobre l'entrevista; la pots escoltar desde el mateix lateral del bloc; veuras que hi ha com un petit reproductor a sota del texte, només has de pujar el volum del teu ordinador i donar-li al play.

    També he saltat als teus blocs; vindré a visitar-te sovint.
    Un dia d'aquests faré una cafetera gegant i fem el cafè amb tot el que s'apunti ;-)

    Petonets

    ResponElimina
  38. A casa no podriem entendre la vida sense la Bruna, pero quan la vàrem anar a buscar (estabva en una masia i els anàven a sacrificar)vam tenir molt clar que l'haviem de cuidar..són tan agraïts, a mi m'ha ensenyat tot ple de coses, i les factures del veterinari a nosaltres també ens costen més que un cap de setmana de vacances, pero lo canviaria per res del món....molts petonets plens de guau guau...muak

    ResponElimina
  39. buaaah! He anat a la llibreria on el SM va fer la presentació i he demanat el teu llibre de l'àvia necessita petonets i no l'han trobat! A quina llibreria de Barcelona el puc trobar?

    ResponElimina
  40. LA PINTORETA: Bruna, quin nom més bonic!

    El més xulo de tenir un gos, és verdaderament la petjada que deixen en les nostres vides i totes les coses que ens ensenyen.
    Es ben poc el què demanen a canvi, i cal estar a l'alçada.

    Fes-li un munt de festes a la Bruna depart nostra.
    I per tu, un petonet.





    ARIS: Buaaah! Doncs jo també ploro!
    Però no pateixis, que també pot ser que l'hagin esgotat i ja no en quedi ni un ;-p

    Bé no t'amoïnis, segons m'han dit, el pots trobar en aquestes llibreries:
    A La Central, a La Laie, o al Abacus i tot i que al Corte Ingles de Sabadell em van mirar amb cara de no saber què coi deia, sé de bona tinta que en alguns establiments d'aquesta cadena el tenen.

    Sàpigues que tan l'Ana com jo t'agraïm de tot cor que el vulguis comprar i que tens la meva dedicatòria (com a mínim) súper garantida.
    Faltaria més! :-)

    Bon cap de setmana

    ResponElimina
  41. Provaré a totes tres a veure si el trobo, aquest cop m'endure el nom de l'editorial, el ISBN...a veure si així el saben trobar

    ResponElimina
  42. Maleta? Saps que em passa amb les meves dues mascotes? Que jo no les puc treure a paSsejar!
    sÓN OCELLS! La Birdie i en Chiqui! Una parelleta d'agapornis moníssims! :(

    ResponElimina
  43. MORTADEL.LA: ha, ha, ha! La veritat és que sí que quedaria estrany això de treure a passejar una parella d'agapornis! Però tot és voler-ho, eh? ;-p
    Em penso que el dia que no tingui Rita, també voldré tenir agapornis, d'aquells que es fan manyagues tot el dia!

    Qué monos :-)

    ResponElimina
  44. Carme, moltes gràcies pel teu comentari al meu blog, aixó m'ha facilitat arrivar aquí, un dels blogs més bonics que he vist. La teva feina és tan delicada, m'encanta. Respecte als animals, obviament d'acord amb tot: no s'han de tractar com a persones, seria un insult a la seva naturalesa.En el nostre cas vam adoptar a Duna perquè tenir un animal a casa és d'alguna manera com recuperar la conexió perduda amb la naturalesa...
    Respecte a no pujar al sofá... el primer dia la Duna va sentir pànic pel parquet, o sigui que en veure el sofà va saltar alleujada i s'hi va quedar tres dies, li vam haver de fer un camí de tovalloles per a que pogués arrivar al menjar... i clar, s'hi va acostumar! En fi, nosaltres contents.
    M'he permés afegir el teu blog al meu llistat.
    Per cert, l'us que fas de l'aquarel·la és preciossissim!

    ResponElimina
  45. ROGER SIMÓ: Quina il.lusió! Admiro moltíssim la teva feina, i m'encanta trobar-te per aquí :-)

    Comprenc que el Parket no és el millor amic (ni de lluny) dels gossos, sinó que li preguntin a la nostra Rita!
    A casa, vam comprar-li un llit, prou còmode com perquè no envegés el nostre sofà. Som quatre de colla i ja ens discutim pel lloc, només ens faltaria haver-la d'encabir a ella!

    Estic encantada d'estar a la teva llista de Blogs. Moltíssimes gràcies,
    i festetes per la Duna.

    ResponElimina
  46. S'estimen tant que fas el que calgui per ells. I per la seva salut.
    I mai de la vida podré entendre la gent q els abandona.

    ResponElimina
  47. JO MATEIXA: El mateix em passa a mi...trobar-me una bestiola abandonada em trenca el cor.
    Tan de bò la gent estés molt més conscienciada!

    Petonets!

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!