divendres, 29 d’octubre del 2010

Panellets, castanyes, i les Ánimes en pena de John Kenn

Totes les imatges pertanyen a John Kenn

Les Ànimes en Pena i Monstres que John Kenn dibuixa amb extrema delicadesa en Post-it vulgars i corrents d'oficina, em van al pèl per desitjar-vos una tenebrosa i feliç castanyada, Dia de Morts o Halloween...o allò que cadascú, cel.lebri a casa seva.

Això del Halloween, de fet, no em sembla tan diferent de la cel.ebració que la meva mare m'explica que feia per aquestes dades quan era petita...i no, no va néixer a Virgínia del Nort, sinó a Manresa; Comarca del Bages, per a més detalls. 
Era costum aquests dies, estrenar roba d'hivern i trobar els dolços amagats que les Animetes portaven als nens, com agraïment per  les flors que al matí els havien deixat al Cementiri. 
En d'altres contrades, ja era costum, encendre espelmes dins les carbasses, o fer els "Girandons", que era com s'anomenaven els collarets que es feien els nens, amb totes les llaminadures i fruits secs que recollien a Castellvell del Camp, per aquestes dates, i que darrerament s'està intentant recuperar.

I això em fa pensar que ens hem deixat perdre una festa que en orígen devia ésser d'allò més divertida, o almenys més, que la que a nosaltres ens feien cel.lebrar...
No caldria, recòrrer al consumisme desaforat ni al Màrketing de la Por, exportats dels Països Anglosaxons...només seria qüestió de desenterrar (i mai millor dit) els costums, que alguns anys enrere ja teniem per conjurar la Mort en aquests topants.

I tornant a John Kenn...desde que vaig descobrir els seus dibuixos, em miro d'una altra manera els Post-it, no us passa igual?
Panellets, Castañas y las Almas en Pena de John Kenn

Las Almas en Pena y Monstruos variopintos que John Kenn  dibuja con extrema delicadeza en Post-it vulgares y corrientes de oficina, me vienen al pelo para desearos, una tenebrosa y feliz Castañada , o Día de los Muertos o Halloween, o lo que sea que celebreis, cada uno en vuestras casas, en los próximos días.

Ésto del Halloween, de hecho no me parece tan distinto de la celebración que mi madre me cuenta que se hacía por éstas fechas, durante su infancia...y no, no nació en Virginia del Norte, sinó en Manresa; Comarca del Bages, para más señas.
Era costumbre en éstos días, estrenar ropa de abrigo y encontrar los dulces y golosinas (y también alguna que otra castaña) que las Almas escondían para los niños, en agradecimiento por las flores, que durante la mañana les habían llevado al Cementerio.
En otras comarcas, ya se encendían velas dentro de calabazas, o se hacían collares con las golosinas y frutos secos, que los niños recolectaban por éstas fechas en Castellvell del Camp, y que ahora se intenta recuperar.

Todo ésto me hace pensar que se ha perdido una fiesta que en orígen debía ser más divertida que la que celebramos,  en nuestra infancia.
No sería necesario, recurrir al consumismo desaforado ni al Marketing del Miedo, exportado de los Países Anglosajones...sólo sería cuestión de desenterrar (y nunca mejor dicho) las costumbres y celebraciones que muchos años atrás ya teníamos para conjurar la Muerte. 

Y volviendo a lo mío...desde que descubrí los dibujos de John Kenn, me miro los Post-it de otra manera...¿a vosotros no os pasa lo mismo?


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Cliché!



M'encanta aquesta animació, en la que els seus autors, s'han encarregat de recollir i comprimir, tots els clichés i tòpics que es refereixen a la Gàl.lia i els seus habitants, en un divertit curtmetrage.
Evidentment, el tò imperant és la ironia, com no podia ser d'una altra manera.
I m'ha donat què pensar. No hi ha cap país del món que s'escapi de tòpics i etiquetes, cap. Algunes menys afortunades que d'altres, però etiquetes al capdavall...i la idea em sembla bona...enlloc de rebatre-les, donar-les per bones i a més, magnificar-les...al millor estil Cyrano.
Apa, a degustar-les. Bon Appétit!

Per saber més sobre aquest curtmetratge i els seus autors, enllaceu-vos aquí: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

Me encanta ésta animación, en la que sus autores, se han encargado de recojer y comprimir cada uno de los tópicos y clichés que pretenden definir la Galia y a sus habitantes, en éste divertido cortometraje.
El tono imperante es la ironía, cómo no podia ser de otra manera.
Y me ha dado que pensar. No hay ningún país del mundo que se escape de los tópicos ni las etiquetas...algunas menos afortunadas que otras, pero etiquetas al fin y al cabo.
Y sí, la idea me parece buena. En lugar de rebatirlas, darlas por buenas e incluso magnificarlas...al mejor estilo Cyrano.
Pues hala...a degustarlas. Bon Appétit!

Para saber más sobre éste film seguir éste enlace: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

This funny animation tries to pick up a long list of stereotypes of France and frenchmen, seen from abroad.
And this have made me think about, no country escapes from clichés or labels...no matter if they're true or ridiculously false. But labels after all.
And yes, I love the idea! Rather than refuse the stereotypes, let's assume them and even magnify them all...as in the best Cyrano style.
I hope you like it...enjoy! or better do I have to say: Bon Appétit!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Disseny d'un tríptic per una Cursa de Fons








Recentment, he rebut l'encàrreg de dissenyar la imatge que ha de servir per anunciar la propera Cursa de fons que se cel.lebrarà el proper 11 de Novembre. Si ja se'm fa difícil trobar un títol a aquest post, imagineu, què va ser dissenyar-lo.
Aquesta cursa, limitada a 100 participants, està oberta als Mossos d'esquadra i als cossos policials en general (Guàrdia Urbana, Policia Nacional, Bombers, Guàrdia Civil i SEM) que exerceixin al Prat de Llobregat.
Després de barrinar una estona, vaig deixar-me inspirar pels clàssics (que com diuen, mai fallen) i aquest fou el resultat.



Diseño de un Tríptico para una Carrera de Fondo

Recientemente recibí el encargo de diseñar la imágen que tiene que anunciar la próxima  Carrera de Fondo, que tendrá lugar el próximo 11 de Noviembre.
Si ya se me hace difícil encontrar un título breve, para éste post, imaginaros, cómo fué diseñarlo.
Esta carrera está limitada a 100 participantes procedentes de los Cuerpos de seguridad Policial que ejerzan en el Prat de Llobregat.
Después de exprimirme la cabeza un rato, dejé inspirarme por los clásicos (que dicen que nunca fallan) y éste fué el resultado.



Designing the image, for a long distance race

I recently received the comission to design the image that has to announce an upcoming competition, which will take place on November 11.
This race is limited to 100 participants from the Police Security Forces engaged in the Prat de Llobregat.
After squeezing my head for a while, I let myself be inspired by the classics (as it is said that they never fail) and this was the result.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Un pèsol a la meva maleta


Quan a casa, de petita, van veure que això de dibuixar m'entretenia tant, debien pensar que tota mena d'habilitats manuals se'm donarien més o menys bé.
Per això, un estiu la meva mare va decidir apuntar-me  a les clases que la Sra. Agnès impartia a nenes de la meva mateixa edat, per iniciar-nos en l'art de la costura.
No van fer falta gaires classes, per adonar-me que no...que, el que potser val per dibuixar, no té perquè valer per cosir.

Vaig aguantar pacientment tot l'estiu, fent vores interminables a uns retalls de roba de cotó, en els que posteriorment haviem de fer-hi un brodat amb fils de colors.
El recompte final va ser, de dos draps de cuina, on hi apareixien brodades, en un, una alegre albergínia que tocava les maraques i en l'altre, una llesca de pà que amb gran deler es deixava untar de mantega, a jutjar per la seva cara de felicitat. 
Però també vaig aprendre una lliçó; vaig aprendre a valorar molt les persones que armades amb un fil i una agulla, saben brodar, cosir o arreglar qualsevol peça de roba que els hi caigui a les mans.

Per això quan la meva estimada Ana (del Guisante) va aparèixer amb aquest imant-bloc de notes, per la meva cuina, vaig al.lucinar de veritat.
Ella va dissenyar l'objecte, va escollir les teles, les va combinar, per poder-les cosir, folrar, i com no brodar aquest dibuix meu de la Rita, així com si tal cosa.
Després va treure's del barret aquest genial artilugi perquè jo pugués penjar-lo en un lloc tan honorífic, com la porta de la nostra nevera
He fet una foto amb detall del brodat del dibuix, perquè pugueu veure la delicadesa de les seves puntades.
No, no us voldria fer enveja...però entenc que potser en tingueu una mica, després de tan presumir.
I així va ser...com va arribar un pèsol a la meva maleta.

Mil gràcies Ana...tant vals per un brodat com per un cosit!


Un guisante en mi maleta

Cuando en casa, de pequeña, se dieron cuenta de lo entretenida que estaba cuando dibujaba, debieron pensar que cualquier clase de habilidad manual se me daría bien.
Por eso, un verano mi madre decidió apuntarme a las clases que la Sra.Inés impartía a un grupo de niñas de mi misma edat, para iniciarnos en el arte de la costura.

No hicieron falta demasiadas clases, para darme cuenta de que no...que el que vale para dibujar, no tiene porqué valer para coser.
Aguanté pacientemente todo el verano, haciéndoles el dobladillo a unos retales de algodón, en los que después debía hacerles un primoroso bordado con hilos de colores.
El recuento final, se saldó con dos paños de cocina; en uno aparecía bordada una alegre berenjena que tocaba las maracas. En otro una rebanada de pan, que se dejaba untar por encima con mantequilla con mucho placer, a juzgar por su cara de felicidad.
Pero también aprendí una lección; aprendí a valorar a las personas que armadas con hilo y aguja saben bordar coser o aunque sea remendar, cualquier pieza de tela que les caiga en las manos.

Por eso, cuando mi amiga Ana (del Guisante) apareció con éste imán-bloc de notas, para mi cocina, aluciné de verdad.
Ella diseñó el artilugio, escogió las telas y las combinó, para después coser, forrar y cómo no bordar éste dibujo mío de Rita...así cómo si tal cosa.
Y feliz lo sacó de su sombrero, para que yo pudiera colgarlo en un sitio tan honorífico como la puerta de mi nevera.


He hecho una foto para destacar el bordado del dibujo, para que se vea la delicadeza de sus puntadas.
No, no quisiera daros envidia, pero entiendo que quizás ya sea tarde, después de tanto presumir.
Y...así fué, cómo llegó un guisante a mi maleta.


Mil gracias Ana...¡vales tanto para un bordado, como para un cosido!




A pea in my suitcase

One summer, when I was a child, my mother decided I could take some classes with Mrs.Agnès, to start learning the art of sewing, with a small group of girls at my same age.

Not so many classes were needed to realize that sewing was not my greatest virtue. But despite of that, I remainded there, all summer long, sewing hems on pieces of cotton fabric, in wich later I should make an embroidery with colorful threads.

This summer job, ended with two embroidered tea towels. One, had a cheerful eggplant playing the maracas in one corner. The other, had a funny slice of bread letting be spreaded with butter, with great pleasure, judging by her happy face.
But I also learned another lesson; until then I admire people, that are able to sew, embroider or even mend, any piece of cloth that fall into their hands.

So when my friend Ana (the girl behind the blog Like The Princess and the Pea) came up with this hand-made notepad-magnet, for my kitchen, I really got a big surprise.
She designed the notepad board, then she chose the fabrics, combined, and sew them together, after having embroidered this drawing, I made to her one day...that's it.
She gave to me this lovely present,  so I could hung in such an honorary place, as the door of my refrigerator is.

I made a photo to detail the embroidery, so you can see her delicate stitches.

And so...this is how it was, and now you know why I have a pea in my suitcase.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Jim Flora


Tot i que fora dels Estats Units, potser no sigui excessivament conegut pel seu nom, és probable que a molts us resultin familiars els seus dissenys de cobertes de discs de Jazz de la RCA i Columbia Records que es van popularitzar en la década dels cinquanta.
Fou un creador, prolífic, i en la seva extensa carrera va tenir temps d'il.lustrar, a més de les portades de discs, un gran nombre de revistes  i més  d'una dotzena de llibres per a nens, i encara li va quedar temps per dissenyar tipografies tan adorables com la Flora Mambo; una família que inclou unes divertides icones, anomenades Flornaments.

La seva creativitat no tenia límits, no només il.lustrava les imatges, també solia recrear-se en els textos, creant tipografies temàtiques, enlloc d'usar tipografies comercials, si així li venia de gust; La fusió perfecta entre el Jim grafista i el Jim il.lustrador.
El seu estil, és inconfusible i té nombrosos imitadors. La seva capacitat de síntesi, li permetia construïr siluetejats espectaculars amb figures d'anatomia impossible, que sovint tendien a omplir el blanc del paper gairebé en la seva totalitat.
Això em fa pensar que, o bé patia un síndrome d'Horror Vacui o bé li encantava aprofitar el paper fins a limits exagerats...en tot cas, ben aviat es va convertir en un nou mite del disseny americà i amb raó.

Els seus gravats en edició limitada, poden adquirir-se avui en dia a la seva web, i algunes edicions fins i tot es poden trobar a la botiga Jim Flora al Etsy!
Totes les imatges procedeixen de JimFlora.com

Aunque fuera de Estados Unidos, quizás no sea excesivamente conocido por su nombre, es probable que a muchos os resulten familiares los diseños de cubiertas de discos de Jazz de la RCA y Columbia Records que se popularizaron en la década de los cincuenta.
Fue un creador, prolífico, y en su extensa carrera tuvo tiempo de ilustrar, además de las portadas de discos, un gran número de revistas y más de una docena de libros para niños, y todavía le quedó tiempo para diseñar tipografías tan adorables como la Flora Mambo, una familia que incluye unos divertidos iconos, a los que bautizó cómo Flornaments.

Su creatividad no tenía límites, no sólo ilustraba las imágenes, también solía recrearse en los textos, creando tipografías temáticas, en lugar de usar tipografías comerciales, si así le apetecía; La fusión perfecta entre el Jim grafista y el Jim ilustrador.
Su estilo, es inconfundible y tiene numerosos imitadores, más o menos afortunados. Su capacidad de síntesis, le permitía construir silueteados espectaculares con figuras de anatomía imposible, que a menudo tienden a llenar el blanco del papel casi en su totalidad.
Esto me hace pensar que, o bien sufría el síndrome del Horror Vacui o bien le encantaba aprovechar el papel hasta límites exagerados ... en todo caso, pronto se convirtió en un nuevo mito del diseño americano y con razón.

Sus grabados en edición limitada, pueden adquirirse hoy en día en su web, y algunas ediciones incluso se pueden encontrar en la tienda Jim Flora en Etsy!



Jim Flora
Perhaps not too well known by name in Europe, I'm sure that his album cover designs for Jazz discs from RCA and Columbia Recordswill look familiar to many of you you.
He was a prolific creator and in his long career he had time to illustrate, not just the record covers, but a large number of magazines and more than a dozen books for children, and he still had time to design adorable fonts, as the Flora Mambo still is. A family that includes some funny icons, which he named Flornaments.

His creativity knew no bounds, not satisfied just illustrating the images, he also used to play with texts, creating thematic fonts, instead of using tha classic commercial fonts.
His style is unmistakable and has many imitators. His capacity for synthesis, allows him to build spectacular silhouetted figures of impossible anatomy, which often tend to fill the paper,  almost entirely.
This makes me think that he either suffered the Vacui Horror syndrome or he just loved to use the paper to exaggerated limits...in any case he soon became a new myth of American design...naturally!

His limited edition prints can be purchased today on its website, and some issues can even be found in the Jim Flora Store on Etsy!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Cançó de tardor

swallows on a wire

Imatge de Webshots


Fa dies que veig les orenetes fent filera per marxar.
Inequívoc senyal que el bon temps s'ha acabat. O, un pentagrama visible només als ulls adeqüats?
Dissortadament no sé llegir pentagrames, per això m'ha agradat tant trobar un vídeo on, per fi, algú em desvetlla, el què verdaderament diuen les orenetes.



Canción de Otoño


Hace días ya, que observo las golondrinas, haciendo hileras ordenadamente para partir.
Inequívoco señal de que el buen tiempo ha terminado. O, un pentagrama visible sólo a los ojos adecuados?
Desafortunadamente no sé leer pentagramas, por eso me ha encantado encontrar este vídeo, donde por fin, alguien me desvela lo que verdaderamente dicen las golondrinas.


Autumn song

These days I see swallows, on wires, making orderly rows ready to go.
Clear sign that the good weather is over. Or, a stave visible only to the right eyes ?
Unfortunately I can not read staves, so I'm delighted to have found this video, where finally, someone reveals what the swallows are really telling.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Oiga por favor...






































Dedicat a una persona a qui li encanta comprar regals...i com no, embolicar-los.  Una abraçada desde casa Maleta!

Dedicado a una alguien, a quién le encanta comprar regalos...y como no, envolverlos! Un abrazo desde casa Maleta.

Dedicated to a friend who loves to buy presents...but also to wrap it too!!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Save my oceans

Save My Oceans from The Loud Cloud on Vimeo.

Recordeu la campanya anti-plàstic que va iniciar una coneguda cadena de supermercats, que resava l'eslógan "Bolsa-caca"?
Aquí us porto una alternativa prou digna i simpàtica, per animar a la gent a usar menys plàstic, abans de què siguem capaços d'embolicar el nostre propi planeta amb tan indestructible element, en el que ja comença a semblar, l'intent col.lectiu d'emular l'artista Christo a escala planetària.
Vídeo il.lustrat i animat per Sol Linero.

Director: Mariana Blanco
Producció: Hoodablah
Músic: Tilly and the Wall


Salvad mis Océanos

¿Recordais la campaña anti-plástico que impulsó una conocida cadena de supermercados, que rezaba el machacón eslógan "Bolsa-caca"?
Pues, aquí os dejo una alternativa suficientemente  simpática para animarnos a usar menos plástico en nuestra vida diaria, antes de que seamos capaces de envolver nuestro propio planeta con tan indestructible elemento, en lo que ya empieza a parecer un intento colectivo de imitar al artista Christo, a escala planetaria.
Video animado e ilustrado por Sol Linero.

Director: Mariana Blanco
Producción: Hoodablah

Música: Tilly and the Wall

Save my Oceans

“Use Less Plastic” is a short, sweet and irresistible call to action. This campaign named Save my Oceans was Illustrated and animated by Sol Linero to encourage us to use less plastic in our daily lives, before we are able to wrap the entire planet with plastic, which is beginning to look like a collective attempt to mimic the artist Christo in a planetary scale.

Illustrated and animated by Sol Linero.
Director: Mariana Blanco
Production: Hoodablah
Music: Tilly and the Wall

diumenge, 3 d’octubre del 2010

I love Olivia




La polifacètica Olivia, ja té série a la televisió. A mi, ja em va robar el cor la seva versió impresa, i en el seu moment em vaig convertir en fidel seguidora de cada una de les noves aventures protagonitzades per aquesta porqueta hiperactiva, creada per Ian Falconer.

Els contes de l'Olívia agraden no només pels sensacionals dibuixos; les seves ocurrències  desperten una sensació de dejà-vú als que hem tingut o conviscut amb nens petits, doncs imagino que són producte de la intensa observació per part del Ian, de criatures de veritat, en situacions reals...això fa de l'Olívia un personatge sorprenentment verosímil...a pesar de la seva aparença de porquet.

La meva sorpresa, va ser veure-la en moviment...i com que per a mi, l'Olivia és fantàstica, m'afanyo a penjar-ne el trailer inicial de la série per a satisfacció de tots...oink, oink!

Dedicat a la petita Olívia,  de Brussel.les!




I LOVE OLIVIA


La polifacética Olivia, ya tiene serie de televisión. A mi, ya me robó el corazón la versión impresa y en su momento me convertí en fiel seguidora de cada una de las nuevas aventuras que protagonizaba ésta cerdita hiperactiva, creada por Ian Falconer.

Los cuentos de Olivia gustan no sólo por sus fabulosos dibujos; sus ocurrencias despiertan una sensación de dejà vú a todos aquellos que tienen o hayan convivido con niños, ya que las expresiones y situaciones que retrata deben ser producto de una larga y minuciosa observación de criaturas reales...ésto precisamente hace de Olivia un personaje extremadamente verosímil, a pesar de su apariencia de cerdita.

La sorpresa, fué verla en movimiento...y como para mi, Olivia es la mejor, os la dejo merodeando por aquí para deleite de todos...oink, oink!