dilluns, 18 d’abril del 2011

100 val.lerianes després...


Al noticiari de TV Lleida

A la llibrería Abacus de Sabadell


Tal i com vaig prometre, avui vinc amb la crònica sota el braç tot cridant als quatre vents, que de moment, la prova de les presentacions ha estat superada!

Els vostres ànims i consells, van ser (sens dubte) la raó per la qual, tot va anar com una seda:
desde la Presentació de dimecres a la Llibreria Caselles, (amb entrevista per la TV de Lleida inclosa, que podeu veure aquí) fins la presentació aquest passat dissabte a la Llibreria Abacus de Sabadell, on la presència d'un incondicional públic infantil, va ajudar a donar un tint més informal al acte.

En aquesta última presentació els més petits van escoltar atents la nostra lectura i en acabat van poder pintar els diferents dibuixos que haviem preparat per a ells, segons el seu propi criteri artístic; El resultat, va ser un acolorit conjunt d'àvies que donava gust de veure i que quedarà exposat per alguns dies a la mateixa llibreria i que anirem mostrant mica en mica en el bloc de l'àvia.

A tots ells: petits, grans, coneguts, amics i familiars vull agraïr desde aquí haver estat al nostre costat. I especialment a tots els que veu passar per aquest bloc per deixar-me un missatge d'ànims o una fregueta a l'espatlla...què faré si sempre més necessito el vostre suport?  Me'l donareu?

Gràcies a tots amics.



100 valerianas después...

Tal y como os prometí, hoy vengo con la crónica bajo el brazo y gritando a los cuatro vientos que de momento, ¡la prueba de las presentaciones ha sido superada!

Vuestros ánimos y consejos han sido fundamentales (sin duda) para que todo fuera como la seda:
desde la presentación del pasado Miércoles en la Librería Caselles (con entrevista para la TV de Lleida incluida, que podéis ver aquí) hasta la presentación este pasado Sábado en la Librería Abacus de Sabadell, donde la presencia de un incondicional público infantil, ayudó a dar un tinte más informal al acto.

En esta última presentación, los más pequeños escucharon atentos nuestra lectura y al finalizar pudieron pintar según su propio criterio artístico, los distintos dibujos que habíamos preparado para la ocasión; el resultado fue un colorido conjunto de abuelas Marías que daba gusto ver y que quedará expuesto a lo largo de los próximos días en la Librería.

A todos ellos: pequeños, mayores, conocidos, amigos y familiares quiero agradecer desde aquí el haber estado a nuestro lado. Y especialmente a todos los que pasastéis previamente por este blog para dejarme un mensaje de ánimos o darme unos amables golpecitos en la espalda...¿qué haré a partir de ahora si necesito para siempre más vuestro apoyo? ¿me lo daréis?

Gracias a todos amigos.

divendres, 8 d’abril del 2011

Nervis


Estimat públic de la meva maleta, ha arribat el dia de fer una confessió:

Pateixo pànic escènic.

Aquest aspecte de la meva personalitat, que no m'ha preocupat gaire fins avui, no hauria de ser un entrebanc en la meva vida: Passo de tres a quatre dies a la setmana dibuixant en la sol.litud del meu estudi, escoltant la ràdio i mantenint converses amb el ratolí que m'acompanya, o amb la meva gossa Rita. No tinc companys d'oficina ni he de parlar gaires vegades en públic de la meva feina...entre d' altres coses, perquè m'he acostumat a que siguin els meus dibuixos els que parlin per mi.

Per això, quan em vaig trobar davant la certesa d'haver de presentar en públic, al costat de l'Ana Bergua, el llibre de l'Àvia, una sensació de pànic es va apropiar de mi. Vaig aprovisionar-me de valerianes, flors de Bach i totes les substàncies legals que es venen sense recepta per amortiguar els meus nervis i encarar la situació.

Però, el fet és que n'estic molt orgullosa de poder presentar aquesta història al costat de la meva companya Ana (a qui mai podré agraïr prou la infinita paciència que en aquestes situacions té amb mi)...per això seguint els consells d'una bona amiga, he decidit fer públiques les dates de les nostres properes presentacions, en un atac repentí d'ostentació de valor i inconsciència.
Així doncs, a qui pugui interessar, faig saber que el proper dimecres 13 d'Abril a les 19:30, serem a la Llibreria Caselles de Lleida i el dissabte 16 del mateix mes a les 12 del migdia a la llibreria Abacus de Sabadell.

Ja he començat a fer ioga, i cada cop controlo millor la meva respiració; Sóc la causant de la desforestació de diverses plantacions de valeriana, però estic bé. Controlo. Tot sortirà bé...ooommmmmssss....



Estimado público de la meva maleta, ha llegado el día de hacer una confessión:

Sufro pánico escénico.

Éste aspecto de mi personalidad, que no me ha preocupado mucho hasta hoy, no debería ser un obstáculo en mi día a día: Me paso de tres a cuatro días de la semana dibujando en la soledad de mi estudio, escuchando la radio y manteniéndo conversaciones con el ratoncito que me acompaña (Hummer) y mi perra Rita. No tengo compañeros de oficina con los que discutir ni tampoco que hablar en público sobre mi trabajo...porqué entre otras cosas, me he acostumbrado a que sean mis dibujos los que hablen por mí.

Por eso cuando me encontré ante la evidencia de tener que presentar junto a Ana Bergua, el libro de La Abuela, una repentina sensación de pánico se apoderó de mi. Hice acopio de todos los comprimidos de valeriana, flores de Bach y otras sustancias legales que se venden sin receta médica, para poder afrontar la situción.

Pero la verdad, es que me siento muy orgullosa de poder presentar esta historia junto con mi compañera Ana (a quién nunca agradeceré lo sufiente, la infinita paciencia que tiene conmigo ante esta situación) y siguiendo los consejos de una buena amiga, me dispongo a hacer públicas las fechas de las próximas presentaciones, en un inesperado ataque de ostentación de valor e inconsciencia.
Así pues, a quién pueda interesar, hago saber que el próximo Miércoles 13 de Abril a las 19:30 horas, estaremos en la Librería Caselles de Lleida y el Sábado 16 del mismo mes, a las 12 del mediodía en la Librería Abacus de Sabadell.

Ya he empezado a practicar yoga y controlo mucho mejor mi respiración; Soy la causante de la desforestación de varias plantaciones de valeriana, pero estoy bien. Controlo. Todo saldrá bien...ooommmmsssss...



dijous, 31 de març del 2011

L'Àvia ja té bloc!

http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/

Doncs sí! Tal com ho sentiu: l'àvia ja té el seu propi bloc;

Aquest espai que l'Ana Bergua i jo hem volgut crear per cel.lebrar la segona edició del nostre llibre, voldriem que servís perquè avis i néts ens expliquéssin què és allò què més els agrada l'un del altre; un espai per presumir d'avi o de nét o les dues coses alhora...
Un lloc, per compartir experiències, consells o records.

Hi esteu tots convidats!


¡LA ABUELA YA TIENE BLOG!

¡Pues sí, tal como lo oís! La abuela ya tiene su propio blog;

Este espacio que Ana Bergua y yo hemos querido crear, para celebrar la segunda edición de nuestro libro, querríamos que sirviera para que abuelos y nietos nos contaran que es lo que más les gusta el uno del otro; un espacio para presumir de abuelo o de nieto o de las dos cosas a la vez...
Un lugar para compartir experiencias, consejos o recuerdos.

¡Estais todos invitados!

dilluns, 21 de març del 2011

Diu que ja és Primavera!

Postal publicitària 105 x155 mm.
Il.lustració de Garbayo 1972

Sento unes ganes irreprimibles de poder-me treure mitges i mitjons i pintar-me les ungles dels peus desde que ahir, algú va anunciar l'entrada oficial de la Primavera. Notícia que sempre m'agafa per sorpresa; per molt que als habitants del Hemisferi Nort, ens arribi cada any el mateix dia.


¡Dicen que ya es Primavera!

Siento unas ganas irreprimibles de quitarme los calcetines y pintarme las uñas de los pies desde que ayer alguien anunció la entrada oficial de la Primavera. Noticia que siempre me pilla por sorpresa; por mucho que, a los habitantes del Hemisferio Norte nos llegue cada año, el mismo día.

dimarts, 15 de març del 2011

Després del Tsunami

Il.lustració de Natasha Rosenberg

Aquesta preciosa il.lustració de la Natasha Rosenberg, defineix molt bé, l'estat d'ànim de la majoria, cap a un païs i una cultura, que tan estimem. La força devastadora de la natura, ha omplert de tristesa i desolació el País del Sol naixent.
Esperem que ben aviat, el Sol torni a sortir per a ells.


Después del Tsunami

Esta preciosa ilustración de Natascha Rosenberg, define muy bien el estado de ánimo de la mayoría hacia un país y una cultura que todos amamos y admiramos. La fuerza devastadora de la naturaleza ha llenado de tristeza y desolación el País del Sol naciente.
Espero que muy pronto el sol, vuelva a salir para ellos.

dijous, 10 de març del 2011

Avui, el sol ha sortit abans?


Vídeo de Sergi Esgleas (http://www.myspace.com/serchbcn)

L'Astre Rei ha sortit avui, en tota la seva esfèrica plenitut, malgrat les amenaces del Gran Pix.
A pesar del ensurt inicial, la sang ha vençut al píxel i les corbes tornen al poder! 

Sembla que la calma torna després de la tempesta, i que no hem de lamentar baixes entre nosaltres.
Les intenses hores que vem viure ahir, però, m'han deixat senyals evidents de cansament...enlloc de carta d'ajust (fins que aconsegueixi recuperar la total normalitat al meu bloc) us deixo aquest vídeo, on queda clar que a més de poder sortir el Sol qualsevol nit, amb només unes tisores, paper i una mica de traça,  un pot explicar qualsevol història sense necessitat de píxels!

Aprendrem per fi, humans i píxels a viure en absoluta harmonia? Segur que sí...A better world is possible!


¿HOY, HA SALIDO ANTES EL SOL?


El Astro Rey ha salido hoy, en toda su esférica plenitud, a pesar de las amenazas del Gran Pix.
Tras el enorme susto inicial, parece que la sangre ha vencido al píxel y las curvas toman de nuevo el poder.

La calma vuelve tras la tempesta y hoy ya podemos celebrar que no hemos de lamentar bajas, entre nosotros.
Sin embargo las intensas horas que vivimos ayer, han dejado en mi, señales evidentes de cansancio y agotamiento. Mientras me resitúo, en lugar de dejaros la carta de ajuste, os dejo este vídeo de la canción de Sisa  en la que se demuestra que además de que cualquier noche puede salir el Sol, con sólo unas tijeras, papel y un poco de habilidad, se puede explicar casi cualquier cosa sin necesidad de píxeles.

¿Aprenderemos por fin, humanos y píxeles a vivir en absoluta armonía? Seguro que sí...A better world is possible. 





dimecres, 9 de març del 2011

Un Píxel a la meva maleta

Error en el sistema
Iniciando pixelación

En els darrers dies, un estrany ésser anomenat PIX ens ha estat amenaçant de pixel.lar qualsevol contingut audiovisual que trobés als nostres blocs.
Jo, no vaig creure que la sang arribés al riu, i no vaig prendre precaucions, però avui he comprovat en carn pròpia, que l'amenaça anava de veritat. I molt.
Sembla que aquest deixeble de'n Megazero, en versió cibernètica està decidit a assumir el poder absolut a la xarxa si no se li paren els peus (en sentit figurat, clar...el PIX, en realitat no en té de peus!)

He provat de contactar amb el Centre de Control d'Epidèmies Informàtiques (Centre for Research and Control of Computer Epidemics), però m'ha resultat impossible. He abandonat tota esperança de comunicar-me amb ells via correu electrònic, per aconseguir  alguna mena d'antídot.
Coneixeu algun remei, encara que sigui casolà per solucionar aquesta situació? Us heu vist afectats per la pixel.lació inminent?

Personalment, em temo que la Blogosfera, tal i com la coneixem està apunt de petar, per això si avui llegiu el meu avís , pregueu pels nostres posts...i si arribeu tard, pregueu almenys per les nostres pixel.lades ànimes.



UN PÍXEL EN LA MALETA



En los últimos días, un extraño Ente llamado PIX ha estado amenazando algunos blocs, con pixelar todo contenido audiovisual que en el encuentre.
Yo, la verdad no creí que la sangre llegara al río y no tomé ninguna precaución, pero hoy he podido comprobar que la amenaza, iba en serio...y mucho.
Parece que éste discípulo de Megazero, en versión cibernética está decidido a asumir el control absoluto de la Red si no le paramos los pies entre todos (en sentido figurado, claro; PIX, en realidad no tiene pies).


He intentado contactar con el Centro de Control de Epidemias Informáticas (Centre for Research and Control of Computer Epidemics), pero pero no he obtenido ninguna respuesta. Empiezo a abandonar toda esperanza para conseguir cualquier tipo de antídoto adecuado.


¿Conoceis algun remedio, aunque sea casero para solucionar esta situación?, ¿Os habeis visto afectados por la creciente pixelación?


Personalmente me temo, que la blogosfera, tal y como la conocemos está a punto de volar por los aires, por eso si hoy leeis mi aviso, rogad por nuestros Posts..y si llegais tarde, hacedlo al menos por nuestras pixeladas almas.



divendres, 4 de març del 2011

L'entrevista de Martina & Golafre

Autoretrat amb retrat de Misteral

Hi molts ha dies (com avui), que us convidaria a cafè, (que és el que a aquesta hora vé de gust a tothom) però com que no sé, quants passareu per aquí i no voldria fer curt, he pensat que mentre surto a buscar una cafetera més gran i un saquet de cafè acabat de moldre, us podeu entretenir amb l'entrevista que Martina & Golafre van tenir a bé, de fer-me recentment.

Si volieu saber qui s'amaga darrera les ulleres rodones i la maleta florejada, potser descobrireu alguna cosa que no havia explicat encara.  
De seguida torno...agafeu tasses, i si voleu, aneu escalfant la llet.

Espero que us agradi; Però sapigueu, que ni jo em faig responsable de les meves pròpies opinions!

Gràcies Martina & Golafre, ha estat un plaer respondre la vostra entrevista. 





LA ENTREVISTA DE MARTINA & GOLAFRE

Hay días (cómo hoy) que me apetecería invitaros a café (que es lo que nuestro cuerpo agradece más a estas horas), pero como no sé muy bien cuántos pasareis por aquí y no quisiera quedar mal, he pensado que mientras me escapo a buscar una cafetera más grande y un saquito de café recién molido, os podeis entretener con la entrevista que Martina & Golafre, han tenido a bien, hacerme recientemente.

Si queríais saber quién se esconde tras las gafas de pasta redondas y la maleta floreada, quizás descubrais algo que no había explicado hasta hoy.
En seguida estoy de vuelta...coged tazas y si os apetece id calentando la leche.
Espero que os guste; ¡Aunque ni yo me hago responsable de mis propias opiniones!

Muchas gracias Martina & Golafre, ha sido un placer responder a vuestra entrevista.


divendres, 25 de febrer del 2011

Neonats

Fotografia Misteral
Algunes de les meves amigues, potser els semblarà familiar el dibuix que acabo de regalar a la Jana.
La idea de dibuixar la Sala de Neonats, va sorgir ara fa onze anys, quan la meva filla gran amb poc més d'una setmana de vida, va haver de passar uns dies a la Planta Neonatologia del Hospital, a causa del baix pes i les dificultats que tenia per alimentar-se amb l'alletament que jo, (alletadora mega-conscienciada) li podia donar.
Així va ser, com la Martina es va passar dues eternes setmanes fins que va agafar el pes òptim per tornar a casa.

Allà, apart d'entrar en contacte amb un equip humà i professional súper qualificat, vaig poder conèixer altres mares, que com jo tenien la criatura a dispesa, desitjant que arribés el moment de marxar cap a casa amb el nadó a sota el braç.
També hi havia alguns bebès que simplement acabaven de néixer i els pujaven una estona a fer-los alguna prova o cura simple, abans de tornar a baixar al bressolet de l'habitació.
Allò era un festival de plors de criatura, frenesí i vida.

Aquells dies els recordo molt bé: Els meus sentits van aguditzar-se fins el punt de reconèixer el plor de la meva filla abans d'entrar a la Sala, d'entre tots els altres plors dels nadons que com ella, ploraven reclamant l'atenció dels seus progenitors o infermeres.
Allà mentre alletava la Martina, parlava amb altres mares, i badava veient treballar les infermeres que és una de les coses que més m'impressionava observar.
A elles, els vaig regalar el primer dels dibuixos d'aquesta série. En agraïment per la seva feina i el carinyo amb què la feien.
A la Carme, una mare com jo amb qui vaig coincidir durant aquells dies, i amb la que conservo una gran amistat, n'hi vaig regalar un altre.
I així he anat fent cada vegada que em semblava que l'ocasió era propícia i estés més o menys segura  d' encertar els gustos de la mare.

Ara, feia temps que no en regalava cap. I quan vaig saber que la Jana havia nascut i ja estava a casa menjant i creixent com una bona nena, se'm va encendre la bombeta.
Per ella, he fet aquest dibuix. El reflex de seves primeres hores de vida, abans de marxar cap a casa, amb el que li voliem dir: Benvinguda al món Jana!



NEONATOS


A alguna de mis amigas, quizás les parecerá familiar el dibujo que acabo de regalar a Jana.
La idea de dibujar la Nursery, surgió unos once años atrás, cuando mi hija mayor con poco más de una semana de vida, tuvo que pasar unos días en la Planta de neonatos del Hospital a causa del bajo peso y las dificultades que tenía al mamar.
Así fué cómo Martina, pasó dos eternas semanas hasta adquirir el peso óptimo para volver a casa.

Allí, aparte de entrar en contacto con un equipo humano y profesional altamente qualificado, pude conocer a otras madres, que como yo tenían sus criaturas alojadas, deseando que llegara el momento de volver a casa con la criatura bajo el brazo.
También había algunos bebés que acababan de nacer y los subían a Planta un ratito, para hacerles alguna prueba o cura simple antes de volverselos a llevar a la cunita de la habitación.
Aquello era un festival de llantos de bebé, frenesí y vida.

Aquellos días, los recuerdo muy bien: mis sentidos se agudizaron hasta el punto de ser capaz de reconocer el llanto de Martina, de entre todos los otros llantos de bebé que como ella, lloraban reclamando la atención de sus mamás o en su ausencia, de alguna enfermera.
Allí, mientras yo daba el pecho a mi niña,  hablaba con otras mamás i alucinaba viendo trabajar a las enfermeras, que era algo que me maravillaba.
A ellas, les regalé el primero de los dibujos de esta serie. En agradecimiento a su trabajo y el cariño con qué lo llevaban a cabo.

A Carme, una madre como yo, con quién coincidí aquellos días y con la que conservo una gran amistad, le regalé otro.
Y así he ido haciendo cada vez que me parecía que la ocasión era propicia y estuviera más o menos segura de acertar con el regalo. 

Ahora, hacía tiempo que ya no hacía ninguno, y cuando supe que Jana, había nacido y ya se encontraba en casa creciendo como una buena chica, se me encendió la bombilla.
Para ella, he hecho éste dibujo: el reflejo de sus primeras horas de vida, antes de partir hacia casa...con el que le quería decir: ¡Bienvenida al mundo Jana!

diumenge, 20 de febrer del 2011

Sense paraules



Avui, entre aplaudiments i signes d'admiració dirigits a la increïble etiqueta del Hotel Dom Carlos, innauguro la secció "Sense Paraules", amb la que pretenc mostrar alguns dels dissenys  más seductors que arriben a la maleta, i dels que en canvi, no en puc donar más informació que la que, del mateix disseny se'n desprèn.
Com aquest sol. Què puc explicar jo d'aquest disseny?
Ell mateix ja ho diu tot. Per això avui jo callo i us el deixo aquí...i potser sereu vosaltres qui me'n sabreu dir alguna cosa.


SIN PALABRAS

Hoy, entre aplausos y signos de admiración dirigidos a esta preciosa etiqueta del Hotel Dom Carlos, inauguro la sección "Sin Palabras", con la que pretendo mostrar algunos de los diseños más seductores que guardo en la maleta y de los que, en cambio, no puedo facilitar más información de la que, del propio diseño se desprende.
Como este sol. ¿Qué os puedo contar de éste diseño, si él mismo ya habla por sí solo?
Por eso, hoy yo me callo y os lo dejo aquí...y quizás sereis vosotros quiénes me sabreis contar alguna cosa.


WITHOUT WORDS

With this old gorgeous label from Hotel Dom Carlos, I want to inaugurate a new space on this blog that I'll name  "Without Words ", with which I intend to show some of the most seductive designs that arrive to my suitcase, but from wich I cannot provide more information than, the design itself shows.
As this sun: What I can tell from this design? Doesn't he speaks for itself ? 
So today I'll shut up and I leave him here ... and maybe it will be you, who will tell me something about.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal


SIN SEÑAL


Durante las próximas 24 horas, me uno a la protesta colectiva por la apagada de emisiones de TV3 en Valencia.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Virus


Va arribar fa tres setmanes. La meva filla gran, va ser la primera afectada, faltant una llarguíssima setmana a escola. La va seguir a continuació, la seva germana petita amb tot un festival de símptomes: febre alta, mal de coll, tos i mocs per donar i per vendre.
Era d'esperar, que jo no tardaria a caure. En quan les nenes van poder anar a escola, llavors vaig començar jo.

Així va ser, com divendres passat vaig haver de quedar-me al llit amb febre enlloc d'anar a entregar la feina, fent una d'aquelles llargues i memorables dormides que només aconsegueixo fer quan em puja la temperatura.
Desde la meva darrera baixa per maternitat (ara farà uns 10 anyets) que no recordava haver-me tingut que quedar a casa o deixar de treballar per k.o. tècnic. Segurament no faria falta aclarir, que la meva condició de treballadora autònoma, no em permet posar-me malalta així com així. Per sort vaig poder aprofitar el cap de setmana per suar el màxim de toxines de què el meu organisme va ser capaç.

I m'ha vingut al cap aquell acudit que potser ja coneixereu: Diuen que un home en trobar-se una llàntia màgica, va fregar-la i va demanar un desig: "No vull estar mai malalt!" va suplicar en veu alta il.lusionat, mentre la sostenia entre les mans.
El geni de la llàntia va sortir per concedir-li el desig; I el va fer autònom.

Ai...almenys deixeu-me que a més de tosir, rigui una mica. Cof, cof...


VIRUS


Llegó hace tres semanas. Mi hija mayor fue la primera afectada, faltando una larguísima semana a la escuela. La siguió a continuación, su hermana pequeña con todo un festival de síntomas: fiebre alta, dolor de garganta, tos y mocos para parar un tren.
Era de esperar, que yo no tardaría mucho en caer. En cuanto mis niñas pudieron volver al colegio, empecé yo, claro.

Así fue, como el viernes pasado tuve que quedarme en cama con fiebre en lugar de poder ir a entregar mi trabajo, haciendo una de aquellas largas y memorables dormidas que sólo consigo hacer cuando me sube la temperatura.
Desde mi última baja por maternidad (unos 10 años atrás, ahí es ná) que no recordaba haberme tenido que quedar en casa o dejar de trabajar por k.o. técnico.
Seguramente no haría falta aclarar, que por mi condición de trabajadora autónoma, no se me permite ponerme enferma así como así.
Por suerte pude aprovechar el fin de semana para sudar el mayor número posible de toxinas de que mi organismo fué capaz.

Y me ha venido a la cabeza un chiste que algunos quizás ya conocereis:

Dicen que un hombre paseando, al encontrarse con una lámpara mágica, se puso a frotarla, pidiéndole un deseo a su genio en voz alta:
"¡No quiero estar nunca enfermo!" suplicó sosteniéndola ilusionado con ambas manos.
El Genio salió de la Lámpara para concederle el deseo: Y le hizo Autónomo.

Ay...al menos dejad que además de toser, me ría un poco. Cof, cof...
  

dilluns, 31 de gener del 2011

Gràcies!

http://issuu.com/ed_proteus/docs/lavia-necessita-petonets


Davant la fenomenal notícia de que s'ha exhaurit la Primera edició en català del nostre llibre en dos mesos, només podem dir-vos a tots: MOLTES GRÀCIES!

Pels que encara no el tingueu, i mentre es prepara la segona edició, podeu fer una ullada al llibre clicant l'enllaç que hi ha a peu d'imatge.




Gracias!


Ante la fenomenal noticia de que se ha agotado la Primera Edición de nuestro libro en catalán en dos meses, sólo podemos decir: ¡MUCHAS GRACIAS!


A todos los que todavía no lo teneis y mientras se prepara la segunda edición, podeis hojear el libro a través del enlace que encontrareis a pie de imagen.

divendres, 21 de gener del 2011

Mascotes

Vaig sentir una vegada, que si els extraterrestres envaïssin la terra, decidirien que els gossos, són qui manen al nostre planeta;

Mentre que els humans, ens llevem d'hora per anar a treballar o a estudiar, les nostres mascotes, es queden còmodament estirades a les seves cistelletes i coixins, esperant tranquilament la tornada de l'amo a casa.
La majoria dels que tenim mascotes, el primer que fem en arribar a casa, és comprovar si han menjat i begut prou, i els treiem a passejar, faci el temps que faci.
Qui són doncs, els Reis del món?
Potser sí que és un pèl exagerat, però no està mal vist del tot, perquè és ben cert que la majoria de les mascotes que conviuen amb els humans d'aquesta banda del planeta (cal puntualitzar), estan tan integrades en les nostres cases que sovint adquireixen l'estatus de membres de la família...o no?

A casa, la nostra gossa Rita observa algunes normes bàsiques:
 
-El sofà és territori totalment prohibit per ella, igual que els nostres llits.
-El seu menjar és el pinso i para de contar.
-Les necessitats, es fan a fora: Sigui al pati o al carrer.
 
No la mimem excessivament, però l'estimem molt...tant com ella a nosaltres.

Fa uns anys, li van diagnosticar Leishmania, que és una enfermetat produïda per la picada d'un mosquit i que té una incidència molt elevada a Catalunya. Qui tingui gos, segurament sabrà de què parlo.
Aquesta malatia crònica, ens obliga a medicar-la diàriament, i a controlar-la amb diverses analítiques cada any, el què fa que tenir-la sigui tot un luxe que mai ens vem plantejar tenir.
Arrel de la seva malaltia, ha començat a perdre la visió d'un ull i la mucosa del nas la té, veritablement molt malmesa.

La darrera revisió veterinària (dilluns passat) junt amb la factura de la farmàcia, ens va costar tant com passar un cap de setmana fora de casa, amb hotel i consumicions incloses, però teniem clar que no ens la podiem estalviar.
Hem començat la setmana doncs, administrant-li per prescripció veterinària, una nova tanda de medicació: Jo m'encarrego de les injeccions cada dia i les meves filles li posen les gotes que li han de solucionar la mala visió del ull dret.
Hem d'agraïr que no fóssin cataractes, doncs almenys no caldrà operar.
No sóc partidaria de tractar als animals com si fóssin persones...només són animals!
Però crec que a partir del moment en què un decideix tenir una mascota, ha de cuidar-la i estimar-la com el què és i dins del possible, tant com ella ens estima a nosaltres.

Un tema important a considerar abans de tenir-ne una, i que ens estalviaria el trist i deplorable espectacle cada estiu de veure gossos i gats deixats de la mà de Déu en boscos propers a les ciutats, o pitjor encara a les cunetes de l'autopista.
MASCOTAS

Oí una vez, que si los extraterrestres invadieran la tierra, decidirían sin duda, que los perros son quienes mandan en nuestro planeta; 
Mientras que los humanos  nos levantamos temprano para ir a trabajar o estudiar, nuestras mascotas, se quedan cómodamente estiradas en sus cestas y almohadas, esperando tranquilamente la vuelta del dueño en casa. 
La mayoría de los que tenemos mascotas, lo primero que hacemos al llegar a casa, es comprobar si han comido y bebido bastante y los sacamos a pasear, haga el tiempo que haga. 
¿Quiénes son entonces los Reyes del mundo? 

Quizás sí que es un poco exagerado, pero no está mal visto del todo, porqué es cierto que la mayoría de las mascotas que conviven con los humanos a éste lado del planeta (es obligatorio puntualizar), están tan integradas en nuestros hogares que a menudo adquieren el estatus de miembros de la familia...o no? 

En casa, nuestra perra Rita observa algunas normas básicas: 

-El sofá es territorio totalmente prohibido para ella, al igual que nuestras camas. 
-Su comida es Pienso. Y punto. 
-Las necesidades, se hacen fuera: Sea en el patio o en la calle. 

No la mimamos excesivamente, pero la queremos mucho...tanto como ella a nosotros.
Hace unos años, le diagnosticaron Leishmania, que es una enfermedad producida por la picadura de un mosquito y que tiene una incidencia muy elevada en Cataluña. Quien tenga perro, seguramente sabrá de qué hablo. 
Esta enfermedad crónica, nos obliga a medicarla a diario, y a controlarla con diversas analíticas cada año; Lo que hace que tenerla, sea todo un lujo que nunca nos planteamos tener. 
A raíz de su enfermedad, ha comenzado a perder la visión de un ojo y la mucosa de su nariz la tiene verdaderamente muy deteriorada. 
La última revisión veterinaria (el lunes pasado) junto con la factura de la farmacia, nos supuso un gasto equivalente a pasar un fin de semana fuera de casa, con hotel y consumiciones incluidas, pero tuvimos claro que no nos lo podíamos ahorrar. 

Hemos empezado la semana pues, administrándole por prescripción veterinaria, una nueva tanda de medicación: Yo me encargo de las inyecciones cada día y mis hijas le ponen las gotas que le han de solucionar la mala visión del ojo derecho. 
Debemos agradecer que no fueran cataratas, pues al menos no será necesario operar. 

Nunca he sido partidaria de tratar a los animales como si fueran personas...sólo son animales! 

Pero creo que a partir del momento en que uno decide tener una mascota, debe cuidarla y amarla como lo que es y dentro de lo posible, tanto como ella nos ama a nosotros. 
Un tema importante a considerar antes de tener una, y que nos ahorraría el triste y deplorable espectáculo cada verano de ver perros y gatos dejados de la mano de Dios en bosques cercanos a las ciudades, o peor aún en las cunetas de la autopista.


PETS



Once I heard that if aliens would invade the earth, they would decide that dogs are those who rule in our planet; 
Meanwhile, the humans, should wake up early to go to work or study, our pets  lay comfortably in their baskets and pillows, waiting quietly to his owner comes back home.
Most of the pet's owners, the first thing that they do when getting back home, is to check if they have eaten and drunk enough, and they took them for a walk, whatever the weather is. 
So, who are, the kings of the world? 
Maybe it sounds a bit exaggerated, but think of it twice; Pets that live with humans on this side of the planet (I must specify) are so integrated in our homes and often acquire the status members of the family ...do you agree with me? 

At home, our dog Rita observes some basic rules: 

-Our sofa is forbidden territory for her, as well as our beds. 
-We don't share our food with her. She only eats Dog food.
-She shouldn't never relieve at home: Thats why is the courtyard for or the Park. 

We don't spoil her too much, but we love her...as much as she loves us. 
Few years ago, she was diagnosed of Leishmania, a disease caused by a mosquito bite and has a very high incidence in Catalonia. Anyone with a dog here, will unfortunately know what I'm talking about. 
This chronic disease forces us to medicate her daily and to control it with various analytical each year, making the fact of having a pet a luxury much more expensive that we never planned to have. 
Due to her illness, Rita has begun to lose vision in one eye and her nose has truly deteriorated. 
The last vet check (last Monday) plus the pharmacy bill, costed us the equivalent of spending a weekend away from home, with Hotel and drinks included, but we knew that we could not save this. 

So, we started this week (by veterinary prescription), with a new round of medication, I give her the injections every day and my daughters put her the drops she needs to fix her eye. 
Thanks Good  she has not cataracts, and at least there will no need to operate. 

I am not in favor of treating animals like people...they are only animals! 

But I think that in the moment someone decide to have a pet, it must take care and love for what it is and as far as possible, as much as it loves us. 
An important issue to consider by everybody before buying or getting a pet; That, would save us the sad and deplorable spectacle each summer to see dogs left in the hand of God in forests near towns, or worse in the ditches of the highway.

dimecres, 12 de gener del 2011

Trigèmins



(Cliqueu en la imatge per ampliar)

Un encàrreg dolcíssim aquest. Una tieta, enamorada dels seus 3 nebots de gairebé 8 mesos, em va preguntar quin dibuix se'm ocurriria perquè ella els el pugués regalar.
Trigèmins: dues nenes i un nen....un munt de bolquers i una feinada pels pares, vaig pensar jo...però també il.lusió elevada al cub.
Em va alegrar molt que confiés en mi per fer-lo...i així és com em va sortir.


TRILLIZOS

Un encargo muy dulce, éste que recibí hace poco. Una amiga, enamorada de sus tres sobrinos de apenas 8 meses, me preguntó qué dibujo les haría para podérselo regalar.
Trillizos: dos niñas y una niño...montones de pañales y ni un minuto de descanso para los padres, pensé yo...pero también ilusión elevada al cubo.
Me alegró muchísimo, que confiara en mi para hacerlo....y así es cómo salió.


TRIPLETS

This is a very sweet commission I got recently. A friend of mine, in love with her three nephews (about 8 months old), asked me what would I draw to make a nice present to the busy parents of the triplets.

Triplets! (thought to myself) two girls and a boy ... lots of diapers and not a moment of rest for the parents...but also illusion multiplied by three!
I was thrilled, she trusted me to do this.... and this is how it went.

dilluns, 10 de gener del 2011

Tres puntades


http://remyschaepman.blogspot.com/


Tres puntades (trois petits points)

Estic encantada d'incorporar a la maleta aquest delicat curt d'animació que m'ha deixat bocabadada. Per la seva expresivitat i cuidada estètica.
Premiat, com era d'esperar, en nombrosos festivals d'animació al llarg del 2010, va ser creat per un grup d' estudiants de tercer grau de l'Escola de imatge Gobelins, als que sense por d'equivocar-me, els auguro un brillant futur.
Enllaçant aquí podeu trobar força documentació d'aquest projecte i fins i tot un "making of" d'aquest refinat curtmetratge.


TRES PUNTADAS

Este delicado corto de animación, que acabo de adquirir para mi maleta, me ha encantado. Por su expresividad y su cuidada estética.
Premiado, cómo no, en numerosos festivales de animación a lo largo del 2010, fué creado por estudiantes de tercer grado de la Escuela de Imagen Gobelins, a los que sin riesgo a equivocarme, les auguro un brillante futuro.
Enlazando aquí podreís encontrar documentación gráfica de este proyecto y hasta un "Making Of" de este refinado corto

THREE STITCHES

This animated short, tells the story of a seamstress that is waiting for her husband to come back from the war. I loved it, for its expressiveness, but for refined aesthetics.

It has won many awards from different Animation Festivals throughout 2010. It's creators are a group of students in the third degree from the Gobelins School of Image, which, without risk of get wrong I can foresee them a bright future.
Here, you'll find lots of graphic documentation about this project, and even a Making Of this lovely short.

diumenge, 2 de gener del 2011

Moltes gràcies!


Ara que acabem d'encetar aquest any, no he pogut evitar (com la majoria de vosaltres), fer el meu propi recompte de com han estat els 365 dies que deixo enrera.
Algunes de les coses més satisfactòries que m'han passat al llarg del 2010, estan relacionades amb aquest bloc i amb el fet de compartir el que més m'agrada amb tots vosaltres. Tenir més de 100 seguidors, ja em sembla tota una proesa. I els vostres comentaris, de veritat, tot un regal.

Avui, només volia agraïr, les vostres visites...compartir dibuixos propis i aliens amb tots vosaltres ha estat un enorme plaer i espero seguir-ho fent mentre en tingui l'oportunitat i sàpiga que hi ha ulls curiosos disposats a obrir la maleta i remenar tot el que hi vaig posant a dins.

Gràcies per acompanyar-me i que tingueu un excel.lent 2011!


¡MUCHAS GRACIAS!

Con el año recién estrenado, no he podido evitar (como la mayoría de vosotros), hacer mi propio recuento de cómo han sido los 365 días que dejo atrás.
Algunas de las cosas más satisfactorias que me han pasado este 2010, están relacionadas con este blog y con el hecho de compartir lo que más me gusta con todos vosotros.
Tener más de 100 seguidores me parece toda una proeza. Y vuestros comentarios, además, todo un regalo.

Hoy solo quería agradecer vuestras visitas....compartir dibujos propios y ajenos con vosotros ha sido un enorme placer y espero seguirlo haciendo mientras tenga la oportunidad de hacerlo y sepa que hay ojos curiosos dispuestos a abrir la maleta y fisgonear todo lo que voy guardando en ella.

¿Gracias por acompañarme y que tengais un excelente 2011!


THANK YOU!

With the start of a brand new year, I can't stop myself (as most of you), scrutinizing how  have been the 365 days I left behind.
Some of the most satisfying things that happened to me in 2010, are associated with this blog and with the sharing of my favourite things with all of you.
Having more than 100 followers seems to me quite a feat. And your comments, also a big treat.

Today I just wanted to thank your visits ....show my drawings to you has been a great pleasure and I will like to keep doing it meanwhile I know that curious eyes are willing to pry open the suitcase and what I'm keeping in it.

Thanks for joining me and I wish you an excellent 2011!




dimarts, 28 de desembre del 2010

La Variété


Porquets de fusta, tallats a mà, de La Variété
Foto Misteral

De la meva darrera passejada per Vic, vaig venir amb la maleta plena; Jo, que generalment puc presumir de tenir molt clar, què vull que em regalin o què vull regalar, vaig haver d' estripar la meva llarga llista de desitjos, en quant vaig descobrir aquesta botiga, i tot seguit, començar-ne a redactar una de nova.

La Variété, és una d'aquelles botigues que et criden quan hi passes pel davant; on no pots evitar entrar. Una marquesina, de color gris i una simple filera de bombetes, ja avisen de lluny com un senyal enmig de la boira que sembla dir: "Atenció! Botiga amb encant. No passeu de llarg!"

A dins d'aquest espai acollidor, restaurat amb austeritat i un gust excel.lent, un es troba envoltat pels temptadors articles que el Ricard (el seu propietari) tria curosament.
Una varietat que neix a partir d'un viatge a Bangkok i de la necessitat, d'envoltar-se d'objectes diferents, pràctics i imperfectes; Un oasi, en plena era dels objectes massificats i de dubtós gust, que ens ha tocat viure.

Regals únics, fets a mà, materials nobles, records de la infantesa...pessics de bon gust, portats de qualsevol racó del món. Que fan que sigui, pràcticament impossible, sortir-ne sense haver caigut en cap temptació...en sortir, només em va fer falta anar a trobar els pans de Pessic que més agraden a casa, per fer la jornada completa!

Una botiga, per gaudir de veritat...jo li concedeixo "5 maletes" de reconeixement (guardó que m'acabo de inventar, ara mateix), i puc afirmar que seria capaç d'omplir-les totes 5 de tresors!
Volieu idees per la llista de Reis? Si us hi arribeu, ja em direu el què.


La Variété: Rambla del Passeig, 8. Vic

Marquesina de la Botiga
Foto: La Variété

Les Làmpares esmaltades de fabricació artesanal que em van robar el cor
Foto: la Variété



Els porquets del aparador
Foto: La Variété
Pans de Pessic de Vic
Foto: Misteral




LA VARIÉTÉ


De mi último paseo por Vic, me vine con la maleta llena; Yo, que generalmente puedo presumir de tener muy claro, lo que me gustaría que me regalasen o lo que quiero regalar, tuve que rasgar mi larga lista de deseos, en cuanto descubrí ésta tienda, y empezar a escribir una lista nueva.

La Variété, es una de aquellas tiendas que te llaman al pasar por delante; Dónde no se puede evitar entrar. Una marquesina, de color gris y una simple ristra de bombillas, ya avisan de lejos cómo una señal en medio de la niebla que parece decir: "¡Atención: Tienda con encanto. No paseis de largo!"

Dentro de este espacio acojedor, restaurado con austeridad y un gusto excelente, uno se vé rodeado por los tentadores artículos que Ricard (su propietario) escoge cuidadosamente.
Una variedad que nace a partir de un viaje a Bangkok y de la necesidad, de rodearse de objetos diferentes, prácticos e imperfectos; Un oásis, en plena era de los objetos masificados y de dudoso gusto, en la que nos ha tocado vivir. 

Regalos únicos, hechos a mano, materiales nobles, recuerdos de la infancia...pellizcos de buen gusto, traídos de cualquier rincón del mundo. Que hacen que sea, prácticamente imposible, salir de la tienda sin haber caido en ninguna tentación...al salir, sólo me hizo falta ir a buscar los "pans de Pessic" (unos bizcochitos deliciosos) que más gustan en casa, ¡para tener la jornada completa!

Una tienda, para disfrutar de verdad...yo le concedo "5 Maletas" de reconocimiento (galardón que me acabo de inventar, ahora mismo) y puedo afirmar sin temor a equivocarme, que seria capaz de llenarlas las 5 de tesoros!

¿Queríais ideas para la lista de Reyes? Pues los que tengais la oportunidad de acercaros a La Variété, ya me contareis. 

dilluns, 27 de desembre del 2010

Carta als Reis


Safe Creative #1012278143920

Bé, ja hem superat, mitja marató Nadalenca...a casa ja deixem enrera els galets de Nadal, i comencem a rumiar amb el cap d'Any, i els Reis, que l'agenda apreta i no hi ha temps per perdre!
Jo he pensat, que si encara no heu començat a esriure'ls la carta, que no sigui perquè us falti el paper adeqüat per fer-ho... si us fa el pes, podeu imprimir-vos aquesta carta clicant aquí, i pintar-la després, amb els colors que us agradin perquè quedi ben xula. 
Omplir-la, ja serà cosa vostra...però si em permeteu un suggeriment, demà us donaré alguna idea...

Il.lustració Carme Sala. Tots els drets reservats.



CARTA A LOS REYES

Bueno, ya hemos superado media Maratón Navideña...en casa ya dejamos atrás la sopa de Galets de Navidad y empezamos a planificar el Fin de Año y la llegada de los Reyes Magos, que la agenda aprieta y ¡no hay tiempo que perder!
Si todavía no habeis empezado a escribir la carta a los Reyes, que no sea porqué os falte el papel adecuado para hacerlo...si os gusta, podeis imprimiros ésta carta enlazando aquí  y pintarla luego con los colores que más os gusten para que quede bien chula.

Llenarla de deseos, ya es cosa vuestra...pero si me permitís una sugerencia, mañana os voy a dar alguna idea...


Ilustración, Carme Sala. Todos los derechos reservados.

dijous, 23 de desembre del 2010

Petita història de Nadal


En Misteral i jo, us dediquem aquesta petita història de Nadal, a tots els amics de La Meva Maleta, sigui quina sigui la vostra creença o tradició. Us desitjem una feliç desconnexió nadalenca, i brindem, (és temps d'alçar la copa a tort i a dret), perquè ens retrobem aviat amb idees renovades i felices entrades als nostres respectius blocs.
En Hummer, ens ha animat a descobrir que la felicitat sovint resideix en les petites coses...tal com afirmava en Groucho Marx:..."un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna"... 
Moltíssimes gràcies a tots els que passeu per aquí, i fins molt aviat!


Safe Creative #1012238123542
Fotos, concepte i disseny Misteral i Carme Sala
(tots els drets reservats)



PEQUEÑA HISTORIA DE NAVIDAD


Misteral y yo queríamos dedicaros esta pequeña historia de Navidad, a todos los amigos de La Meva Maleta, sea qual sea vuestra creencia o tradición. Os deseamos una feliz desconexión navideña y brindamos, (es tiempo de levantar la copa a diestro y siniestro), para que nos reencontremos pronto con ideas renovadas y felices entradas en nuestros respectivos blogs.
Hummer, nos ha animado a descubrir que la felicidad a menudo reside en las pequeñas cosas...tal y como afirmaba Groucho Marx:..."Un pequeño yate, una pequeña mansión, una pequeña fortuna"…
Muchísimas gracias a todos los que pasais por aquí, y ¡hasta muy pronto!



CHRISTMAS SHORT STORY


Misteral and I, wanted to dedicate this little story of Christmas, to all the friends of La Meva Maleta, whatever they are your believings or traditions. We wish you a Happy Christmas disconnection and make a toast (it's time to raise the cup, all the time), for we meet again soon with fresh ideas and happy posts in our blogs.
Hummer, (our little white mouse) has encouraged us to discover that happiness often lies in small things ... as Groucho Marx said :..." A small yacht, a small mansion, a small fortune ...
Many thanks to all who pass by here, and see you soon!!