diumenge, 5 d’octubre del 2014

Carta d'un gos, als seus voluntaris (amb final molt feliç)



Quan vaig obrir els ulls de matinada, gairebé vaig tenir la certesa que sense adonar-me del moment crucial, devia haver creuat l'arc de Sant Martí (la metàfora que alguns humans useu, per referir-vos a la mort dels gossos que estimeu).
Com ha estat? Em vaig preguntar; He traspassat mentre dormia? Coi, ja sabem que aquestes coses passen, i jo sóc gran i he vist de tot, en la meva llarga vida de gos.

Amb la poca llum que entrava per la finestra, vaig mirar detingudament el meu voltant; allí estava jo, mandrosa i tranquila, ajaguda en aquell llitet còmode i un pèl petit, que no feia olor ni de mi, ni de res. Tot estava calmat i asèptic. Fins i tot el terra era sec i lluent, i no se sentia ni un lladruc; I el més sorprenent de tot, no hi havia rastre per enlloc, d'aquella odiosa boira baixa que tants anys m'havia seguit a tot arreu.

Definitivament, o havia traspassat o estava en mig d'un somni molt, molt estrany...

Al intentar aixecar-me però, el mal als ossos i la gana, em van confirmar per fi, que estava equivocada i que per força, encara seguia al món dels vius.
Vaig començar a retornar lentament a la realitat i només llavors em va venir al cap, el llarg viatge en cotxe que m'havia portat fins aquí; cargolada damunt la manta amb olor de gos del seient del darrera, i d'aquella gent que assentats al davant d'esquenes a mi, es giraven tot sovint durant el trajecte i em deien amb veu calmada: bonica...bonica, com si no sabéssin el meu nom, una vegada i una altra.

I en aquest punt, vaig ser capaç de recordar el minut zero; quan vaig veure per últim cop les vostres cares emocionades, sense que jo puguès entendre el perquè, tot dient-me Adéu; Veu anar sortint un per un, a desitjar-me sort, a les portes de la Protectora, esperant que per fi, el vostre somni es fés realitat. I llavors, us vaig seguir mirant desde dins el cotxe fins que us veu fer petits, tan petits, que a través de la finestra del darrera, ja no us podia distingir.

Jo, hauria estat incapaç de somiar en res semblant a això...i per això, us en dono les gràcies.
I és que, us trobo a faltar molt, moltíssim; però no patiu. Que no estic trista.

Vosaltres, m'heu cuidat, alimentat i estimat cada un dels dies d'aquests darrers 8 anys de la meva vida, quan de joveneta vaig anar a parar a la Protectora, o la que fins ara era, la meva única casa.
M'he fet gran al vostre costat, i ara que m'he convertit en una venerable àvia de 13 anys, us vau prometre que no podia passar ni un dia més, sense que conegués la comoditat d'una casa, un llit tou i unes atencions, que vosaltres no em podieu donar per bé, que heu fet més del que cap altre ser hauria pogut fer.

I ara ja sé, que aquí també seré feliç, a pesar d'enyorar-vos...perquè aquí em necessiten i sento que m'han fet un lloc al seu cor, del que n'estic molt orgullosa. Bé, sincerament m'agradaria dir que també voldria un lloc al seu sofà, però això, ja és més complicat.
Així que ells s'hi aixequen, corren a tapar-lo amb unes cadires al damunt, i ja no queda gens d'espai per a mi. No trobo la manera de demanar-los que les treguin, però veient que vosaltres hi teniu tanta traça per adivinar el que jo vull...no em farieu pas aquest darrer favor?

Un mil.lió de gràcies amics i amigues voluntaris...tan de bò la resta de companys peluts de la gossera, tinguin la mateixa sort que jo i trobin uns humans que els facin un lloc a casa seva, i també al seu cor.

Jo ja ho sabia de sobres, però ho volia tornar a dir: la vostra feina és única i impagable.


Diana

La Diana, ha estat un regal per a nosaltres. Enteneu perquè porta un llaç, ara?

CARTA DE UN PERR@, A SUS VOLUNTARI@S (CON FINAL MUY FELIZ)


Nada más abrir los ojos de madrugada, tuve la certeza de que sin darme cuenta del momento crucial, debía haber cruzado el arco iris (la metáfora que los humanos usáis para referiros a la muerte de los perros que amáis).
Como ha sido? Me pregunté; He traspasado mientras dormía? Caramba, ya sabemos que estas cosas pasan, y yo ya soy mayor y he visto de todo, en mi larga vida de perro.

Con la poca luz que entraba por la ventana, pude fijarme en mi alrededor; allí estaba yo, perezosa y tranquila, acostada en una cama cómoda, aunque un poco pequeña, que no olía ni a mí, ni a nada. Todo estaba calmado y aséptico. Incluso el suelo estaba seco y brillante, y no se oía ni un ladrido; Y lo más sorprendente de todo, no había rastro por ninguna parte, de esa niebla odiosa que durante tantos años me había estado siguiendo a todas partes.

Definitivamente, o había traspasado o estaba en mitad de un sueño muy, muy raro...

Pero al intentar levantarme, el dolor de huesos y el hambre, me confirmaron por fin, que estaba equivocada y que por fuerza, aún seguía en el mundo de los vivos. Empecé a volver lentamente a la realidad y sólo entonces me vino a la cabeza, el largo viaje en coche que me había llevado hasta aquí; hecha un ovillo sobre la manta que olía a perro del asiento de atrás, y aquella gente que sentados delante pero de espaldas a mí, se giraban a menudo durante el trayecto y me decían con voz calmada: bonita...bonita, como si no supieran mi nombre, una y otra vez.

Y en ese momento, fui capaz de recordar el minuto cero; cuando vi por última vez vuestras caras emocionadas, sin que yo pudiese entender el porqué, que me decían Adiós; Fuistéis saliendo uno por uno, a desearme suerte a las puertas de la Protectora, esperando que por fin vuestro sueño se cumpliera. Y entonces, os empezastéis a hacer pequeñitos, pequeñitos...hasta, que desde la ventana de atrás, ya no os pude distinguir.

Yo, habría sido incapaz de soñar nada parecido a esto...pero os doy las gracias por haberlo deseado por miY es que, os echo mucho, muchísimo de menos; pero no sufráis, que no estoy triste.

Vosotros, me habéis cuidado, querido y alimentado cada uno de los días de estos últimos 8 años de mi vida; desde que de de jovencita fui a parar a la Protectora o la que para mi era hasta ahora, mi única casa.  
Me he hecho mayor a vuestro lado, y ahora que me he convertido en una venerable anciana de 13 años, os prometistéis que no podía pasar ni un día más, sin que conociera la comodidad de una casa, una cama blanda y unas atenciones, que vosotros no me podíais dar, a pesar de haber hecho más de lo que nigún otro ser hubiese sido capaz.

Y ahora por fin sé, que aquí también seré feliz, a pesar de la añoranza que siento a veces.. porque aquí me necesitan y siento que me han hecho sitio en su corazón, que es algo de lo que me siento muy orgullosa. Bueno, sinceramente me gustaría añadir que también querría un sitio en su sofá, pero eso ya va a ser más complicado.
He notado, que en cuanto ellos se levantan, corren a taparlo con unas sillas por encima, y ya no queda espacio para . No encuentro la manera de pedirles que las quiten, así que viendo que vosotros tenéis tanta maña para adivinar lo que yo necesito...no haríais por mi, este último favor?

Un millón de gracias amig@s...solo deseo que el resto de compañeros peludos de la Protectora, tengan la misma suerte que yo y encuentren unos humanos que les hagan un lugar en su casa, y también a su corazón.

Yo ya lo sabía de sobras, pero lo quería volver a decir: vuetro trabajo y dedicación, es único e impagable.

Diana

9 comentaris:

  1. La Diana sap escriure? De fet no es tan estrany, el meu Rincewind també en sabia ^^

    ResponElimina
  2. pons007, no coneixia aquesta habilitat de'n Rincewind i de fet, m'he quedat ben bocabadada! Això és un xollo! ;)
    Nono...per favor! Com pots creure que la Diana escriu? això sí, a cau d'orella, em va anar dictant cada una de les paraules...

    ResponElimina
  3. Que bonita la historia y que bonito final. Sólo queda pendiente ese huequecito en el sofá 😉. Espero que Diana pueda conseguirlo. Un saludo.

    ResponElimina
  4. Gracias Cristina, ojalá fuera posible una epidemia de finales felices! :)
    De momento, sigue sin sofá; pero no sufras...tiene una camita bien maja!

    Un abrazo y gracias por pasar por aquí!

    ResponElimina
  5. Una historia tendra i encisadora, com la Diana i tots vosaltres; sense oblidar en Morris que fa el que pot

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Maria Imita, guapa...el Morris també t'agraeix que el tinguis present! Tot i que en el fons, crec que agraeix moltíssim la presència de la Didi; Això de que totes les carícies fóssin per ell abans d'arribar ella, devia ser una creu molt grossa! Ara, gràcies a la nouvinguda, l'atabalem un 50% menys ;)
      Petonillos

      Elimina
  6. Hola Maleta ! Feia dies que no passava per aqui, i veig que m´he perdut alguna cosa important, sort que he trobat aquesta carta d´una tal Diana,que faré tot el possible per conèixer-la, per dir-li que m´agrada el que pensa i encara més com ho xiuxiueja a cau d´orella. I ben mirat, transcriure tots aquests sentiments també te el seu mèrit.

    Tornaré a fer voltes per dins d´aquesta maleta que sempre s´hi troben tresors, d´aquells que et criden.

    Una abraçada, molt i molt grossa.
    Fulls Grocs.

    ResponElimina
  7. Hola Fulls grocs! Crec que t'agradarà la Diana...té el saber fer, que dona l'edat, i una parsimònia, que enamora :)
    Molt contenta de llegir-te de nou, i amb ganes de fer una trobada perquè m'expliquis com segueixen els carbassons del hort.

    Petons, igual de grans.

    ResponElimina
  8. Casum totes les cuques del mon mundial. Els carbassons be, però les cols !, semblen fetes de Richelieu, amb una precisió matemàtica de forats, foradets, semblen talment una punta antiga d´aquelles que tu i jo sabem.
    Es el que te l´agricultura ecològica i el ser una aprenent de pagesa a hores convingudes.
    Coses que passen, ja te´n faré cinc cèntims, una tarda tot prenent un te.
    Petons.
    Fulls Grocs.

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!