 |
| Qui...jo? © Carme Sala, 2012 |
Estic engantxadíssima a aquest lloc web de confessions canines, desde el primer moment que el vaig descobrir. Ho confesso, sense cap mena de vergonya (amb comte...que s'encomana!).
Tots els que tingueu bestiola a casa, sabreu com resulta de desagradable, el dia que torneu a la vostra llar i descobriu que la vostra estimada mascota s'ha muntat una party canina (o felina), amb els coixins del sofà, les bambes que fa una setmana us veu comprar o la safata amb els bistecs que heu deixat descongelant-se tranquilament damunt del pedrís de la cuina...o tot alhora!
Sé perfectament, que les opcions que se't passen pel cap, quan et topes amb aquest panorama, són diverses i dramàtiques...però compte; sigui quina sigui la que s'acabi triant, heu de saber que la seva execució, no retornarà MAI els vostres ítems malmesos al seu estat original...de manera que us recomano que, respireu fons, apel.leu la vostra (soterradíssima) actitud zen, i compartiu el petit desastre domèstic, amb el món.
I endavant...que les penes compartides, són menys penes.
 |
| Menjador de instruccions confès. |
CONFESIONES CANINAS
Estoy enganchadísima a esta página web de confesiones caninas, desde el primer momento en que me tropecé con ella. Lo confieso sin ningún tipo de verguenza (me estoy contagiando).
Todos los que tengáis un animalito en casa, sabréis lo desagradable que resulta, volver a casa y encontraros con que vuestra querida mascota se ha montado una party-canina (o felina) con los cojines del sofá, las zapatillas que estrenásteis hace una semana o la bandejita de bistecs que habíais dejado descongelándose tranquilamente sobre el mármol de la cocina...o todo a la vez!
Sé perfectamente que en momentos así, las opciones que se barajan son variadas a la par que dramáticas...pero cuidado: debéis saber que elijáis la que elijáis, no devolverá NUNCA los ítems destrozados a su estado original, de manera que os recomiendo que respiréis hondo, apeléis a vuestra (escondidísima) faceta zen y compartáis vuestro pequeño desastre doméstico con el mundo.
Y adelante...que las penas compartidas son menos penas.
No me extraña, es buenisima y el video, genial.
ResponEliminaTe comprendo, tuve una gos d'atura que se comió de todo, comestible o no. Concretamente un día, tres bombillas con casquillo y todo. Y no le pasó nada.
Pombolita...no le dabas pienso? ;-P
EliminaCoñas aparte, nosotros tuvimos un basset hace años, que se comió una bombilla y la vimos a través de una radiografía! Creí, que el nuestro, era un caso único!!!
Pues no , ya lo ves.
EliminaYo no la llevé al veterinario porque como se lo comía todo y ya estábamos muy desesperados...pues pensamos:¡que sea lo que dios quiera...", además en mis tiempos juveniles, estuve de aupair en Francia cuidando a unos niños que un día que estaban con su madre, se comieron dos cajas enteras de ampollas de vitaminas,-las masticaron-, y no les pasó nada de nada, eso si, los tuvimos una semana comiendo puerros enteros...no se si ahora son fakires...
O bien fakires, o un par de Obelix, en versión moderna...Díos mío, qué bestias!!!! :-)
Eliminaostres quin gust tornar-te a llegir Carmaleta!!
ResponEliminamira t'entenc molt i em sembla que en les properes setmanes i mesos encara t'entendré més.. fa just una setmana que hem adoptat la gosseta del veí del costat que tristament està molt fumut.. i comencem l'aventura de sorprendre'ns amb les seves "habilitats" je je .. però mira ara mateix només puc dir ..que n'és de graciosa i maca la meva gosseta.. !
una abraçada graaaaaaaaaaaaaan (després de tant temps en venen ganes..:))
Moltes gràcies Lolita...i la meva enhorabona, per ampliar la família!!!! estic seguríssima que la nouvinguda, us donarà molts moments de felicitat!
EliminaA mi també m'alegra molt trobar-te sempre apunt de comentar...quin gust guapa!!!
Petons granssss
No tinc experiències per compartir però m'encanta el dibuix del gos culpable!!! Ets la millor! :-)
ResponEliminaMoltes gràcies Salvador! :-)
EliminaEl millor dels gossos gamberros, és la capacitat que tenen, de posar cara de llastimeta i arrepentiment, així que els enxampen!
Sembla mentida la de grans actors que hi ha, en el món caní!!!
Quin dibuia més bonic!!! com sempre genial!
ResponEliminaConfettis, ja saps que tinc un gran model a casa! ;-)
EliminaGràcies guapetona i molts petons!
Ha, ha... sort que no saben fer anar les serres elèctriques!!!
ResponEliminaGalderich, no els cal! Tenen armes de destrucció massiva, engantxades a les genives!!!! ;-)
EliminaJo tinc peixos (i a vegades polls als caps dels nens). Sort que les meves bestioles no poden fer aquestes malifetes!!!
ResponEliminaNi que ho juris! No t'imagino renyant un peix, perquè ha desendreçat tota la peixera! ;-)
EliminaJo em vaig enganxar... tant, que vaig decidir que els gossos no són fets per mi :-) Molts ànims!
ResponEliminaAna, tú amb dues gates montes una guarderia, però jo, amb un sol gos...un "chiquiparque"! hahaha!
EliminaCom els nens petits es te que tenir paciencia. Petonets
ResponEliminaAris, ja tens raó ja; Però paciència de Sant!
EliminaPetonets sense puces :-)
Formen part de la família. La ostra gata, justament ahir va fer 14 anys i és com la germana gran de les meves filles.
ResponEliminaAra ja no en fa d'aquestes, però n'ha fet de grosses!
Aquesta és l'esperança de molts: que amb l'edat, les mascotes també posi'n seny!
EliminaPel què veig, la teva gata ja és una iaieta benerable! :-)
Amb canes parla la veu de dues experiències.... i va ser bonic mentre va durar..Però, no tornaré a passar per allò ... no tornaré a passar per allò...no tornaré a passar per allò...
ResponEliminaFeliç de retrobar-te i coincideixo que el dibuix és genial !!!
Carme, jo mateixa (cada vegada que n'he perdut un) he dit mil vegades, que mai més tornaria a tenir gos a casa...i pam! al cap de poc, reincideixo!
EliminaA veure si seràs tan "ferma" com jo! :-)
Una abraçada als de casa...i, al veí!
Muàs!
Maletaaaa!!!quin munt de dieees! Q bo!Un web de confessions perrunes >.< ha ha ha! Nosaltres som mes de gats i aquestes coses no les fan tant...quin super dibuix, m'encantaaaa!!! Felicitats i bentornadaaa!
ResponEliminaGràcies Apanona! ELs gossos són molt més matussers, i gamberros...en fan cada una! Ara, també cal afegir que els desastres en casa aliena, fan molta més gràcia que els propis! Perquè deu ser? ;-P
EliminaM'agraden molt les bestioles i segurament per això no en castigaria cap a conviure amb mi dins d'un pis. Tot i això, vaig conviure uns mesos amb una gata siamesa de nom Lila, increïblement llesta i capaç de preveure'm millor que no pas jo.
ResponEliminaJo vull pensar que la majoria de gats i gossos, accepten gustosos el cautiveri amb els seus "familiars humans (com si fóssin un membre accidental d'una tribu estranya) un cop après quin és el seu rang...i en canvi, tant com m'agraden els ocells, i no seria mai capaç de tenir-ne cap d'engabiat a casa!
EliminaDeu ser que amb els gossos, sóc una mica més egoïsta...
El dibuix descriu molt bé una situació de "desendreçament" momentani d´una casa qualsevol, i tal com bé dius, després fan cara de no haver trencat mai cap plat."Pillos, pillos".
ResponEliminaUna vegada vaig veure una malifeta d´un gos, que allò era obra d´un mestre de les trapelleries, sintetitzant: Poble petit del meu estimat Pallars, amb carrerons costeruts, un gos petaner bordant tant com podia a no veiem el que. Tant bordava, que uns quants homes del poble que seien en un pedrís, es van aixecar per fer-lo callar i aclarir que passava. Nosaltres que anavem una colla, varem fer el mateix, anar a averiguar a que caram bordava amb tanta insistència.
Al cap de munt del carreró, un boc amb unes banyes de primera categoria l´observava amb poca atenció, darrera seu un escamot de bens semblava esperar ordres del seu capità.
I el gos seguia bordant al boc, com per tocar allò que no sona, però el punyetero ho feia a una certa distancia, per seguretat, potser ?, per "xuleria" ?, a saber que hi passa pel cap d´un gos amb ganes de gresca.
Tant i tant va bordar que al boc se li va acabar la paciència que semblava tenir, i de cop es va alçar sobre les potes del darrera, va abaixar el cap i va empendra embranzida carrer avall, amb tota la força que semblava tenir en aquella testa embanyada. I el gos ?
El gos va girar cua i també carrer avall, davant del boc. Fins que va arribar a la petita plaça, el gos, el boc, i el ramat. Apa, tots per allà al mig, un cop tota la "gentada" a la plaça, els bens belant, el boc amb cara de pocs amics, el gos va fer com si fos el més despistat del món, el més gran dissimulador, i tot remenant la cua, mirant amunt i avall, va desaparèixer entremig d´uns marges.
Em sembla que va ser el dia que vaig sentir més "mecagums" junts per part dels homes que seien pacientment al pedris de la plaça, potser parlant del temps. Més tard varem aclarir, que no era la primera vegada que ho feia, es veu que ho tenia per ma, vull dir per pota.
Ja veus, Maleteta, aquesta manía de fer coses originals, es veu que és internacional.
Fulls Grocs.
Si d'anècdotes de gossos, se'n n'escrigués un llibre, aquesta teva il.lustraria la portada!:-D
EliminaAquest individuu, vindria a ser el Jimmy Jump del món caní! hahaha! Marededéu, quina manera d'alterar el personal...
Boníssima, Fulls Grocs; Com sempre, és un plaer llegir els teus comentaris. Smuàcks!
Ja se sap: quan tens una bestiola a casa les servituds són molt grans. D'un fill (una altra mena de bestiola) encara en pots esperar alguna cosa (però millor no posar-hi gaire esperança). A casa hi ha (dues filles a banda) una gata, que ha deixat la seva empremta arreu. És part de la decoració.
ResponEliminaJa tens raó ja...a casa meva, han trencat més coses la mainada, que les mascotes! Amb les bestioles però, el truc està en el tamany:
EliminaCom més petites són, més diminutes les desgràcies...això sí, també les alegries! ;-P
Pero qué requetebueno. En casa, ahora, tenemos dos gran danés y sé de lo que hablas, jeje... Ahora mismo me paso por el enlace, seguro que está genial.
ResponEliminaGracias por unirte al sorteo Carme, recuerda que necesito que lo publiques ! Que tengas mucha suerte.
Bss,
Marta
www.encasadetiagretel.blogspot.com
Gracias Marta! ¿Dos gran Danés? Entonces, debes tener un coche con un maletero gigante!!!! ;-)
EliminaDe pequeña, tuve una Gran Danés, que se sentaba con el culo en el sofá y las patas delanteras en el suelo...era la monda!
Encantada de publicarlo en FB, ahora mismo voy!
Un besote.
Els anys que vaig viure amb la meva gossa mai no va fer cap destrossa! Bé és cert que ja començava a fer-se gran i estava més tranquil·leta, però entenc els sentiments contraposats que t'agafen quan arribes a casa i trobes el desastre.
ResponEliminaPer cert, ja tinc LA POSTALETA! moníssima!!!!!!!!!! Els dibuixos, les teves paraules i el fi de la postal. Enhorabona per aquesta feina!
tons,
Per sort hi ha alguns gossos que de tant assenyats, semblen més humans que algunes persones! ;-) Aquest és el cas, de la meva anterior gossa, la Rita, que igual que la teva, mai de la vida ens va espatllar res. Sigui dit.
EliminaMe'n alegro moltíssim de tenir-te de nou per aquí, sobretot sabent que ja estàs del tot recuperada...i és que, se't gira feina, que vénen dies de rumiar muntanyes (o muntanyetes) de regals!
Requetemuàs, guapa!!!!!!
Et felicito per aquest dibuix estupend, Carme!! El trobo genial i molt simpàtic, com tots els teus dibuixos. La pagina molt divertida. Aquets animalons els hi agafes molt de carinyo, son un més de la family; ja ho saps prou!! Encara que fan malifetes, sempre els hi perdones. Una abraçada ben forta i Bon Nadal!!!
ResponEliminaJo crec que aquesta pàgina, gairebé resulta addictiva pels que tenim gos a casa, i pels que no, un avís a tenir en compte! :-)
EliminaMoltes gràcies Joan, i que tingueu un any Nou, plè de creativitat i empenta!
Molts petons a tots 3 (avui especialmente, no voldria descuïdar-me de'n Dizzie)!!!!!