dimarts, 28 de desembre del 2010

La Variété


Porquets de fusta, tallats a mà, de La Variété
Foto Misteral

De la meva darrera passejada per Vic, vaig venir amb la maleta plena; Jo, que generalment puc presumir de tenir molt clar, què vull que em regalin o què vull regalar, vaig haver d' estripar la meva llarga llista de desitjos, en quant vaig descobrir aquesta botiga, i tot seguit, començar-ne a redactar una de nova.

La Variété, és una d'aquelles botigues que et criden quan hi passes pel davant; on no pots evitar entrar. Una marquesina, de color gris i una simple filera de bombetes, ja avisen de lluny com un senyal enmig de la boira que sembla dir: "Atenció! Botiga amb encant. No passeu de llarg!"

A dins d'aquest espai acollidor, restaurat amb austeritat i un gust excel.lent, un es troba envoltat pels temptadors articles que el Ricard (el seu propietari) tria curosament.
Una varietat que neix a partir d'un viatge a Bangkok i de la necessitat, d'envoltar-se d'objectes diferents, pràctics i imperfectes; Un oasi, en plena era dels objectes massificats i de dubtós gust, que ens ha tocat viure.

Regals únics, fets a mà, materials nobles, records de la infantesa...pessics de bon gust, portats de qualsevol racó del món. Que fan que sigui, pràcticament impossible, sortir-ne sense haver caigut en cap temptació...en sortir, només em va fer falta anar a trobar els pans de Pessic que més agraden a casa, per fer la jornada completa!

Una botiga, per gaudir de veritat...jo li concedeixo "5 maletes" de reconeixement (guardó que m'acabo de inventar, ara mateix), i puc afirmar que seria capaç d'omplir-les totes 5 de tresors!
Volieu idees per la llista de Reis? Si us hi arribeu, ja em direu el què.


La Variété: Rambla del Passeig, 8. Vic

Marquesina de la Botiga
Foto: La Variété

Les Làmpares esmaltades de fabricació artesanal que em van robar el cor
Foto: la Variété



Els porquets del aparador
Foto: La Variété
Pans de Pessic de Vic
Foto: Misteral




LA VARIÉTÉ


De mi último paseo por Vic, me vine con la maleta llena; Yo, que generalmente puedo presumir de tener muy claro, lo que me gustaría que me regalasen o lo que quiero regalar, tuve que rasgar mi larga lista de deseos, en cuanto descubrí ésta tienda, y empezar a escribir una lista nueva.

La Variété, es una de aquellas tiendas que te llaman al pasar por delante; Dónde no se puede evitar entrar. Una marquesina, de color gris y una simple ristra de bombillas, ya avisan de lejos cómo una señal en medio de la niebla que parece decir: "¡Atención: Tienda con encanto. No paseis de largo!"

Dentro de este espacio acojedor, restaurado con austeridad y un gusto excelente, uno se vé rodeado por los tentadores artículos que Ricard (su propietario) escoge cuidadosamente.
Una variedad que nace a partir de un viaje a Bangkok y de la necesidad, de rodearse de objetos diferentes, prácticos e imperfectos; Un oásis, en plena era de los objetos masificados y de dudoso gusto, en la que nos ha tocado vivir. 

Regalos únicos, hechos a mano, materiales nobles, recuerdos de la infancia...pellizcos de buen gusto, traídos de cualquier rincón del mundo. Que hacen que sea, prácticamente imposible, salir de la tienda sin haber caido en ninguna tentación...al salir, sólo me hizo falta ir a buscar los "pans de Pessic" (unos bizcochitos deliciosos) que más gustan en casa, ¡para tener la jornada completa!

Una tienda, para disfrutar de verdad...yo le concedo "5 Maletas" de reconocimiento (galardón que me acabo de inventar, ahora mismo) y puedo afirmar sin temor a equivocarme, que seria capaz de llenarlas las 5 de tesoros!

¿Queríais ideas para la lista de Reyes? Pues los que tengais la oportunidad de acercaros a La Variété, ya me contareis. 

dilluns, 27 de desembre del 2010

Carta als Reis


Safe Creative #1012278143920

Bé, ja hem superat, mitja marató Nadalenca...a casa ja deixem enrera els galets de Nadal, i comencem a rumiar amb el cap d'Any, i els Reis, que l'agenda apreta i no hi ha temps per perdre!
Jo he pensat, que si encara no heu començat a esriure'ls la carta, que no sigui perquè us falti el paper adeqüat per fer-ho... si us fa el pes, podeu imprimir-vos aquesta carta clicant aquí, i pintar-la després, amb els colors que us agradin perquè quedi ben xula. 
Omplir-la, ja serà cosa vostra...però si em permeteu un suggeriment, demà us donaré alguna idea...

Il.lustració Carme Sala. Tots els drets reservats.



CARTA A LOS REYES

Bueno, ya hemos superado media Maratón Navideña...en casa ya dejamos atrás la sopa de Galets de Navidad y empezamos a planificar el Fin de Año y la llegada de los Reyes Magos, que la agenda aprieta y ¡no hay tiempo que perder!
Si todavía no habeis empezado a escribir la carta a los Reyes, que no sea porqué os falte el papel adecuado para hacerlo...si os gusta, podeis imprimiros ésta carta enlazando aquí  y pintarla luego con los colores que más os gusten para que quede bien chula.

Llenarla de deseos, ya es cosa vuestra...pero si me permitís una sugerencia, mañana os voy a dar alguna idea...


Ilustración, Carme Sala. Todos los derechos reservados.

dijous, 23 de desembre del 2010

Petita història de Nadal


En Misteral i jo, us dediquem aquesta petita història de Nadal, a tots els amics de La Meva Maleta, sigui quina sigui la vostra creença o tradició. Us desitjem una feliç desconnexió nadalenca, i brindem, (és temps d'alçar la copa a tort i a dret), perquè ens retrobem aviat amb idees renovades i felices entrades als nostres respectius blocs.
En Hummer, ens ha animat a descobrir que la felicitat sovint resideix en les petites coses...tal com afirmava en Groucho Marx:..."un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna"... 
Moltíssimes gràcies a tots els que passeu per aquí, i fins molt aviat!


Safe Creative #1012238123542
Fotos, concepte i disseny Misteral i Carme Sala
(tots els drets reservats)



PEQUEÑA HISTORIA DE NAVIDAD


Misteral y yo queríamos dedicaros esta pequeña historia de Navidad, a todos los amigos de La Meva Maleta, sea qual sea vuestra creencia o tradición. Os deseamos una feliz desconexión navideña y brindamos, (es tiempo de levantar la copa a diestro y siniestro), para que nos reencontremos pronto con ideas renovadas y felices entradas en nuestros respectivos blogs.
Hummer, nos ha animado a descubrir que la felicidad a menudo reside en las pequeñas cosas...tal y como afirmaba Groucho Marx:..."Un pequeño yate, una pequeña mansión, una pequeña fortuna"…
Muchísimas gracias a todos los que pasais por aquí, y ¡hasta muy pronto!



CHRISTMAS SHORT STORY


Misteral and I, wanted to dedicate this little story of Christmas, to all the friends of La Meva Maleta, whatever they are your believings or traditions. We wish you a Happy Christmas disconnection and make a toast (it's time to raise the cup, all the time), for we meet again soon with fresh ideas and happy posts in our blogs.
Hummer, (our little white mouse) has encouraged us to discover that happiness often lies in small things ... as Groucho Marx said :..." A small yacht, a small mansion, a small fortune ...
Many thanks to all who pass by here, and see you soon!!

dimecres, 22 de desembre del 2010

Sort!

Garbayo 1971


Crec fermament en aquella sentència que diu, que els diners no fan la felicitat, però que tampoc són un greu impediment per aconseguir-la. Per això, avui, sóc una més de les que prestarà una relativa, però constant atenció al sorteig de la Loteria.

Moltes són les petites il.lusions, o les grans esperances que es dipositen en una combinació numèrica i està clar que no seré l'única persona, que creuarà els dits o conjurarà la sort amb supersticions innocents, esperant resultar ser tocada (ni que sigui una miqueta) per la mà de la Fortuna.

Potser en aquestes alçades, ja estareu pensant que sóc molt materialista, però permeteu-me que us digui que jo crec que és tot el contrari: Abandonar les preocupacions econòmiques que em turmenten (com a la majoria de mortals), és probablement la via més ràpida per desenvolupar la meva espiritualitat.

Perdoneu-me la filosofia barata i no em prengueu massa seriosament avui...el póster que en Misteral em va regalar pel meu aniversari fa una mica més d'un mes, m'ha fet rumiar més del comte...la Bruixa que en Garbayo va dibuixar l'any 1971 pel concurs de Cartells promocionals de la Loteria Nacional, amb el seu gat negre i la carta de l'As d'Oros de la baralla espanyola, m'han semblat avui, la millor manera de desitjar-vos Sort a tots.
La bruixa, ja va servir d'Amulet almenys una vegada...doncs el Póster d'en Garbayo, va ser escollit guanyador.

Així doncs...que Déu o la Bruixa, reparteixin Sort, especialment a aquells que més la necessiten.


Rendint culte a la Bruixa de Garbayo a la cuina de casa.
Foto Misteral

¡SUERTE!


Creo firmemente en aquella sentencia que dice, que el dinero no da la felicidad, aunque tampoco es un grave impedimento para conseguirla. Por eso, hoy seré una más de las que prestará una relativa, pero constante atención al Sorteo de la Loteria.


Muchas son las pequeñas ilusiones o las grandes esperanzas que se depositan en una combinación numérica y está claro que no seré la única persona, que cruzará los dedos o conjurará la suerte con supersticiones inocentes, esperando resultar tocada (aunque sólo sea un poco) por la mano de la Fortuna.


Quizás a estas alturas pensareis que soy un tanto materialista, pero yo opino todo lo contrario: Abandonar las preocupaciones económicas que a la mayoría de mortales nos atormentan, es probablemente la vía más rápida de desarrollar mi espiritualidad.


Perdonadme esta dosis de filosofía barata y no me tomeis demasiado en serio hoy...el póster que Misteral me regaló por mi cumpleaños hace un poco más de un mes, me ha hecho pensar más de la cuenta...la Bruja que Garbayo dibujó  para el concurso de carteles promocionales para la Loteria Nacional de 1971, con su gato negro y el As de Oros de la baraja española, en la mano, me parece hoy la mejor manera de desearos Suerte a todos. La Bruja, le sirvió de Amuleto al menos a su autor...ya que su diseño fué elegido ganador.


Así pues...que Dios o la Bruja repartan Suerte, especialmente entre aquellos que más la necesiten.

dilluns, 20 de desembre del 2010

5 segons de fama!


Ahir Diumenge vaig quedar bocabadada quan a l'hora de la sobretaula, entre neules i turrons, vaig veure al final del TN de TV3 en la secció de recomanacions de webs, una imatge de la meva maleta amb el meu Pessebre, com encapçalament de l'apartat "Exposicions de Pessebres" que la web La Rana Pepa té publicada.
Perdoneu l'egocentrisme, per repetir la imatge que ara fa un any tenia penjada al bloc, però és que em va fer molta il.lusió aparèixer a la petita pantalla...seran aquests els meus cinc segons de fama, que segons Warhol em pertoquen? En tot cas, qui no tingui àvia...que es faci auto-bombo :-)

¡5 segundos de Fama!

Ayer Domingo me quedé  boquiabierta cuando durante la sobremesa, entre turrones i barquillos, pude ver al final del Tele-noticias de TV3 en la sección de recomendación de webs, una imagen de la meva maleta con mi Pesebre, como encabezamiento del apartado "Exposiciones de Pesebres" que la web La Rana Pepa tiene publicada.
Perdonad el egocentrismo, por repetir la imagen que tenía en este blog hace un año, pero es que me hizo muchísima ilusión aparecer en la pequeña pantalla...¿serán éstos mis cinco segundos de fama, que según Warhol nos tocan a todos? En cualquier caso, quién no tenga abuela...que se haga auto-bombo :-)

divendres, 17 de desembre del 2010

Esbossos



No sóc gaire metòdica jo, amb això dels esbossos. Tot i que acostumo a portar sempre un llapis a sobre i fins i tot alguna llibreta per prendre apunts de les idees que arriben quan una, menys les espera; No sé ben bé perquè, molt sovint em trobo, usant tovallons de paper del bar on m'estic prenent un tallat o el dors d'una factura de la llum que volta pel fons de la meva bossa de mà. 
En qualsevol lloc, com la sala d'espera del pediatre, o esperant dins del cotxe per passar la ITV, pot venir la necessitat d'apuntar una idea o la irresistible pulsió de matar l'avorriment fent un dibuix.

Altres vegades, és imprescindible descriure amb certa exactitud un objecte;  Si, posem pel cas, estic fent campanya per comprar-me uns botins de taló amb sola de crep, d'ante de color gris i lligats amb cordons dels que m'he enamorat bojament, puc fer servir aquest munt de paraules, i unes quantes més per descriure'ls o bé simplement dibuixar-los, cosa que almenys a mi em resulta, infinitament més sencilla.

M'encanta aquella frase d'Einstein que deia: "si no puc dibuixar-ho, és que no ho he entès".

No parlo, de fer un excel.lent dibuix, ni de ser molt estricte amb la tècnica. El dibuix fresc, tal com surt del cap és suficient per resumir una idea, i sovint pot tenir molta més espontaneïtat que el dibuix acabat.
Així que, com que gairebé la majoria de dibuixos acabats, tenen el seu orígen en un esbós...avui m'ha fet gràcia, deixar-vos aquí,  algunes ecografies de les meves criatures.

I com que em penso que per Llei de Murphy, les millors idees apareixeran quan no tingui a mà la meva llibreta d'esbossos, continuaré, sempre que pugui i no me'ls cobrin, usant els tovallons del bar de la cantonada...

BOCETOS

No soy muy metódica yo, con esto de los bocetos. Si bien es cierto que acostumbro a llevar siempre encima un lápiz y una pequeña libreta para tomar apuntes de las ideas que a veces llegan cuando una menos las espera, no entiendo porqué tan a menudo me encuentro usando servilletas de papel del bar donde tomo el cortado, o en el dorso de una factura de la compañía eléctrica, que he encontrado revolviendo el fondo de mi enorme bolso.

En la sala de espera del Pediatra, o esperando dentro de mi coche a que toque mi turno para pasar la ITV, puede aparecer la necesidad de apuntar una brillante idea (en el momento siempre lo parecen...) o bien la irresistible pulsión de matar el aburrimiento haciendo un dibujo.

Otras veces, es imprescindible describir con cierta exactitud un objeto; Si, pongamos por caso, estoy haciendo campaña para comprame unos irresistibles botines con suela de crêpe de ante gris, con cordones y tacón que acabo de ver en un escaparate; puedo utilizar éste montón de palabras y unas cuantas más para describirlos o simplemente dibujarlos; cosa al menos para mi, infinitamente más sencilla. 

Me encanta aquella célebre frase de Einstein que decía: "Si no puedo dibujarlo, es que no lo entiendo".

No estoy hablando, de hacer un excelente dibujo, ni de ser muy estricto con la técnica. El dibujo fresco, tal y cómo sale de la cabeza acostumbra a ser suficiente para sintetizar una idea e incluso puede tener mucha más espontaneidad, que el dibujo acabado.
Así que, cómo casi todos los dibujos acabados, tienen su orígen en un boceto...hoy me ha hecho gracia, dejaros aquí, algunas ecografías de mis pequeñas criaturas.

Y cómo empiezo a pensar que, por Ley de Murphy, las mejores ideas aparecerán siempre que yo me olvide mi libreta de bocetos en casa, seguiré, mientras pueda y no me las cobren, usando las servilletas del Bar de la esquina...


dilluns, 29 de novembre del 2010

Per fi arriba 6è!

Disseny del Calendari de 6è, per recollir fons pel seu viatge.
Diseño del Calendario de 6º curso para recaudar fondos para su viaje.



Aquest any, per la majoria de nens de la franja dels 11 anys, ha arribat el gran moment: Per fi són a 6è!
El darrer curs que molts faran a l'Escola, que els ha vist créixer.

És un curs, complexe, diuen els mestres més bregats...rebeldia, hormones, lideratges.  Se senten com el  col.lectiu d'alumnes, més veterà i respectat de l'Escola.
Ja desde el primer dia de curs, es respira l'aire de: "Ei! Que això s'acaba!".
Una espiral, que dia a dia es va fent més gran i que ha de culminar, en les Colònies de Fi de Curs i la Festa de Cloenda, si tot va bé.  

Després els més grans, marxaran de l'Escola per arribar a un Institut, on els tocarà de nou, ser els més petits...
Però no cal córrer, tot arribarà, de moment mirarem de preparar-nos perquè aquesta espiral d'aconteixements no els engoleixi, sinó que doni cabuda a tot allò que els ha d'ajudar a sortir disparats cap un curs nou, amb la preparació adeqüada i el cap (dins del què sigui possible) sobre les espatlles, sense oblidar res...missió impossible?

Pares, alumnes...tots als vostres llocs: comença la compta enrera, 3-2-1...


¡Por fin 6º! 

Este año, para la mayoría de niños de la franja de los 11, ha llegado el gran momento: ¡Por fin están en 6º!.
El último curso que muchos harán en la Escuela que les ha visto crecer.

Es un curso complejo, según los maestros más curtidos: rebeldía, hormonas, liderajes... Se sienten como el colectivo de alumnos más veterano y respetado de la Escuela. Y ya, desde el primer día se respira en el aire un ambiente de "¡Eh! Que ésto se acaba".
Una espiral, que día a día se hace mayor y que ha de culminar con la Colonias de Fin de Curso y la Fiesta de Despedida, si todo va bien. 

Después los mayores, marcharán del Colegio para entrar en el Instituto, dónde les tocará de nuevo ser, los más pequeños.
No hay prisa, todo llegará. De momento intentaremos estar preparados para que esta espiral no les engulla, sinó todo lo contrario, con la preparación adecuada y la cabeza (dentro de lo posible) encima de los hombros. Sin olvidar nada...¿Misión imposible?

Padres, alumnos...todos a sus sitios: empieza la cuenta atrás, 3-2-1...

diumenge, 21 de novembre del 2010

"L'àvia necessita petonets"


Per fi! Avui ja és de veritat..."L'àvia necessita petonets", el primer llibre de l'Ana Bergua, que he tingut la sort de il.lustrar, ja estarà en els propers dies, a totes les llibreries!
Per a mi, ha estat una expèriencia genial, posar cara a  aquesta encantadora àvia, que l'Ana va crear, per ensenyar a tots els nens, que hi ha una manera molt sencilla d'ajudar a fer de la vellesa, una etapa molt més gratificant.

Editat per Proteus. 33 pàgines. Disponible en català i castellà.
La abuela necesita besitos

¡Por fin! Ya se ha hecho realidad..."La abuela necesita besitos", el primer libro de Ana Bergua, que he tenido la suerte de ilustrar, ya estará en los próximos días en todas las librerías.
Para mi, ha sido una experiencia genial, poner cara a esta encantadora abuela, que Ana creó para enseñar a todos los niños, que hay una manera muy simple de ayudar a que la vejez,  sea una etapa mucho más gratificante.

Editado por Proteus. 33 páginas. Disponible en catalán y castellano.


La abuela necesita besitos (Grandma needs kisses)

Finally! It has already come true ... "Grandma needs kisses" the first book by Ana Bergua, and I, will be in the coming days in all spanish book stores.
Illustrate it,  has been a great experience for me. Put a face to this lovely grandmother, that Ana created to teach all children, that there is a very simple way to help elderly people, such as kissing and caring for them, every day.

Edited by Proteus. 33 pages. Available in Catalan and Spanish.

dimecres, 17 de novembre del 2010

No és tan difícil aparcar a Barcelona!

Fotografies Santi Sala

Aquesta és la imatge, que acompanyava el SMS que el meu germà em va enviar fa uns dies, sota el títol: Qui ha dit que sigui impossible aparcar a Barcelona?
I jo, li dóno la raó. Només és qüestió de tenir els recursos adeqüats en el moment precís. No?

La veritat és que, les fotografies pertanyen al muntatge de l'exposició "Ja tenim 600!" en la que hi ha  col.laborat recentment, junt amb l'equip humà que l'acompanya.
La seva feina, consisteix en inventar-se solucions, per tal que moltes exposicions, com aquesta, arribin a bon port.

S'inaugurarà el proper dia 18 de Novembre a les 7 de la tarda, al Museu d'Història de Barcelona,  C/ de Veguer (Casa Padellàs).
Si teniu l'oportunitat d'arribar-vos-hi, almenys, ja sabreu com va arribar el 600 al segon pis.
Espero que la grua Municipal no se l'emporti, abans que acabi l'exposició!




¡No es tan difícil aparcar en Barcelona!

La primera de todas,  es la imagen que acompañaba el SMS que mi hermano me envió hace unos días, bajo el título: ¿quién ha dicho, que sea imposible aparcar en Barcelona?
Y yo, le doy la razón. La solución es tan simple, cómo tener a mano los recursos adecuados en el momento preciso...¿no creeis?

La verdad es que, estas fotografias fueron tomadas durante el montaje de la exposición "¡Ya tenemos 600!", en la que ha colaborado recientemente, al lado del resto del equipo humano que le acompaña.
Su trabajo consiste en ingeniarse todo tipo de soluciones, para que muchas exposiciones cómo ésta, lleguen a buen puerto.

Se inaugurará el próximo 18 de Noviembre a las 7 de la tarde, en el Museo de Historia de Barcelona (MuHBa) C/ de Veguer (Casa Padellàs)
Si teneis oportunidad de visitarla, por lo menos ya sabreis como ha llegado el 600 hasta el segundo piso.
¡Espero que la grúa municipal no se lo lleve antes de que termine la exposición!


It's not so hard to park in Barcelona!

Few days ago, my brother sent me a message under the title: Who said that it is impossible to park in Barcelona?

And I agree with him. Is just a question to have the right resources on hand, at the precise moment you are in need.

The truth is, that these pictures were taken during the installation of the exhibition "We have a 600!" (600 is the name of the most popular car in Spain, during the 50's decade) , in Which he has recently collaborated.
His job is to devise all kinds of solutions so many exhibitions like this, would be possible.

It Will be open on November 18 at 7 pm at the History Museum of Barcelona (MUHBA) C / Veguer (Padellàs House)
If you have a chance to visit, at least you already know how the hell,  they got the 600 on the second floor.
I hope the municipal tow does not take him before the end of the show!

divendres, 12 de novembre del 2010

Estimada àvia...



No vaig tenir la sort de gaudir dels meus avis gaire anys.
I a mi, m'hauria encantat, seure a la falda de l'àvia, i sentir-li explicar històries. Només per a mi.

Perquè la majoria d'avis, en tenen un munt de històries guardades per orelles disposades a escoltar.

L'Ana (Como la Princesa del Guisante) i jo, tenim moltíssimes ganes de presentar-vos aquesta àvia...i la seva peculiar història. Amb la que ens agradaria, que tots els nens, aprenguéssin a estimar i a escoltar als seus avis...qui tingui el privilegi de conservar-los.
No marxeu gaire lluny. Aviat, en sabreu més.

Querida abuela...

No tuve la suerte de disfrutar de la compañía de mis abuelos por mucho tiempo.
Y a mi, me hubiese encantado, sentarme en el regazo de mi abuela y sentirle contar historias. Sólo para mi. 

Porqué la mayoría de abuelos, tienen un montón de historias listas para contar sólo a las orejas que estén dispuestas a escuchar.

Ana (Como la Princesa del Guisante) y yo, teniamos muchísimas ganas de presentaros hoy a ésta abuela...y su peculiar historia. Con ella, nos gustaría que todos los niños aprendieran a querer y a escuchar a sus abuelos...quién tenga el privilegio de conservarlos.
No os vayais muy lejos. Muy pronto sabreis más.

Dear Grandma...

I haven't got the chance to enjoy the company of my grandparents for a long time.
And, I would have loved to sit in the lap of my grandmother and hear her tell stories. Just to me.

Because most grandparents have many stories, ready to tell, only to ears predisposed to listen.

Ana (from Like the Princess and the Pea) and I, are very happy to introduce to this lovely Grandma  today ...because she's got a peculiar history to tell. With this story, we would like all children learn to love and listen to their grandparents ... specially for those who have the privilege to still have them.
Please keep an eye open here. You'll soon know more.

dimecres, 10 de novembre del 2010

L'inquil.lí accidental

Fotografia © Misteral. Tots els drets reservats.

Per exigències laborals, fa uns dies, em vaig trobar davant la necessitat que algú em prestés un ratolí per fer-me de model. 
No em va resultar gaire fàcil que algú me'n deixés un...Al meu particular càsting, va assistir únicament, en Lester (una rata de laboratori disposada a fer-me el favor), però tot i la meva gratitud cap als seus amos, vaig haver-hi de renunciar perquè sortia dels cànons estètics que jo m'havia plantejat.
Havia de ser una bestiola petita.
Per això finalment, em vaig plantar en una botiga d'animals, que hi ha prop de casa;

-"Vull un hàmster per unes hores"- vaig demanar.

El dependent, com si hagués sentit la frase dia sí, dia també, em va mirar amb ulls de lluç.

-"Podria, pagar-lo, emportar-me'l" - vaig continuar, jo decidida- "i un cop feta la feina tornar-vos-el sense cap cost per a vosaltres?

-"D'acord. Cap problema". Em va respondre ell.

Li vaig comprar pinso. M'el vaig endur a casa...i li vaig fer un niu. Però ja sabeu què passa amb aquestes coses.

No us havia passat mai de petits, d'emportar-vos bestiola a casa, pensant que la mama us la deixaria quedar i llavors tot d'una la cosa s'embolicava?
Però...què passa quan és la mama, la que porta una bestiola a casa, encara que sigui només per unes hores?

Doncs que la bestiola, acaba tenint un nom: Hummer (fent honor al seu enoooorme tamany).
I que, quan ha passat una setmana i ningú (aquí, és quan em podeu assenyalar tots) troba el moment de tornar-la...doncs resulta que s'ha convertit en un membre més, de la família.
La meva gossa Rita, l'ha adoptat alegrement (o resignadament) i fins i tot li deixa compartir, a estones, la cistella on dorm. Tot fent delicats equilibris per no aixafar-lo.
I a mi, no només m'ha fet de model...el Hummer ha fet pujar com l'escuma la meva popularitat materno-filial. Ara sóc la mare més enrotllada del Món Mondial.



El Inquilino accidental

Por exigencias laborales, hace unos días me encontré ante la necesidad de que alguien me prestara un ratón para hacerme de modelo.
No me resultó tan fácil que alguien me prestara uno...A mi particular cásting sólo asistió Lester (una rata de laboratorio dispuesta a hacerme el favor), pero a pesar de mi gratitud hacia sus dueños, no me sirvió de nada y renuncié a ella por no cuadrar con los cánones estéticos solicitados.
Tenía que ser un animalito pequeño.
Por eso finalmente, me planté en la tienda de animales más cercana a mi casa;

-"Quiero un hámster por unas horas" le pedí al dependiente de la sección.

Éste, como si escuchara cada día la misma pregunta, me miró con ojos de besugo.

Y entonces propuse, decidida: -"Podria pagarlo, llevármelo y una vez ya no lo necesite, os lo devuelvo sin ningún cargo para la tienda"

-"De acuerdo. Ningún problema"- me respondió el muchacho.

Le compré pienso. Me lo llevé a casa...le hice un nido.
Pero ya sabeis cómo son estas cosas...

No os pasó nunca de pequeños,  tener la ocurrencia de traer un animalito a casa, pensando que mamá os dejaría tenerlo...y de repente, ¿todo se liaba muchísimo?
Pero, ¿qué ocurre cuando es la mamá, la que trae el animalito a casa, aunque sólo sea por unas horas?
Pues que, el bicho acaba teniendo un nombre. En este caso: Hummer (haciendo honor a su enoooorme tamaño). Y que, al cabo de una semana nadie (y aquí, dejo que me señaleis todos) encuentre el momento de devolverlo...lo que ocurre, es que ya es uno más de la familia.
Mi perra Rita, lo ha adoptado alegremente (bueno digamos resignadamente) y a ratos, hasta le deja compartir la cesta dónde duerme. Haciendo increíbles y delicados equilibrios para no aplastarlo.
Y a mi, no sólo me ha hecho de modelo estupendamente...Hummer ha hecho subir mi popularidad materno-filial cómo la espuma.
Ahora, soy la madre más enrollada del mundo mundial.

dilluns, 8 de novembre del 2010

La Carla creix

La Carla és una bona amiga de la meva filla. Aquesta setmana fa anys, i com tots els nens de la seva edat, no para de créixer.
Per ella, vam pensar aquest dibuix. S'està fent tan alta, que ja ha atrapat la "L" del seu nom...i això la fa feliç.
Espero que l'enmarqui, i el posi en un lloc ben visible de la seva habitació. Així, ningú podrà dubtar mai de quins són els confins del seu territori!
Felicitats Carla!
Il.lustració Carme Sala. Tots els drets reservats.

Carla crece

Carla es una buena amiga de mi hija. Esta semana, cumple años y cómo todos los niños de su edad, no para de crecer.
Para ella, pensamos éste dibujo. Se está haciendo tan alta que ya ha atrapado la "L" de su nombre...y ésto la hace muy feliz.
Espero que lo enmarque y lo ponga en un sitio bien visible de su habitación. Así, nadie podrá dudar de cuales son los confines de su territorio.
¡Felicidades Carla!

Carla grows up

Carla is a good friend of my daughter. This week she will celebrate her birthday and she, like all the kids of her age, is growing up fast.
For her, I made this drawing. She's is getting so tall, that has already caught the "L" in her name ... and this makes her very happy.
I hope she will frame it and put it in a prominent place in her room. So no one can doubt which are the limits of her territory.
Happy Birthday Carla!

divendres, 29 d’octubre del 2010

Panellets, castanyes, i les Ánimes en pena de John Kenn

Totes les imatges pertanyen a John Kenn

Les Ànimes en Pena i Monstres que John Kenn dibuixa amb extrema delicadesa en Post-it vulgars i corrents d'oficina, em van al pèl per desitjar-vos una tenebrosa i feliç castanyada, Dia de Morts o Halloween...o allò que cadascú, cel.lebri a casa seva.

Això del Halloween, de fet, no em sembla tan diferent de la cel.ebració que la meva mare m'explica que feia per aquestes dades quan era petita...i no, no va néixer a Virgínia del Nort, sinó a Manresa; Comarca del Bages, per a més detalls. 
Era costum aquests dies, estrenar roba d'hivern i trobar els dolços amagats que les Animetes portaven als nens, com agraïment per  les flors que al matí els havien deixat al Cementiri. 
En d'altres contrades, ja era costum, encendre espelmes dins les carbasses, o fer els "Girandons", que era com s'anomenaven els collarets que es feien els nens, amb totes les llaminadures i fruits secs que recollien a Castellvell del Camp, per aquestes dates, i que darrerament s'està intentant recuperar.

I això em fa pensar que ens hem deixat perdre una festa que en orígen devia ésser d'allò més divertida, o almenys més, que la que a nosaltres ens feien cel.lebrar...
No caldria, recòrrer al consumisme desaforat ni al Màrketing de la Por, exportats dels Països Anglosaxons...només seria qüestió de desenterrar (i mai millor dit) els costums, que alguns anys enrere ja teniem per conjurar la Mort en aquests topants.

I tornant a John Kenn...desde que vaig descobrir els seus dibuixos, em miro d'una altra manera els Post-it, no us passa igual?
Panellets, Castañas y las Almas en Pena de John Kenn

Las Almas en Pena y Monstruos variopintos que John Kenn  dibuja con extrema delicadeza en Post-it vulgares y corrientes de oficina, me vienen al pelo para desearos, una tenebrosa y feliz Castañada , o Día de los Muertos o Halloween, o lo que sea que celebreis, cada uno en vuestras casas, en los próximos días.

Ésto del Halloween, de hecho no me parece tan distinto de la celebración que mi madre me cuenta que se hacía por éstas fechas, durante su infancia...y no, no nació en Virginia del Norte, sinó en Manresa; Comarca del Bages, para más señas.
Era costumbre en éstos días, estrenar ropa de abrigo y encontrar los dulces y golosinas (y también alguna que otra castaña) que las Almas escondían para los niños, en agradecimiento por las flores, que durante la mañana les habían llevado al Cementerio.
En otras comarcas, ya se encendían velas dentro de calabazas, o se hacían collares con las golosinas y frutos secos, que los niños recolectaban por éstas fechas en Castellvell del Camp, y que ahora se intenta recuperar.

Todo ésto me hace pensar que se ha perdido una fiesta que en orígen debía ser más divertida que la que celebramos,  en nuestra infancia.
No sería necesario, recurrir al consumismo desaforado ni al Marketing del Miedo, exportado de los Países Anglosajones...sólo sería cuestión de desenterrar (y nunca mejor dicho) las costumbres y celebraciones que muchos años atrás ya teníamos para conjurar la Muerte. 

Y volviendo a lo mío...desde que descubrí los dibujos de John Kenn, me miro los Post-it de otra manera...¿a vosotros no os pasa lo mismo?


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Cliché!



M'encanta aquesta animació, en la que els seus autors, s'han encarregat de recollir i comprimir, tots els clichés i tòpics que es refereixen a la Gàl.lia i els seus habitants, en un divertit curtmetrage.
Evidentment, el tò imperant és la ironia, com no podia ser d'una altra manera.
I m'ha donat què pensar. No hi ha cap país del món que s'escapi de tòpics i etiquetes, cap. Algunes menys afortunades que d'altres, però etiquetes al capdavall...i la idea em sembla bona...enlloc de rebatre-les, donar-les per bones i a més, magnificar-les...al millor estil Cyrano.
Apa, a degustar-les. Bon Appétit!

Per saber més sobre aquest curtmetratge i els seus autors, enllaceu-vos aquí: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

Me encanta ésta animación, en la que sus autores, se han encargado de recojer y comprimir cada uno de los tópicos y clichés que pretenden definir la Galia y a sus habitantes, en éste divertido cortometraje.
El tono imperante es la ironía, cómo no podia ser de otra manera.
Y me ha dado que pensar. No hay ningún país del mundo que se escape de los tópicos ni las etiquetas...algunas menos afortunadas que otras, pero etiquetas al fin y al cabo.
Y sí, la idea me parece buena. En lugar de rebatirlas, darlas por buenas e incluso magnificarlas...al mejor estilo Cyrano.
Pues hala...a degustarlas. Bon Appétit!

Para saber más sobre éste film seguir éste enlace: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

This funny animation tries to pick up a long list of stereotypes of France and frenchmen, seen from abroad.
And this have made me think about, no country escapes from clichés or labels...no matter if they're true or ridiculously false. But labels after all.
And yes, I love the idea! Rather than refuse the stereotypes, let's assume them and even magnify them all...as in the best Cyrano style.
I hope you like it...enjoy! or better do I have to say: Bon Appétit!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Disseny d'un tríptic per una Cursa de Fons








Recentment, he rebut l'encàrreg de dissenyar la imatge que ha de servir per anunciar la propera Cursa de fons que se cel.lebrarà el proper 11 de Novembre. Si ja se'm fa difícil trobar un títol a aquest post, imagineu, què va ser dissenyar-lo.
Aquesta cursa, limitada a 100 participants, està oberta als Mossos d'esquadra i als cossos policials en general (Guàrdia Urbana, Policia Nacional, Bombers, Guàrdia Civil i SEM) que exerceixin al Prat de Llobregat.
Després de barrinar una estona, vaig deixar-me inspirar pels clàssics (que com diuen, mai fallen) i aquest fou el resultat.



Diseño de un Tríptico para una Carrera de Fondo

Recientemente recibí el encargo de diseñar la imágen que tiene que anunciar la próxima  Carrera de Fondo, que tendrá lugar el próximo 11 de Noviembre.
Si ya se me hace difícil encontrar un título breve, para éste post, imaginaros, cómo fué diseñarlo.
Esta carrera está limitada a 100 participantes procedentes de los Cuerpos de seguridad Policial que ejerzan en el Prat de Llobregat.
Después de exprimirme la cabeza un rato, dejé inspirarme por los clásicos (que dicen que nunca fallan) y éste fué el resultado.



Designing the image, for a long distance race

I recently received the comission to design the image that has to announce an upcoming competition, which will take place on November 11.
This race is limited to 100 participants from the Police Security Forces engaged in the Prat de Llobregat.
After squeezing my head for a while, I let myself be inspired by the classics (as it is said that they never fail) and this was the result.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Un pèsol a la meva maleta


Quan a casa, de petita, van veure que això de dibuixar m'entretenia tant, debien pensar que tota mena d'habilitats manuals se'm donarien més o menys bé.
Per això, un estiu la meva mare va decidir apuntar-me  a les clases que la Sra. Agnès impartia a nenes de la meva mateixa edat, per iniciar-nos en l'art de la costura.
No van fer falta gaires classes, per adonar-me que no...que, el que potser val per dibuixar, no té perquè valer per cosir.

Vaig aguantar pacientment tot l'estiu, fent vores interminables a uns retalls de roba de cotó, en els que posteriorment haviem de fer-hi un brodat amb fils de colors.
El recompte final va ser, de dos draps de cuina, on hi apareixien brodades, en un, una alegre albergínia que tocava les maraques i en l'altre, una llesca de pà que amb gran deler es deixava untar de mantega, a jutjar per la seva cara de felicitat. 
Però també vaig aprendre una lliçó; vaig aprendre a valorar molt les persones que armades amb un fil i una agulla, saben brodar, cosir o arreglar qualsevol peça de roba que els hi caigui a les mans.

Per això quan la meva estimada Ana (del Guisante) va aparèixer amb aquest imant-bloc de notes, per la meva cuina, vaig al.lucinar de veritat.
Ella va dissenyar l'objecte, va escollir les teles, les va combinar, per poder-les cosir, folrar, i com no brodar aquest dibuix meu de la Rita, així com si tal cosa.
Després va treure's del barret aquest genial artilugi perquè jo pugués penjar-lo en un lloc tan honorífic, com la porta de la nostra nevera
He fet una foto amb detall del brodat del dibuix, perquè pugueu veure la delicadesa de les seves puntades.
No, no us voldria fer enveja...però entenc que potser en tingueu una mica, després de tan presumir.
I així va ser...com va arribar un pèsol a la meva maleta.

Mil gràcies Ana...tant vals per un brodat com per un cosit!


Un guisante en mi maleta

Cuando en casa, de pequeña, se dieron cuenta de lo entretenida que estaba cuando dibujaba, debieron pensar que cualquier clase de habilidad manual se me daría bien.
Por eso, un verano mi madre decidió apuntarme a las clases que la Sra.Inés impartía a un grupo de niñas de mi misma edat, para iniciarnos en el arte de la costura.

No hicieron falta demasiadas clases, para darme cuenta de que no...que el que vale para dibujar, no tiene porqué valer para coser.
Aguanté pacientemente todo el verano, haciéndoles el dobladillo a unos retales de algodón, en los que después debía hacerles un primoroso bordado con hilos de colores.
El recuento final, se saldó con dos paños de cocina; en uno aparecía bordada una alegre berenjena que tocaba las maracas. En otro una rebanada de pan, que se dejaba untar por encima con mantequilla con mucho placer, a juzgar por su cara de felicidad.
Pero también aprendí una lección; aprendí a valorar a las personas que armadas con hilo y aguja saben bordar coser o aunque sea remendar, cualquier pieza de tela que les caiga en las manos.

Por eso, cuando mi amiga Ana (del Guisante) apareció con éste imán-bloc de notas, para mi cocina, aluciné de verdad.
Ella diseñó el artilugio, escogió las telas y las combinó, para después coser, forrar y cómo no bordar éste dibujo mío de Rita...así cómo si tal cosa.
Y feliz lo sacó de su sombrero, para que yo pudiera colgarlo en un sitio tan honorífico como la puerta de mi nevera.


He hecho una foto para destacar el bordado del dibujo, para que se vea la delicadeza de sus puntadas.
No, no quisiera daros envidia, pero entiendo que quizás ya sea tarde, después de tanto presumir.
Y...así fué, cómo llegó un guisante a mi maleta.


Mil gracias Ana...¡vales tanto para un bordado, como para un cosido!




A pea in my suitcase

One summer, when I was a child, my mother decided I could take some classes with Mrs.Agnès, to start learning the art of sewing, with a small group of girls at my same age.

Not so many classes were needed to realize that sewing was not my greatest virtue. But despite of that, I remainded there, all summer long, sewing hems on pieces of cotton fabric, in wich later I should make an embroidery with colorful threads.

This summer job, ended with two embroidered tea towels. One, had a cheerful eggplant playing the maracas in one corner. The other, had a funny slice of bread letting be spreaded with butter, with great pleasure, judging by her happy face.
But I also learned another lesson; until then I admire people, that are able to sew, embroider or even mend, any piece of cloth that fall into their hands.

So when my friend Ana (the girl behind the blog Like The Princess and the Pea) came up with this hand-made notepad-magnet, for my kitchen, I really got a big surprise.
She designed the notepad board, then she chose the fabrics, combined, and sew them together, after having embroidered this drawing, I made to her one day...that's it.
She gave to me this lovely present,  so I could hung in such an honorary place, as the door of my refrigerator is.

I made a photo to detail the embroidery, so you can see her delicate stitches.

And so...this is how it was, and now you know why I have a pea in my suitcase.