dilluns, 12 de setembre del 2011

A una àvia nova de trinca

Il.lustració Carme Sala. Tots els drets reservats
Una amiga blocaire, s'ha estrenat recentment com a àvia. La seva il.lusió, per arribar a tenir al petit Pablo en braços es va arribar a fer tant contagiosa, que quan va arribar el gran dia  la meva amiga Ana Princesa del pèsol i jo, vem voler plasmar el gran moment. I a quatre mans, ens va sortir això.

Clar que, no va resultar difícil empatitzar amb ella...perquè estrenar-se d'àvia, deu ser una gran cosa.
I sí...deixeu-me puntualitzar, que aquesta àvia, no és que m'hagi sortit massa jove per deferència a ella o per no saber-ne més: es veu jove, perquè ho és!

Texte Ana Bergua. Tots els drets reservats.


A una abuela recién estrenada

Una amiga bloguera, se ha estrenado recientemente cómo abuela; Su ilusión por llegar a tener a su pequeño Pablo en brazos, era tan grande que llegó a contagiarnos a mi amiga Ana Princesa del Guisante,  y a mi. Por eso cuando llegó el gran día, quisimos plasmarlo a cuatro manos...¡y esto fué lo que salió!

Claro que resultó increíblemente fácil empatizar con ella, porqué estrenarse cómo abuela, debe ser una gran cosa.
Y sí...dejadme puntualizar, que esta abuela, no me ha salido así de joven por deferencia a ella, ni por no saber más: ¡Sé vé joven, porqué lo es!

dimarts, 30 d’agost del 2011

En boles...



1970 Anunci de premsa dibuixat per Cesc; Tamany 34 x 26 cmts.


Així és com (amb perdó) la majoria de nosaltres, acabem l'estiu: en boles. I no em refereixo precisament a la pràctica del nudisme.
Molts de nosaltres, a finals del mes d'Agost, podríem vestir-nos amb el clàssic barril de fusta subjectat per uns elàstics per tapar-nos les vergonyes, (segons el llenguatge del tebeo de la meva època); Com a  senyal inequívoc d'estar ben plomats.
Amb els preus, cada dia més alts, no és d'estranyar que a finals de les vacances anem tots amb les butxaques girades del revés; per molts càlculs que abans hàgim fet i fins i tot, amb independència del nostre estatus econòmic.

Però, siguem positius...aquesta, sens dubte  és la millor raó per fer-nos retornar al lloc de treball (si tenim la sort de conservar-ne un), amb ànims suficients per reprendre les nostres tasques amb energia...perquè, si no fós per això, qui de nosaltres voldria tornar?

No crec pas que el pobre Cesc, pensés en aquestes coses quan va dissenyar aquest anunci de premsa per la marca Ocean (any 1970), anunciant calçotets i samarretes; Però a mi, només veure'l, m'ha inspirat un somriure...i a continuació, hi he vist retratada la meva pròpia situació econòmica. Exactament en aquest ordre i no al revés.

En fi companys...ànims i feliç retorn a la rutina.


En bolas...

Así es (con perdón) cómo nos sentimos la mayoría de nosotros al acabar el verano: en bolas. Y no me estoy refiriendo a la práctica del nudismo, precisamente.
Muchos de nosotros, a finales de Agosto, podríamos andar vestidos con el clásico barril de madera sujeto a unos tirantes para taparnos las vergüenzas (según el lenguaje gráfico del tebeo de mis tiempos); Cómo señal inequívoco, de estar desplumados.
Con los precios cada día más altos, no es de extrañar que hacia finales de las vacaciones nos queden los bolsillos vueltos del revés...por muchos cálculos que hayamos hecho y con independencia de nuestro estatus econòmico.


Pero, seamos positivos...ésta es sin duda, la mejor razón para retornar a nuestro trabajo (si tenemos la suerte de conservar uno), con ánimos suficientes  para retomar nuestras ocupaciones con energía; Si no fuera por ésto, ¿quién querría volver a la rutina?

No creo, ni de lejos, que el bueno de Cesc pensara en esta clase de cosas cuando diseñó este anuncio de prensa para la marca Ocean (año 1970) anunciando slips y camisetas; Pero es que a mi, nada más verlo me ha inspirado una sonrisa...y a continuación, he visto reflejada mi propia situación económica; exáctamente en éste orden y no al revés.

En fin compañeros...ánimos y feliz retorno a la rutina.






dilluns, 1 d’agost del 2011

Stand by

©lamevamaleta


Em fa l'efecte que a aquestes alçades, qui més qui menys, ja està de vacances; Qui sap, potser, sou a la vostra segona residència, o a milers de quilometres d'aquí. Potser només seguiu a casa vostra i heu decidit desconnectar una estona el vostre ordinador...

Sigui com sigui, no patiu! Jo seguiré per aquí en mode "stand by" i si us fa falta, us puc regar les plantes  del balcó o donar de menjar al gat. Espero que no us faci res, si a canvi, us agafo una cervesa de la nevera.

Però si algún dia me'n vaig a la platja, a casa ja ho tinc tot controlat; Per si no ho sabieu tinc un guardià molt espabilat...i sempre està alerta!

Bones vacances a tots. Ens llegim a la tornada.


¿Hay alguien ahí fuera?

Me parece que a estas alturas, quién más quién menos, ya ha puesto tierra por medio y se ha largado de vacaciones; Quién sabe, puede que estéis en vuestra segunda residencia, o a miles de kilómetros de aquí. O quizás, seguís en casa pero habéis decidido desconectar un rato el ordenador...
 
Sea como sea, ¡no os preocupéis! Yo seguiré por aquí en modo "Stand By"y si os hace falta puedo regaros las plantas del balcón o dar de comer al gato. Espero que no os importe, si a cambio, si a cambio cojo una cerveza de la nevera.

Y si algún día me voy a la playa, en casa ya lo tengo todo controlado; Por si no lo sabíais tengo un guardián muy espabilado...¡y siempre está atento!

Buenas vacaciones a todos. Nos leemos a la vuelta.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Air India


Cara i dors del fabulosos Pai-pais que la companyia Air India regalava als seus pasatgers, pels volts de 1960.

Diu la llegenda, que en una altra època quan un viatjava en avió en trajectes de més de mitja hora de durada, pel preu que pagava per un bitllet en classe turista, se li oferien begudes, cacauets i fins i tot un àpat que li permetia suportar el vol, amb l'estòmac més o menys plè.

Es podien facturar maletes de pes mitjanament respectable, sense haver de pagar per sobrepès i si et portaves bé, fins i tot podies rebre un obsequi tan útil, com un antifaç per poder aclucar els ulls comodament, sense patir els inconvenients de la llum o un bonic pai-pai, que un cop arribat en destí, et podia ser de gran utilitat...especialment si et dirigies a Nova Delhi entre els mesos d'Abril i Juliol quan els 40º s'agafen amb certa facilitat.
Desde l'aparició del Low Cost, tots aquests privilegis han estat abolits; Els vols són barats, sempre i quan aprenguem a afinar el pes de la nostra maleta, amb la precisió d'un comerciant fenici, no consumim res durant el vol, i ens conformem en aterrissar en ciutats a 50 kmts. del nostre objectiu.

Els avions, amb destí a les principals capitals Europees, s'assemblen cada vegada més a autocars en excursió escolar; Fins el punt que ben aviat ningú es sorprendrà, quan a mig vol, el grupet de passatgers del fons s'arrenqui a cantar allò de: "si tu vas al cel, en patinet...fes-m'hi un bon lloc, que hi pujo jo"...contagiant súbitament la resta del passatge, mentre es comparteixen els entrepans embolicats en paper de plata, que els més previsors s'han fet a casa, hores abans d'embarcar.

Vist així, potser sí que perd glamur això de volar, però mira, si us deixeu de manies i al final us decidiu per un d'aquests vols en els propers dies, no us oblideu d'agafar el pai-pai de casa, perquè si el preu del bitllet us sembla sospitosament assequible, podeu estar segurs que la companyia aèria, s'haurà estalviat l'aire condicionat a bord.


AIR INDIA


Cuenta la leyenda, que en otra época cuando uno viajaba en avión en trayectos de más de media hora de duración, por el precio que pagaba por un billete en clase turista, se le ofrecían bebidas, cacahuetes e incluso una comida que le permitía soportar el vuelo, con el estómago más o menos lleno.

Se podían facturar maletas de peso medianamente respetable, sin tener que pagar sobrepeso y si te portabas bien, incluso podías recibir un obsequio tan útil, como un antifaz para poder echarse una siesta cómodamente, sin sufrir los inconvenientes de la luz o un bonito pay-pay, que una vez llegado a su destino, podía resultar de gran utilidad...especialmente si te dirigías a Nueva Delhi entre los meses de Abril y Julio cuando los 40 º se alcanzan con cierta facilidad.


Desde la aparición del Low Cost, todos estos privilegios fueron abolidos; Los vuelos son baratos, siempre y cuando uno aprenda a afinar el peso de la maleta, con la precisión de un comerciante fenicio, o no consumamos nada durante el vuelo, que no proceda de nuestra bolsa de mano, y nos conformemos en aterrizar en ciudades a 50 kmts. de nuestro objetivo.


Los aviones, con destino a las principales capitales Europeas, se parecen cada vez más a autocares en excursión escolar, hasta el punto que pronto nadie se sorprenderá, cuando a medio vuelo el grupito de pasajeros del fondo se arranque a cantar lo de: "Para ser conductor de primera, acelera, acelera"... contagiando súbitamente al resto del pasaje, mientras los más previsores comparten sus bocadillos envueltos en papel de plata, hechos en casa horas antes de embarcar.


Visto así, quizás sí que pierde glamour esto de volar, pero bueno, si os dejáis de manías y al final os decidís por uno de estos vuelos, en los próximos días, no os olvidéis el pay-pay, porque si el precio del billete os parece sospechosamente asequible, podéis estar seguros de que la compañía aérea, se habrá ahorrado el aire acondicionado, a bordo.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Rocafort 2011

Portada del programa de la Festa Major d'aquest any

Després d'una temporada de desconnexió blocaire, per raons laborals, torno a la Maleta disposada a ensenyar-vos només la punta del Iceberg, de les que han estat les meves ocupacions en les darreres setmanes.

Ja sabeu, que quan comença la calor, s'encenta la temporada de Festes Majors  de tot poble, ciutat o  barriada que es precii; I el calendari del grafista, es veu marcat per la sobtada demanda, de dissenys amb què encapçalar Programes d'Actes, Cartells i fins i tot banderoles informatives.  Jo particularment, he renovat el meu compromís amb el poble que m'ha vist estiuejar aquests darrers anys,  acceptant la Proposta de dissenyar la portada del seu programa per aquestes festes.

Com que per aquestes alçades, ja s'acusa la calor, m'he decantat per dissenyar una portada "on the Rocks", inspirada, entre la creixent necessitat de refrescar la vista, i el nom del meu estimat poble.
Qui sap, potser aquestes vacances, aconseguirem posar de moda el "Rocafort on the rocks", per ajudar a passar els rigors del estiu, mentre gaudim dels Actes que el Comité de Festes i Festetjos ens té pensat oferir.

Què doncs, us hi animeu?
Alguns dissenys d'aquests darrers anys. Disseny: Carme Sala.

 


ROCAFORT 2011



Después de una temporada de desconexión bloggera, por razones laborales, vuelvo a la Maleta dispuesta a mostrar sólo la punta del Iceberg, de las que han sido mis ocupaciones en las últimas semanas.
 
Ya sabéis, que con el calor, se da paso a la temporada de Fiestas Mayores de todo pueblo, ciudad o barrio que se precie; En el calendario del grafista, esto se traduce por la repentina demanda de diseños con los que encabezar Programas de actos, Carteles e incluso banderolas informativas con los que llenar calles y postes de anuncios varios. Yo particularmente, he renovado mi compromiso con el pueblo que me ha visto veranear estos últimos años, aceptando la propuesta de diseñar la portada de su programa para estas fiestas.

 Como por estas alturas, ya se acusa el calor, me he decantado por diseñar una portada "on the Rocks", inspirándome, entre la creciente necesidad de refrescar la vista, y el nombre de mi querido pueblo.

Quién sabe, quizás estas vacaciones, conseguiremos poner de moda el "Rocafort on the rocks", para ayudar a pasar los rigores del verano, mientras disfrutamos de los Actos que el Comité de Fiestas y Festejos nos tiene pensado ofrecer.


¿Alguien se anima? 


 

dilluns, 20 de juny del 2011

Jo dibuixo, tu cuses, ell endreça...

Fotografia Misteral

Fa unes setmanes l'Ana (Como la Princesa del Guisante), va tenir la genial idea de reciclar de forma creativa, les caixes de vins que tenia buides a casa, i va penjar una entrada al seu blog on explicava com fer-ho.
Desde el primer moment em va semblar una magnífica ocurrència, (ja que les coses guapes, si reciclades doblement guapes),  així que vaig decidir guardar la idea, pel dia que trobés una estona per fer manualitats.

L'Ana, però, que em coneix bé i sap que tinc una llista inmensa de coses que reservo per fer quan tingui una mica de temps lliure, es va posar a la feina per fer aquesta increïble caixa-armari que en Misteral es va afanyar a penjar al costat del seu escriptori.

La fórmula és boníssima: jo dibuixo, l'Ana cus i en Misteral endreça...no ho trobeu genial?
A casa estem al.lucinats.

Gràcies Ana! Vals un Imperi!




YO DIBUJO, TU COSES, EL ORDENA...


Hace unas semanas Ana (Como la Princesa del Guisante), tuvo la genial idea de reciclar de forma creativa, las cajas de vinos que tenía vacías en casa, y se le ocurrió colgar una entrada en su blog donde explicaba cómo hacerlo.

Desde el primer momento me pareció una magnífica ocurrencia, (ya que las cosas guapas, si recicladas doblemente guapas), de manera que decidí guardarme la idea, hasta el día que encuentre un rato para hacer manualidades.

Ana, sin embargo, que me conoce bien y sabe que tengo una lista inmensa de cosas que reservo para cuando tenga un poco de tiempo libre, se puso manos a la obra, para hacer esta increíble caja-armario que Misteral se apresuró a colgar al lado de su escritorio.

La fórmula es buenísima: yo dibujo, Ana cose y Misteral ordena... no lo encontráis genial?

En casa estamos alucinados. Gracias Ana! Vales un Imperio!

dimecres, 15 de juny del 2011

Shhh...Silence!




Aquí us deixo aquest episodi de la série "Minuscule"; estic segura que empatitzareu amb la seva peluda protagonista.
Sense anar més lluny, aquesta passada nit he patit insomni i he maleït l'atronador xivarri del rellotge de corda que hi ha al costat del telèfon del passadís de baix.  Tot i això, no he aconseguit reunir suficient empenta per aixecar-me a parar-lo  o canviar-lo de lloc.

Altament recomanable, tota la série d'animació que signen els seus creadors, o sigui que aprofito per deixar-vos l'enllaç al seu web. Penso que us agradarà; Paraula de maleta!



SHHH...SILENCE

Aquí os dejo hoy este episodio de la serie "Minuscule"; Estoy segura que empatizaréis con su peluda protagonista.
Sin ir más lejos, ésta pasada noche he sufrido insomnio y he maldecido el atronador ruido del reloj de cuerda que habita al lado del teléfono, en el pasillo de abajo. Aún así, no he conseguido reunir suficiente energía cómo para levantarme a silenciarlo o cambiarlo de sitio.

Altamente recomendable, toda la serie de animación que firman sus creadores o sea que aprovecho para dejaros el enlace de su web. Creo que os gustará; ¡Palabra de Maleta!

dimarts, 7 de juny del 2011

Una persiana s'abaixa...

1- Any 1958: El primer Logotip representava les sigles
Llenceria Carme, dissenyat pel meu pare.

Si em donéssin una moneda, per cada una de les botigues que aquests darrers anys, la meva ciutat ha vist tancar després d'algun temps de servir al públic, començaria a tenir una petita fortuna.

I de fet, això no té res d'extraordinari si tenim en comte, que el paisatge urbà  va canviant a mida que uns establiments obren per primer dia la porta, allà on fins fa poc un altre la va tancar per darrera vegada, perquè com diuen, és llei de vida.
Les coses però, agafen un altre matís, quan els que abaixen la persiana són aquells comerços que superen la cincuantena d'anys en actiu i han sobreviscut a canvis generacionals, amb voluntat de millorar i adaptar-se als nous temps.
En l'era de les franquícies i les grans multinacionals, aquestes botigues de tota la vida, han quedat com petits oasis comercials, on el botiguer moltes vegades ens coneix pel nostre nom i ens pot explicar amb tot detall el producte que ven. Una autèntica raresa, apunt d'extingir-se.

Una d'aquestes rareses que avui tanca, és la botiga de casa; Que va obrir 53 anys enrera, venent llenceria femenina amb el nom de la meva mare i el recolzament del meu pare. La que anys més tard, van continuar les meves germanes ampliant i posant'hi una persistència i voluntad extraordinàries, per redreçar-la del canvi generacional.
I en la que jo mateixa, (tot i no haver seguit pel camí de les meves germanes), havia de treballar en més d'una ocasió -com sol succeïr en tots els negocis familiars- quan em  tocava anar-hi a donar un cop de mà; Tinc molt presents les temporades en què calia ser a la botiga que vem tenir oberta durant tres estius a Cadaqués, despatxant als turistes extrangers, en un francès de sabata i espardenya o un anglès d'estar per casa...rondinant per haver de treballar durant les meves vacances del institut però amb una certa bona voluntad per poder ajudar a casa, amb només 15 anys.
Curiosament, aquell primer estiu va acabar resultant, una de les expèriencies més inoblidables de la meva vida.

1985, ampliant horitzonts, obrim una botiga a Cadaqués.

Però la meva poca predisposició per despatxar als clients i una inclinació natural per la cosa gràfica, em van permetre ben aviat, de fer el meu paper a l'ombra, encarregant-me d'adaptar el logotip als nous temps i assistint altres necessitats gràfiques, pròpies d'aquests negocis...feina que em feia infinitament més feliç i que resultava molt menys sacrificada.

Així, si fa apenes quatre dies, cel.lebràvem amb aquest disseny (imatge 3) la conmemoració del 50 aniversari, avui no me'n sé estar de fer aquest petit homenatge a les persones que han fet possible que no en fóssin 3, sinó 53 anys de botiga, amb un somriure amable per tot aquell que entrava buscant alguna cosa, i donant un servei impecable al llarg de tot aquest temps:

Al Jaume (el meu pare, que ja no és amb nosaltres, però que va crear el primer logotip per la botiga), a la Carme, a la Mª Alba i a la Imma. El vostre esforç ha estat un exemple.
I a totes les persones que van formar part d'aquest equip, i que no anomenaré (per no deixar-me'n cap), ajudant a tirar endavant la botiga en algun moment o altre d'aquesta història: cosint, despatxant, plegant roba, netejant, fent números o administrant. I com no podia ser d'una altra manera: als clients que en la majoria de casos han acabat esdevenint amics, comprant.

A tots vosaltres, moltes gràcies! 



2- Any 1975: La botiga canvia d'adreça i amplia els productes.
El logotip, s'adapta a la nova situació.




3- Any 2008:  Bossa conmemorativa dels 50 anys
amb el logotip d'aquest darrers temps




CUANDO SE CIERRA UNA PERSIANA...


Si me dieran una moneda, por cada una de las tiendas que en éstos últimos años, mi ciudad ha visto cerrar después de algún tiempo de servir al público, ya empezaría a tener una pequeña fortuna.
Y de hecho, ésto no tiene nada de extraordinario si tenemos en cuenta, que el paisaje urbano va cambiando a medida que unos establecimientos abren por primera vez la puerta, allí donde hasta hace poco otro la cerró por última vez, porqué cómo dicen, es ley de vida.

Las cosas, sin embargo, adquieren otro matiz cuando los que bajan la persiana son aquellos comercios que superan el medio siglo en activo y han sobrevivido a cambios generacionales, con voluntad de mejorar y adaptarse a los nuevos tiempos. 
En la era de las franquicias y las grandes multinacionales, estas tiendas de toda la vida, han quedado como pequeños oasis comerciales, dónde su dueño, muchas veces nos conoce por nuestro nombre de pila y nos puede explicar con todo detalle el producto que vende. Una auténtica rareza, a punto de extinguirse.

Una de estas rarezas que hoy cierra, es la tienda de mi familia; Que abrió 53 años atrás, vendiendo lencería femenina con el nombre de mi madre y el apoyo de mi padre. Y que años más tarde, continuaron mis hermanas ampliando con una persistencia y voluntad encomiables, para enderezarla del cambio generacional.

Y en la que yo misma, (pese a no haber seguido el camino de mis hermanas), tenía que trabajar en más de una ocasión -cómo suele suceder en todos los negocios familiares- cuando me tocaba ir a echar una mano; Tengo muy presentes las temporadas en que tenía que estar en la tienda que tuvimos abierta durante tres veranos en Cadaqués (Costa Brava), atendiéndo a los turistas extranjeros, en un francés de andar por casa o un inglés de poca monta...refunfuñando por tener que trabajar durante mis vacaciones pero con una cierta buena voluntad para poder ayudar en casa, al acabar el curso en el Instituto, a mis recién cumplidas 15 primaveras.

Curiosamente, aquel primer verano acabó resultando, una de las experiencias más inolvidables de mi vida.
Pero mi poca predisposición a atender a los clientes y una inclinación natural por el tema gráfico, me permitieron muy pronto, hacer mi papel en la sombra, encargándome de adaptar el logotipo a los nuevos tiempos y asistiéndo otras necesidades gráficas, propias de estos negocios ... trabajo que me hacía infinitamente más feliz y que resultaba mucho menos sacrificado.

Así, (si por decirlo de alguna manera), hace apenas cuatro días celebrabamos con este diseño (imagen 3) la conmemoración del 50 aniversario, hoy no podía dejar de rendir este pequeño homenaje a las personas que han hecho posible que fueran no 3, sino 53 años de vida los que ha cumplido nuestra tienda, con una sonrisa amable para todo aquel que entraba buscando algo, y dando un servicio impecable a lo largo de todo este tiempo:

A Jaume (mi padre, que ya no está con nosotros; quién diseñó el primer logotipo para la tienda), a Carme, mi madre y a mis hermanas M ª Alba y Imma. Su esfuerzo ha sido un ejemplo.

Y a todas las personas que formaron parte de este equipo, y que no nombra (por no dejarme a nadie), ayudando a sacar adelante la tienda en algún momento u otro de esta historia: cosiendo, atendiendo, doblando ropa, limpiando, haciendo números o administrando. Y como no podía ser de otra manera: a los clientes que en la mayoría de casos han acabado convirtiéndose en amigos, comprando.

A todos vosotros, ¡muchísimas gracias!