dimarts, 7 de juny del 2011

Una persiana s'abaixa...

1- Any 1958: El primer Logotip representava les sigles
Llenceria Carme, dissenyat pel meu pare.

Si em donéssin una moneda, per cada una de les botigues que aquests darrers anys, la meva ciutat ha vist tancar després d'algun temps de servir al públic, començaria a tenir una petita fortuna.

I de fet, això no té res d'extraordinari si tenim en comte, que el paisatge urbà  va canviant a mida que uns establiments obren per primer dia la porta, allà on fins fa poc un altre la va tancar per darrera vegada, perquè com diuen, és llei de vida.
Les coses però, agafen un altre matís, quan els que abaixen la persiana són aquells comerços que superen la cincuantena d'anys en actiu i han sobreviscut a canvis generacionals, amb voluntat de millorar i adaptar-se als nous temps.
En l'era de les franquícies i les grans multinacionals, aquestes botigues de tota la vida, han quedat com petits oasis comercials, on el botiguer moltes vegades ens coneix pel nostre nom i ens pot explicar amb tot detall el producte que ven. Una autèntica raresa, apunt d'extingir-se.

Una d'aquestes rareses que avui tanca, és la botiga de casa; Que va obrir 53 anys enrera, venent llenceria femenina amb el nom de la meva mare i el recolzament del meu pare. La que anys més tard, van continuar les meves germanes ampliant i posant'hi una persistència i voluntad extraordinàries, per redreçar-la del canvi generacional.
I en la que jo mateixa, (tot i no haver seguit pel camí de les meves germanes), havia de treballar en més d'una ocasió -com sol succeïr en tots els negocis familiars- quan em  tocava anar-hi a donar un cop de mà; Tinc molt presents les temporades en què calia ser a la botiga que vem tenir oberta durant tres estius a Cadaqués, despatxant als turistes extrangers, en un francès de sabata i espardenya o un anglès d'estar per casa...rondinant per haver de treballar durant les meves vacances del institut però amb una certa bona voluntad per poder ajudar a casa, amb només 15 anys.
Curiosament, aquell primer estiu va acabar resultant, una de les expèriencies més inoblidables de la meva vida.

1985, ampliant horitzonts, obrim una botiga a Cadaqués.

Però la meva poca predisposició per despatxar als clients i una inclinació natural per la cosa gràfica, em van permetre ben aviat, de fer el meu paper a l'ombra, encarregant-me d'adaptar el logotip als nous temps i assistint altres necessitats gràfiques, pròpies d'aquests negocis...feina que em feia infinitament més feliç i que resultava molt menys sacrificada.

Així, si fa apenes quatre dies, cel.lebràvem amb aquest disseny (imatge 3) la conmemoració del 50 aniversari, avui no me'n sé estar de fer aquest petit homenatge a les persones que han fet possible que no en fóssin 3, sinó 53 anys de botiga, amb un somriure amable per tot aquell que entrava buscant alguna cosa, i donant un servei impecable al llarg de tot aquest temps:

Al Jaume (el meu pare, que ja no és amb nosaltres, però que va crear el primer logotip per la botiga), a la Carme, a la Mª Alba i a la Imma. El vostre esforç ha estat un exemple.
I a totes les persones que van formar part d'aquest equip, i que no anomenaré (per no deixar-me'n cap), ajudant a tirar endavant la botiga en algun moment o altre d'aquesta història: cosint, despatxant, plegant roba, netejant, fent números o administrant. I com no podia ser d'una altra manera: als clients que en la majoria de casos han acabat esdevenint amics, comprant.

A tots vosaltres, moltes gràcies! 



2- Any 1975: La botiga canvia d'adreça i amplia els productes.
El logotip, s'adapta a la nova situació.




3- Any 2008:  Bossa conmemorativa dels 50 anys
amb el logotip d'aquest darrers temps




CUANDO SE CIERRA UNA PERSIANA...


Si me dieran una moneda, por cada una de las tiendas que en éstos últimos años, mi ciudad ha visto cerrar después de algún tiempo de servir al público, ya empezaría a tener una pequeña fortuna.
Y de hecho, ésto no tiene nada de extraordinario si tenemos en cuenta, que el paisaje urbano va cambiando a medida que unos establecimientos abren por primera vez la puerta, allí donde hasta hace poco otro la cerró por última vez, porqué cómo dicen, es ley de vida.

Las cosas, sin embargo, adquieren otro matiz cuando los que bajan la persiana son aquellos comercios que superan el medio siglo en activo y han sobrevivido a cambios generacionales, con voluntad de mejorar y adaptarse a los nuevos tiempos. 
En la era de las franquicias y las grandes multinacionales, estas tiendas de toda la vida, han quedado como pequeños oasis comerciales, dónde su dueño, muchas veces nos conoce por nuestro nombre de pila y nos puede explicar con todo detalle el producto que vende. Una auténtica rareza, a punto de extinguirse.

Una de estas rarezas que hoy cierra, es la tienda de mi familia; Que abrió 53 años atrás, vendiendo lencería femenina con el nombre de mi madre y el apoyo de mi padre. Y que años más tarde, continuaron mis hermanas ampliando con una persistencia y voluntad encomiables, para enderezarla del cambio generacional.

Y en la que yo misma, (pese a no haber seguido el camino de mis hermanas), tenía que trabajar en más de una ocasión -cómo suele suceder en todos los negocios familiares- cuando me tocaba ir a echar una mano; Tengo muy presentes las temporadas en que tenía que estar en la tienda que tuvimos abierta durante tres veranos en Cadaqués (Costa Brava), atendiéndo a los turistas extranjeros, en un francés de andar por casa o un inglés de poca monta...refunfuñando por tener que trabajar durante mis vacaciones pero con una cierta buena voluntad para poder ayudar en casa, al acabar el curso en el Instituto, a mis recién cumplidas 15 primaveras.

Curiosamente, aquel primer verano acabó resultando, una de las experiencias más inolvidables de mi vida.
Pero mi poca predisposición a atender a los clientes y una inclinación natural por el tema gráfico, me permitieron muy pronto, hacer mi papel en la sombra, encargándome de adaptar el logotipo a los nuevos tiempos y asistiéndo otras necesidades gráficas, propias de estos negocios ... trabajo que me hacía infinitamente más feliz y que resultaba mucho menos sacrificado.

Así, (si por decirlo de alguna manera), hace apenas cuatro días celebrabamos con este diseño (imagen 3) la conmemoración del 50 aniversario, hoy no podía dejar de rendir este pequeño homenaje a las personas que han hecho posible que fueran no 3, sino 53 años de vida los que ha cumplido nuestra tienda, con una sonrisa amable para todo aquel que entraba buscando algo, y dando un servicio impecable a lo largo de todo este tiempo:

A Jaume (mi padre, que ya no está con nosotros; quién diseñó el primer logotipo para la tienda), a Carme, mi madre y a mis hermanas M ª Alba y Imma. Su esfuerzo ha sido un ejemplo.

Y a todas las personas que formaron parte de este equipo, y que no nombra (por no dejarme a nadie), ayudando a sacar adelante la tienda en algún momento u otro de esta historia: cosiendo, atendiendo, doblando ropa, limpiando, haciendo números o administrando. Y como no podía ser de otra manera: a los clientes que en la mayoría de casos han acabado convirtiéndose en amigos, comprando.

A todos vosotros, ¡muchísimas gracias!

49 comentaris:

  1. Jo he passat per aquest tràngol dues vegades, primer quan va tancar el negoci dels meus avis, després el de la meva mare. El buit és gran, com si faltés algú a casa. De fet, les empreses familiars s'han de mimar tant com si fos un fill més.
    Només se m'acut fer-te una abraçada... em sap molt greu que hàgiu hagut de tancar. Un petó gran.

    ResponElimina
  2. ANA PRINCESA DEL GUISANTE: Així és, cal cuidar-les tant com un fill més. I per això caldrà aprendre a viure, en la seva absència.

    Cal ser optimista; Potser ara, comença la vida de veritat!


    Faig arribar la teva abraçada a les meves germanes, que la necessiten més que jo.

    Gràcies bonica :-)

    ResponElimina
  3. Sap greu que només vagin quedant les franquícies que uniformitzen les ciutats. Molt bo el disseny del teu pare, ja es veu que la il·lustració la dus als gens.

    ResponElimina
  4. Carme, un abrazo para tus hermanas, tu deliciosa madre y para ti..."em sap greu". Hay decisiones que son prudencia y valentía..pero cómo duelen,¿verdad?Qué pena que perdamos éste tipo de establecimientos, donde el vendedor es experto en lo que hace, y puede aconsejar. Un besico.

    ResponElimina
  5. ALLAU: Els petits establiments estan en perill d'extinció, i en canvi són els únics que donen el segell autèntic a les ciutats, que com molt bé dius, acaben anant totes d'uniforme, amb les mateixes botigues i els mateixos aparadors.

    Sí que té alguna cosa especial el primer logotip. A mi em té el cor robat :-)

    ResponElimina
  6. MARIAPI: Desde el día que decidieron cerrar no han cesado de recibir muestras de cariño, por parte de todos los que han sido clientes suyos...por agradecimiento, por amistad y por empatía.

    Éste, es sin duda, el mejor y más merecido balance.


    Muchas gracias por tus ánimos, se los haré llegar :-)

    ResponElimina
  7. crec sincerament que les botigues familiars tornaran....no sé com però ho faran.
    Sap greu tancar una cosa de tants anys, agafat'ho bé i endavant...sempre endavant. Sempre et quedarà Mata.

    ResponElimina
  8. Os3, Carme, no sabia això del negoci familiar (sóc un sabadellenc a hores!). M'hi passaré a fer un cop d'ull i a fer un comiat simbòlic.

    Estic amb l'Allau. M'agrada molt el primer logo del teu pare. Ara s'entenen moltes coses de les teves habilitats!

    Una abraçada

    ResponElimina
  9. GARBI24: M'agrada pensar positivament...i a mi també em sembla que hi ha d'haver alguna sortida que no passi per un model comercial clònic a totes les ciutats.
    No hi ha res més avorrit que això!

    Tan de bò, arribin temps millors pels petits comerços abans no s'extingeixin del tot.

    I si...sempre ens quedarà Mata. Sort n'hi ha :-)
    Petons.

    ResponElimina
  10. Carme, és molt trist. Però ara, baixant la persiana, tot quedarà quiet, immutable, persistent a la memòria. Com els records brillants i lluminosos de l'estiu.

    Xssss... Silenci... Hi ha un trosset de vida que dorm...

    ResponElimina
  11. TIRANTLOBLOC: El meu pare, tenia una feina molt diferent de la meva, però una capacitat pel traç cal.ligràfic increïble. Sap greu haver tingut tants anys aquest logotip al calaix :-)

    Gràcies pels ànims!
    Una abraçada.




    ENRIC H. MARCH: I m'atreveixo a dir, que aquest record (com el d'altres botigues entranyables que han hagut de tancar abans de la nostra), és un bonic record col.lectiu.

    Esperem haver deixat una empremta amable en aquesta ciutat :-)

    Petons.

    ResponElimina
  12. Recordo la persiana abaixada dels negocis familiars i la sensació d'haver perdut alguna cosa, o d'haver deixat de ser alguna cosa. Una veritable llàstima. Ah! i els dissenys m'agraden molt :)

    ResponElimina
  13. CLÍDICE: Aquest, justament és el sentiment.
    No es fa gens sencill, acomiadar-se'n, però el reconeixement de la gent, ho fa tot una mica més amable.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Buf... Realment és una pena, però certament amb la crisi els primers afectats són els petits negocis. Cada vegada tenim més tendència a recorre a les grans superfícies comercials i més encara quan anem curts de butxaca i clar... Baja, no crec que faci falta que et taladri amb les causes. Les meves condolències perquè en aquest cas et toca molt d'aprop. Intenta emmagatzemar els bons recorda que dius que hi tens amb aquesta botiga i pot ser la persina continuarà un pèl oberta.

    ResponElimina
  15. Sap molt de greu veure botigues de "les de tota la vida" amb la persiana baixada, amb totes les històries viscudes al seu interior, amb els seus maldecaps i les seves petites victòries. Jo visc a Barcelona i en els últims anys n'han tancat moltes, pastisseries, merceries, botigues de roba d'aquelles que només entrar la dependenta ja sabia la talla que t'havia de treure... No sé si són els danys colaterals del progrés o és que s'han fet les coses molt malament.
    En fi, mirem cap el futur amb optimisme.

    ResponElimina
  16. He vist tancar moltes botigues com la teva del ram dels mobles i el regal perquè el consum ha canviat. Amb la crisi la gent consumeix menys i prefereix comprar molt barat. Es trist. Ja fa molts anys a casa van traspasar la botiga del poble perquè preferien viure a la ciutat i preferien ser asalariats a botiguers. Deien "menys problemes i menys mal de caps"
    Tot i amb això, ara m'agradaria tindra la botiga. Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Quina llàstima. Els comerços petits són els que donen (donaven?) personalitat als barris i als pobles. És una epidemia globalitzada, per desgràcia, això dels tancaments. Segur que la botiga deixa un munt de clients satisfets (i ara tristos). Preciosos tots els logos, començant pel del progenitor! SM

    ResponElimina
  18. Qué penita que después de tantos años tengáis que bajar la persiana definitivamente.
    Seguro que vuestros amigos-clientes os ehcarán mucho de menos.
    Biquiños

    ResponElimina
  19. EDUARD ARIZA: En podria fer un llibre de les cel.lebracions i moments bons que hi hem passat a dins...sort que la memòria és sel.lectiva i s'estima més guardar els moments bons que els tristos!
    Moltes gràcies per les teves paraules Eduard,
    una abraçada.




    PICA-SOQUES: El comerç ha canviat moltíssim, i no sempre resulta fàcil adaptar-se als nous temps.
    Esperem, que més d'hora que tard, les ciutats vulguin recuperar aquest tipus de botigues, abans no es perdin del tot.

    Gràcies, pel teu missatge.

    ResponElimina
  20. ARIS: No m'estranya que preferíssin ser assalariats; avui dia, fer funcionar una petit comerç és com intentar mantenir a flot una barqueta, navegant entremig de transatlàntics!

    Una abraçada :-)






    SM: Jo també ho veig així; especialment desde que una excel.lent clienta, en assabentar-se'n, va dir:

    "I ara, jo on em compraré la roba?"

    Comentaris com aquest no tenen preu i donen el valor just al petit negoci.

    Els logos, només són l'anècdota gràfica d'aquesta història, que no podia oblidar...doncs en aquest negoci, tots hi hem posat una part de nosaltres.
    El del meu pare, jo també el trobo preciós :-)

    Petons

    ResponElimina
  21. Ostres, quin greu! Ànims per la teva mare i germanes, que són les que segur que ho notaran molt més en els seu dia a dia. Sempre costa tancar una porta, però segur que se n'obrirà una altra!

    Fa molta llàstima que tanquin les botigues de tota la vida...vivim en un món hipercompetitiu en tots els sentits. A més, hem canviat tant els hàbits de consum que moltes vegades els negocis familiars no poden seguir el ritme... Però sóc optimista de mena i potser tancaran un tipus de negocis, però segur que se n'obriran d'altres.

    A casa meva estem igual. En una ciutat més petita que Sabadell (no gaire més ^-^) la meva mare manté un negoci que està en vies d'extinció, per no dir que viu els seus darrers anys. El van obrir els meus avis fa més de 60 anys i prou que ha donat de si! Com en el teu cas, hi he passat moltes hores donant un cop de mà o simplement fent companyia. També fa uns anys li vaig fer un re-styling de logo :D i fa uns mesos una petita web.

    M'ha encantat el logo que va fer el teu pare! I el dibuix dels francesos, encantador!Felicitats!

    Molts ànims!

    ResponElimina
  22. Osti quin rotllo he deixat anar... ho sento per l'ocupació del post.

    ResponElimina
  23. APANONA: Tot el contrari! T'agraeixo el teu comentari, perquè el fas parlant d'alguna cosa que has viscut d'aprop!

    La teva història, s'assembla força a la meva, fins i tot amb això del re-styling del logotip.
    Vindré a donar un cop d'ull al teu bloc a veure si el sé trobar.
    Em faria il.lusió veure'l :-)

    Necessitem ser optimistes, i pensar que el petit comerç, acabarà sobrevivint i trobant el seu lloc.
    Malgrat els moments difícils que estem passant.

    Gràcies pel teu missatge!
    Petonassos.

    ResponElimina
  24. Quan vaig saber que tancaveu, el primer pensament va ser "no pot ser", però la realitat s´imposa i fa mal,molt mal, sobretot quan veus que deapareixen maneres de viure i entendres que potser trigarem anys a recuperar.I a mi, em fa ràbia i pena veure com s´abaixen les persianes, perque s´abaixen esforços, nissagues,neguits, encerts, coneixences,quotidianitats, que ara perderem. Ves, que estic rebotada contra tot això, potser perque em sento una mica part de vosaltres, quan la senyora del piano , tal i com tú l´anomenes, es trencava el cap amb la teva mare, la manera de fer encaixar una punta antiga en un coixí preciós, i jo sentia la conversa com qui no vol la cosa - Però d´on ha sortit aquesta punta tan bonica ? i la teva mare deia amb aquella dolcesa que gasta - Ves ,és que he entrat a la botiga i les coses antigues em criden- Això, només és un trosset de les moltes vivències que hem compartit, només una altra cosa, el grandissim tip de riure que es va fer el teu pare durant una castanyada a la rebotiga llegint Don Cuan Tanorio. Ho recordes ? Ara no tindrem a cal Sala, però els lligams que heu trenat entre tots, no es desfaran mai. Full Groc Descolorit

    ResponElimina
  25. Segur que fa molta pena, però m'agrada el teu missatge optimista que ara comença una altra etapa diferent i pot ser igual de bona!
    És dur mantenir els petits negocis de barri; jo intento comprar en ells tot el que puc, però de vegades el preu d'altres establiments és tant diferent... que resulta un dilema.
    Almenys el Sala ha tingut una vida llarga i plena d'amics i d'anècdotes!
    petons per a la family,

    ResponElimina
  26. LELES: Mil perdones, me olvidé de ti! Aunque habrá miles de sitios dónde poder comprar ropa, muchos nos sentiremos "huerfanos" de tienda...porqué ropa, hay en muchos establecimientos, pero que al mismo tiempo, encuentres afecto, complicidad y muchísima profesionalidad, ya no es tan fácil.

    Estoy segura que les echaran en falta.

    Biquiños guapa :-)

    ResponElimina
  27. FULLS GROCS: Quants records compartits! El teu comentari m'emociona especialment, perquè no vé de fora, sinó de dins...
    Aquest petit homenatge també parla de tu, de la senyora del Piano, i del Manel dels botons, entre molts d'altres, que esteu a dins d'aquest engranatge, tant com hi sóc jo mateixa.

    Quina sort tan gran la nostra, de venir a petar al costat de gent així!

    Una abraçada ben gran.





    MELOENVUELVEPARAREGALO: Tantes anècdotes viscudes que en podriem fer un llibre...i el millor de tot, són totes les persones que han fet possible arribar fins aquí.

    Avui, a Sabadell som una miqueta més "orfes" de botiga.

    Petons.

    ResponElimina
  28. Benvinguts al avorrit paissatge de les ciutats del segle XXI: cadenes estrangeres, franquicies, totes decorades igual, venent el mateix i posant de fons la mateixa música, ja siguin botigues de roba, de menjar o de beure...
    D'aquesta història em quedo amb el disseny que va fer el teu pare: genial.
    Feliç pluja!

    ResponElimina
  29. ROGER SIMÓ: Certament, els comerços actuals, fan clòniques totes les ciutats del món.

    El primer logotip, ja ho diu tot: un disseny petit per una botiga petita; però amb molta personalitat

    PS: La pluja, la sento caure mansament damunt del teulat...avui, no costarà adormir-se :-)

    ResponElimina
  30. Doncs saps què? Que nos quiten lo bailao! Que 53 anys són quasi una vida, i segur que ha valgut la pena :)

    ResponElimina
  31. LEBLANSKY: Ha valgut moltíssim la pena...i el que ens queda per ballar, encara!

    I ens queda un àlbum plè de bones fotos :-)

    ResponElimina
  32. Sóc el David, el teu nebot i la veritat és que costa fer-te a l'idea...

    Molt bo l'homenatge i records varis.

    S'ha de ser optimista i pensar, com molts companys diuen per aqui que el futur ha de ser necessariament millor que el present.

    A tall Social m'agradaria expressar que la veritat, i em sap greu pensar aixi, els comerços i la societat en general (començant per els mateixos politics) no enten de relacions personals sinó que cada vegada més el que es mira es simplement el caler i les relacions humanes ja no existeixen o bé són forçades i falses!
    Estic parlant d'una societat agresiva on els que sobreviuen (comercialment) són els que tenen més capacitat d'aixefar als altres i de fer-se el mercat al seu "antojo" i tractar-nos com a simples números i estadístiques.

    Sincerament, podem estar ben orgullosos de com a funcionat la botiga fins ara i de l'ambient familiar i coordial que si respira i que moltes de les grans botigues amb supervendes ja voldrien.

    Segons com ho veig no és la Botiga Sala que esta malalta i ha de tancar sinó que és la Societat que esta emmalaltint i deixant de ser humana, propera...

    Una abraçada i espero no haver estat molt "agresiu" amb els meus comentaris, últimament estic molt "cremat" amb la societat, però vé hi ha milers de persones a les places reclamant un nou model de vida, potser alguna cosa está passant i no tots volem ser bens, robotitzats i anar com va tothom o fer el que toca fer.

    Petons tieta i quant vulguis parlem i vens a veure el piset.

    ResponElimina
  33. Carme,

    Què dir quan tothom ho ha dit. Ens unifiquem amb tot (és la cara amarga de la globalització) i si a això hi posem lleis de lloguers, de grans àrees comercials... ens anem apropant cada vegada més a un parc temàtic on els turistes consumeixin el que ja els agrada.

    ResponElimina
  34. DAVID: ÉS molt bò, fer-se preguntes, i també empipar-se (o indignar-se com diem ara), quan les coses no marxen com ens agradaria.
    El model de botiga que tendeix a desaparèixer, és humà, proper, i molt especialitzat però si ni els mateixos Ajuntaments li posen facilitats, llavors poca cosa podem fer nosaltres.

    Tret d'empipar-nos i indignar-nos.

    Déu n'hi dó, dels bons moments viscuts a la Via Massagué, i de tota la (bona) gent que per allà va passar...em quedo amb aquest bon record i amb la il.lusió que les mestresses han sembrat alguna cosa, que tard o d'hora es recollirà.

    Una abraçada, ben forta :-)
    Tieta





    GALDERICH: Sempre he pensat que moltes botigues petites juntes, poden fer tanta força, com un gran Centre Comercial, però en canvi, sembla que als Ajuntaments només els interessa potenciar els nous models de Comerç, que tantes carències tenen.

    Cada vegada més, sembla que les botiguetes, estan en vies d'extinció.

    ResponElimina
  35. GRACIES GERMANETA PER AQUEST RECONET!!
    jo com una protagonista dic:
    Mirar enrere fa que el meu cap s'ompli de molts records,començant demolt joveneta, i sent entre 41/42anys ,estant 1º al costat dels pares (els primogènits, seguien fidelment les opcions de seguir en el negoci creat per ells) i succeint los quan ja no estan treballant en ell.
    41/42 anys donen de si molt però , em centrare amb el que m'ha donat ha conèixer, treballant tantes hores,(de dilluns a dissabte i amb poquissimes escepcions de gaudir de la familia).
    I es que cada persona té una imatge de si mateixa, bona o dolenta, i Vestir les,(pels que no ho saben veniam roba de Dona , majoritariament),i seguin una mica els seus requeriments i escoltarles, podiem fer la seva imatge "unica",la que volia;aquest era el meu treball,quan la miraba de reüll en el reflex del mirall, i veia la seva mirada brillant i un sonriure de satisfacció ;sabia que el meu treball habia estat el correcte i em sentia una mica còmplice del seu canvi d'estat d'ànim.
    Així que estic contenta que la meva trajectòria hagi estat llarga i aixì mateix saber queels nostres assessoraments hagin estat per veure persones UNIQUES I SATISFETES.
    Dono les gràcies a tots els que van triar algun dia entrar a la nostre botiga i dir-vos que per a mi més que clients ,la gran majoria son amics.
    gracies!!
    MºAlba

    ResponElimina
  36. M.ALBA: Totes les mostres d'afecte que esteu rebent, només confirmen que la manera com heu fet les coses ha estat, més que correcte...impecable;

    Moltes clientes, ( i jo entre elles, encara que no conti) haurem de trobar un altre lloc, on sentir-nos escoltades, aconsellades i tractades amb el carinyo que ho féieu vosaltres.

    Perquè vosaltres heu fet alguna cosa més que tirar endavant un negoci; Aquesta és la veritable raó, del perquè tants clients han esdevingut amics.

    Gràcies a vosaltres per haver-ho fet tant bé.
    Ànims i endavant!

    ResponElimina
  37. ostres Carmaleta.. em sap greu..tancar persianes amb tants records.. però, ja m'imagino un nou llibre amb els teus dibuixos de la llenceria..
    ànims!!

    ResponElimina
  38. oHHH Carme quina historia tan plena de sentiments...us envio molts petonets plens de noves persianes que s'obriran......muuuuaaaaa

    ResponElimina
  39. LOLITA LAGARTO: Tantes vivències, donarien per fer-ne un bonic llibre...i tant que sí!
    Moltes gràcies pels teus ànims :-)

    Petonets!



    LA PINTORETA: Recullo tots aquests petonets i els envio directament a les meves germanes...cal ser optimistes per les persianes que d'una manera o altra s'obriran!

    Gràcies...una abraçada :-)

    ResponElimina
  40. Cada vegada que passo per aquí...m'acabo emocionant. Dibuixes meravellosament , però relatant, ets única. CArme, de tot cor, un abraçada molt forta i fel.licitats, perquè no, d'aquest 53 anys de botiga...i a més a prop d'aquí, que jo ara sóc a Sant Cugat.
    Petons

    ResponElimina
  41. MES CAPRICES BELGES: Moltes gràcies Olga! Veritablement sostenir una botiga 53 anys és motiu suficient per sentir-se orgullós.

    Estaràs de meravella a Sant Cugat, me'n alegro!...una forta abraçada :-)

    ResponElimina
  42. Aqui el germanet petit de l'indignat!! ;) Soc l'Arnau eh?

    Ja que ell ha tocat el tema més racional, jo tocaré l'emocional... I es que des de que vaig nèixer he estat allà, hi estava en un bressol, m'hi he trencat una cama, he jugat al despatx, he ajudat (com podia) a plegar roba, anava a buscar a la meva mare per donar-li bones o males notícies o simplement ens reuniem tota la family per veure passar els reis el dia 5 de Gener. Anar a veure a la Imma i a me mare i veure com atenien als clients ha sigut tota una escola, he vist entrar gent seria i com diu me mare, sortint somrient i orgullosos de la seva compra... una atenció que de ben segur molts clients també trobaràn a faltar ara. I que dir de la Iaia? D'algú ho havien d'haver après no?

    De totes maneres, quan es tanquin les portes ens quedaràn els nostres records, però també començarà una nova etapa per tots i en especial per la Imma i me mare. Aprofiteu per descansar un temps, que us ho teniu mes que merescut... quines grans treballadores!!!! Tot un exemple, està clar. I desprès ja es veurà, teniu una enorme oportunitat per rependre tot allò que havieu deixat una mica apartat i agafar-ho amb força, a més amb el recolzament de tots nosaltres!!

    Us felicito per l'esforç que heu fet, n'estem ben orgullosos!!! I aquest petit homenatge nomès es una petita mostra del que heu aconseguit... Ánims!!!!! i felicitats tieta per l'homenatge, està més que merescut!!!

    1 petonas

    ResponElimina
  43. ARNAUET: Aquesta persiana que s'abaixa, ha fet que recollim un munt d'anècdotes col.lectives...gairebé havia oblidat l'incident de la cama trencada! però encara puc recordar perfectament el teu bressolet de viatge dins l'emprovador de dalt :-)

    Com han escrit més amunt..."que nos quiten lo bailao!", que tots aquests moments han valgut moltíssim la pena.

    Gràcies per afegir-te al aplaudiment, que elles prou que se'l han guanyat!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  44. Com les persones poden crear una essència en un espai?
    Com poden arrelar-la i fer-la perdurar, estan presents o no?
    Com sent, fent, sentint, lluitant, creixent, somrient, ... en definitiva: vivint! Poden embriagar amb el seu perfum a tanta gent?
    Com les grans essències de les petites coses poden subsistir eternament?

    Enhorabona per ser resposta durant tants anys!!!
    Ànims i molts somriures per la nova etapa; on el perfum de la vostra essència continuarà persistint al vostre voltant

    ResponElimina
  45. ANÒNIM: Jo et puc assegurar que la voluntat de fer les coses amb carinyo, (sigui escurçant un pantaló, sigui ajudant a escollir una brusa a una mare que ha de casar la seva filla), ha estat present en la tasca de cada dia...no hi ha altre secret;

    T'agraeixo en el seu nom les teves paraules, doncs són, sens dubte, una bonica recompensa a tants anys de dedicació.

    Moltes gràcies pel teu missatge d'ànims,
    de tot cor :-)

    Carme

    ResponElimina
  46. Carme, hola bonica,
    havia llegit a correcuita fa uns dies!
    Quina llástima que les botigues de sempre hagin de baixar la porta.
    A les teves germanes una abraçada!!
    Petonets!

    ResponElimina
  47. MONTY: Estic segura que molta gent trobarà a faltar la nostra botiga; Aquest és un moment amarg, però els records que ens n'emportem, són gairebé tots bons :-)
    T'agraeixo moltíssim els teus ànims; els faré arribar a les meves germanes, bonica.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  48. lástima, conocía la tienda y como bien dices estos pequeños comercios de toda la vida empiezan a ser oasis entre franquicias. Y da mucha pena, se pierde el trato amable del dependiente orgulloso de serlo y preocupado porque el cliente quede realmente satisfecho. Tengo que decir que todos los logotipos sin excepción me parecen preciosos, muy logrados y gráficamente de una sencillez apabullante. Enhorabuena a todos los implicados en la vida de esta tienda...ley de vida así que "don't cry because it's over, smile because it happened". Besos

    ResponElimina
  49. IDOIA IRIBERTEGUI: Me ilusiona especialmente que conocieras nuestra tienda :-)
    Te agradezco tus ánimos y tu simpatía. Te aseguro que cada uno de los mensajes que nos dejáis aquí, hacen que nos sintamos un poco menos tristes y más acompañadas.

    Besos grandes

    ResponElimina

Si has passat per aquí i vols afegir alguna cosa o donar la teva opinió, estaré molt contenta de llegir-te i fins i tot de contestar-te; Gràcies!