Querido Tano

Retrat de'n Tano; Any 2008

Avui em toca acomiadar-me d'un amic. Un ser diferent i únic (extra-ordinari, en el sentit més estricte de la paraula) a qui, després de bastants anys de compartir vivències, en Misteral i jo, vem escollir per ser el padrí de la nostra filla Martina.

Però vet aquí que les seves grans dimensions corporals i el baix i brusc to de veu del padrí en qüestió (que el feien més proper al Capità Haddock que qualsevol altre ser humà que hagi conegut) van ser durant tota la infantesa de la fiola, una barrera important a franquejar cada cop que ell s'hi apropava carinyós i que va tardar bastants anys en superar.

Fa poc, es meravellava encara de que la fiola ja no plorés desconsolada cada cop que el veia, tot presumint d'una enorme paciència i delicadesa que, de fet, no havia vist que hagués tingut mai amb ningú més...

Per això, la Martina i jo, ara fa 8 anys li vam regalar aquest retrat fet a quatre mans; just en el moment en que ella va aconseguir canviar por per curiositat i va començar a tenir algunes converses fascinants amb aquell home gros, de caràcter anàrquic i alhora exquisit, col.leccionista insaciable de camions de bombers, però també generós, esnob i excessiu com cap altre. L'adjectiu "enfant terrible" li hauria escaigut estupendament bé, si no fós perquè donada la seva envergadura física, hauria semblat més aviat, una ironia fina.

Aquest és el nostre petit homenatge a en Tano...l'home gran i tossut amb qui tantes coses bones hem compartit i que tot just ens acaba de deixar. No l'oblidarem mai.

En paraules de la Martina: "De petita em semblava que aquell home barbut era temible. Ara, gràcies al pas del temps i la seva paciència amb mi, he après que era una persona que em despertaria una curiositat immensa per la vida."

Te queremos, Tano.