dilluns, 3 setembre de 2012

Pain, és pà, en francès.

© Carme Sala. Tots els drets reservats.

Començo a veure que són bastants els aspirants, a feines estables que mai arriben, que cansats de que els "sobri mes, a fi de sou" decideixen marxar a un altre país per mirar de treballar per fi, en allò pel que s'han preparat durant anys; i si no hi ha tanta sort, almenys marxar amb l'objectiu d'aprendre un ofici nou, davant la perspectiva d'un sou estable i una vida una mica menys gris del què avui ens pinta aquí. I ho entenc perfectament.

Aquest és el cas, d'una jove parella molt propera a mi, (que m'estimo molt) i a qui si no us sap greu, re-batejaré com a Marcel i Laura; a ells dedico avui aquest post:


D'aquí a unes setmanes, us imagino a la "Boulangerie" nova de trinca, aprenent com es prepara, es presenta i es ven el pà, en aquesta gran ciutat del Est de França.
El coixí que la tieta Conxita, us ofereix desde allà -tant en sentit literal com figurat- ha propiciat que el vostre projecte es convertís en realitat, però l'empenta li poseu vosaltres...que heu tingut clar, que en parella, obstacles com idioma i el canvi d'ofici s'afronten molt millor.
Segur que fa uns anys, cap dels dos haurieu pensat que el pà, representaria un canvi tan important en les vostres vides, però així van les coses.

Sé, que ja heu començat a preparar-vos per aquest viatge que té data de partida però no encara, de tornada i jo intueixo, que el Vox català-francès, ocuparà un lloc privilegiat entre les vostres coses: exactament entre la roba d'abric (que ja sabeu que allà fa molta rasca) i la il.lusió de poder treballar per fi, després de tant temps de buscar sense acabar de trobar;
L'expectativa de què, la nova situació us permetrà poder "baixar" sovint pel camí que condueix a casa, per retrobar-vos amb familiars i amics, ja sé que la porteu al "necessaire" junt amb els raspalls i la pasta de dents.   
Jo, al vostre lloc faria el mateix sense dubtar-ho; Per això, avui us volia desitjar molta sort a tots dos, en aquesta aventura que esteu apunt de començar...us la mereixeu!


Tieta Maleta


"Pain" es pan, en francés

Empiezo a ver que son bastantes ya los aspirantes, a un trabajo estable que nunca llega, que cansados de que les "sobre mes, a fin de sueldo" deciden largarse a otro país para conseguir trabajar por fin, en aquello para lo que se han preparado durante años; y si no hay tanta suerte, al menos, intentar aprender rápido el oficio que sea, si éste tiene perspectivas de convertirse en un sueldo estable y en una vida un poco menos gris de lo que hoy nos pinta aquí. Y lo comprendo perfectamente.

Este es precisamente, el caso de una pareja cercana a mi y a quién si no os importa re-bautizaré como Marcel y Laura; a ellos, dedico este post:


De aquí a unas semanas, os imagino en la "Boulangerie" recién inaugurada, aprendiendo como se prepara, se presenta y se vende el pan en esta gran ciudad del Este de Francia;
El colchón que la tía Conchita, os ofrece desde allí -tanto en sentido literal como figurado- ha propiciado que vuestro proyecto se convirtiera en realidad, pero el empujón lo dáis vosotros...que habéis decidido que, en pareja el resto de obstáculos como la lengua y el cambio de oficio se afrontan muchísimo mejor. Seguro que hace algún tiempo, ninguno de los dos hubiera imaginado que el pan, tendría un papel tan importante en vuestras vidas, pero así van las cosas...

Sé que ya habéis empezado a prepararos para este viaje que tiene fecha de partida pero, todavía no, de vuelta y yo intuyo que el Vox Catalán-Francés ocupará un lugar privilegiado entre vuestras cosas: exactamente entre la ropa de abrigo (no olvidéis que allí hace un frío que pela) y la ilusión de poder trabajar por fin,  después de tanto tiempo de buscar, sin encontrar nada.
La expectativa que la nueva situación os permitirá "bajar" a menudo por el camino que conduce a casa para reencontraros con familiares y amigos, ya sé que la lleváis en el neceser, junto a los cepillos y la pasta de dientes. 
Yo en vuestro lugar,  haría lo mismo sin dudarlo; Por eso hoy, os quería desear mucha suerte a los dos, en esta aventura que estáis a punto de empezar...os la merecéis!

Tía Maleta

39 comentaris:

  1. Està ple de Marcel i Paula, potser parlen alemany i daltres anglès...nosaltres mateixos ens em plantejat més d'un cop, que si ens quedem els dos sense feina ens anirem...

    ResponElimina
  2. Així és Aris! Nosaltres també ho parlem sovint a casa, però el moment de fer salt, és molt més difícil del què sembla...

    ResponElimina
  3. Pues si, habrá que irse.
    Yo concretamente me largo en, espero, poco tiempo, a un minipueblo del Empordanet del que ya os daré situación para que me vengáis a ver, y probablemente haré hasta pan, si se tercia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegro por ti Pombolita y como no te vas tan lejos, espero poder venir pronto, a probar ese pan!
      En ese minipueblo, ¿Quedan casas libres, que ocupar? Si tu haces pan, yo podría despacharlo! ;-)

      Suerte y besos.

      Elimina
  4. Quin dibuix més maco! Tant de bo els doni sort, als teus Marcel i Paula, i a tots els altres com ell. No és una via fàcil, ho dic per experiència, però pot ser molt gratificant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies Salvador, el dibuix és el meu regal pels dos, ara que els tindrem tan lluny.
      El teu testimoni, convida al optimisme! Tant de bò ells també puguin seguir tornant a casa sovint :-)

      Elimina
  5. No en tinc necessitat econòmica (de moment, tot i que les coses van justes), però fa temps que em ronda exiliar-me al camp i fer-me jo el pa. El que és sempre dolorós és haver-ho de fer per necessitat, i la decisió mai és fàcil.

    Pombolita, qué suerte. Espero las señas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, és que al final un s'esgota de veure com van empitjorant les condicions de vida aquí! Jo, contemplo totes les possibilitats, marxar aprop, marxar lluny...i fins i tot després de veure una pel.li fa poc, em vaig plantejar d'anar a petar al Senegal!

      La vida s'ha complicat tant aquí, que la sola idea de simplificar-la en un altre indret, ens encisa a tots plegats.

      Elimina
  6. Segur que els anirà bé. Si més no, segur que seran més rics en experiències i projectes!

    Quin dibuix tan bonic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus ànims t; Justament això volia...l'optimisme hauria de ser l'únic element imprescindible, en la seva maleta!

      Una abraçada.

      Elimina
  7. Jo tinc família que va marxar a l'Argentina a començament de segle, i a finals del mateix segle els seus néts van tornar aquí fugint del país que els havía acollit. Desitjo a aquest jovent que trobi el seu camí, on sigui. Bon voyage!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana, potser amb els anys haurem de retornar al nomadisme, per poder trobar tot allò que necessitem per viure...llàstima que no trobi rodes prou grans per collar-les a la meva caseta! Que si no...

      :-)

      Elimina
  8. És un degoteig! Bon viatge i molta sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veus, guanyar-se el pà aquí, comença a resultar complicat!
      Mentretant, aquí, auguro un bon futur a les escoles de idiomes....

      Gràcies pels ànims, seràn donats! :-)

      Elimina
  9. Carme, el teu post d'avui es mereixia una traducció també al francès ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que me'n abstindré...A no ser que el Marcel, em doni un petit coup de main! :-)

      Elimina
  10. De Marcels i Paules ara ja n'hi han a moltes cases, a casa hi ha una Paula que segurament marxarà a Alemanya a fer d'enfermera d'aquí ben poc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molta sort a la teva Paula i ànims pels que quedem aquí esperant notícies dels viatgers :-)

      Elimina
  11. Quin bonic acomiadament! Molta sort! ah...i que tinguin en compte que a mí quan era petita unes nenes franceses em van dir "En Francia los gatos se comen" ????? volien dir els gâteaux, però jo vaig quedar esgarrifada!!! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bò! Una anècdota boníssima!!! Els l'explicaré per estalviar-los l'ensurt :-)

      Gràcies Mentxu i una abraçada!

      Elimina
  12. Bé, això que expliques és una història que trobo que es dóna massa sovint. Molts amics meus també pensen de marxar fora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De totes maneres, els has fet un acomiadament preciós.

      Elimina
    2. Sí Eduard, és signe dels temps que ens ha tocat viure...i no m'estranya gens! Segur que a tots, ens ha passat pel cap més d'una vegada.

      Me'n alegro que t'agradi, moltes gràcies!

      Elimina
  13. ¡miedo! Por! temps, els nostres. No ho haguès imaginat mai!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí noia, fa engúnia pensar que hi ha poc futur aquí pels joves...tan de bò aquest sigui un cicle curt.

      Elimina
  14. en conec diversos que marxen, a Europa, a Amèrica ... no sé si és tant per la realitat com per la tristor que ens provoquen aquests nous exilis que tinc la sensació de desmembrament, estem en una terra que ja no alimenta els seus?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comparteixo la teva tristor, Clídice; Aquí, hem esgotat un model econòmic que era completament erroni i fins que aquest no canvii, caldrà cercar el pà allà on sigui...

      Elimina
  15. Entenc la llàstima que sentiu els propers a aquesta parella, però... renoi, quina aventura més xula! Cada cop que miro Españoles por el mundo, m'en vaig una mica trist al llit... Tantes coses per fer, i tant poc valor per fer-les! (Encara que tinc una maleta feixuga: un nen preciós i uns avis i un munt de tiets als que mataria de pena si me l'endugués lluny...)
    En fi, potser un dia...
    Un dibuix preciós Carme, no em canso mai de mirar-los!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roger, a mi em passa igual que tú; també tenim criatures a les que hem de garantir el màxim de seguretat i estabilitat possible i no puc imaginar (per ara) donant un pas tan important com aquest...així, que sento una barreja entre tristor i enveja per tot el què encara han de viure!

      La part bona, és pensar que tindrem l'excusa de fer el viatge quan els trobem a faltar :-)




      Elimina
  16. Els meus pares van emigrar a la postguerra cap a Veneçuela, en busca de millor vida. En aquells moments era una sortida, ara es torna a repetir el cicle.
    Els desitjo molta sort als teus amics!! I el dibuix d’aquest post es molt bonic, Carme!
    Una abraçada dels dos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan, transmeto els teus ànims als viatgers i esperem que aviat ens expliquin anècdotes sobre la seva estada allà.
      Aquí, els esperarem en candeletes :-)

      Una abraçada doble!

      Elimina
  17. Fa peneta allunyar-se dels amics, però si és per aconseguir una vida millor. Molta sort.

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies pels bons desitjos! Ara, almenys tindrem una bona excusa per viatjar. Ja saps què diuen: si la muntanya no va a Mahoma....

    Un petó!

    ResponElimina
  19. A mi també hem fa peneta que marxin el Marcel i la Laura, però penso que tenen la sort de ser joves, i que això els dona ales per volar, somiar, aprendre, arriscar-se ( ja se sap que qui no arrisca no pisca).....etc. i se que se'n sortiran i que els anirà tot molt be i que a la fi i a la cap sempre poden tornar que la família i els amics els esperem amb els braços ben oberts.
    Molts petons Marcel i Laura Ah! i...SORT!!

    ResponElimina
  20. Maria Imita, segur que se'n sortiràn...i amb nota! Jo ja estic esperant que a partir d'aquesta experiència, molt aviat ens revel.laràn el secret dels francesos, per fer brioixos suculents :-)

    I que no tot es resumeixi en guanyar-se el "pain"!

    Petonets guapa.

    ResponElimina
  21. Hola Carme, és molt bonic el dibuix, jo vaig viure dos anys a França però no és el mateix marxar d'Erasmus que a guanyar-se les garrofes (el pain), que és tot un projecte de vida, cal ser valent, trobo... segur que els anirà molt bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Gemma Sara! Avui, Ja són allà i ara esperem ansiosos notícies seves...el millor és que estàn junts i que aprendràn moltíssim.
      Un petonet.

      Elimina
  22. Crame ,bonica, quan temps sense pasarme per aquí... los dibujos, como siempre aparte de preciosos, expresivos y evocadores a más no poder... yo también quiero desear suerte a la pareja y , comprobado en mis propias carnes, sé que la experiencia será a la vez dura y gratificante y al final siempre positiva. No sé quien dijo que el mundo es como un libro y quien no viaja, sólo lee la primera página. Aunque sea un viaje forzoso, aprenderán mucho y serán felices.
    Un besazo para ellos y para tí,

    Idoia Iribertegui

    PD dale molts records a Cristina de mi parte cuando la veas y besos:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Idoia, me alegra un montón leerte; compartiré tus buenas vibraciones con ellos...y la frase: me parece muy buena! :-)
      Tampoco me olvidaré de Cristina, se alegrará mucho de saber de ti.

      Besos gordos guapa!

      Elimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!