divendres, 29 d’octubre del 2010

Panellets, castanyes, i les Ánimes en pena de John Kenn

Totes les imatges pertanyen a John Kenn

Les Ànimes en Pena i Monstres que John Kenn dibuixa amb extrema delicadesa en Post-it vulgars i corrents d'oficina, em van al pèl per desitjar-vos una tenebrosa i feliç castanyada, Dia de Morts o Halloween...o allò que cadascú, cel.lebri a casa seva.

Això del Halloween, de fet, no em sembla tan diferent de la cel.ebració que la meva mare m'explica que feia per aquestes dades quan era petita...i no, no va néixer a Virgínia del Nort, sinó a Manresa; Comarca del Bages, per a més detalls. 
Era costum aquests dies, estrenar roba d'hivern i trobar els dolços amagats que les Animetes portaven als nens, com agraïment per  les flors que al matí els havien deixat al Cementiri. 
En d'altres contrades, ja era costum, encendre espelmes dins les carbasses, o fer els "Girandons", que era com s'anomenaven els collarets que es feien els nens, amb totes les llaminadures i fruits secs que recollien a Castellvell del Camp, per aquestes dates, i que darrerament s'està intentant recuperar.

I això em fa pensar que ens hem deixat perdre una festa que en orígen devia ésser d'allò més divertida, o almenys més, que la que a nosaltres ens feien cel.lebrar...
No caldria, recòrrer al consumisme desaforat ni al Màrketing de la Por, exportats dels Països Anglosaxons...només seria qüestió de desenterrar (i mai millor dit) els costums, que alguns anys enrere ja teniem per conjurar la Mort en aquests topants.

I tornant a John Kenn...desde que vaig descobrir els seus dibuixos, em miro d'una altra manera els Post-it, no us passa igual?
Panellets, Castañas y las Almas en Pena de John Kenn

Las Almas en Pena y Monstruos variopintos que John Kenn  dibuja con extrema delicadeza en Post-it vulgares y corrientes de oficina, me vienen al pelo para desearos, una tenebrosa y feliz Castañada , o Día de los Muertos o Halloween, o lo que sea que celebreis, cada uno en vuestras casas, en los próximos días.

Ésto del Halloween, de hecho no me parece tan distinto de la celebración que mi madre me cuenta que se hacía por éstas fechas, durante su infancia...y no, no nació en Virginia del Norte, sinó en Manresa; Comarca del Bages, para más señas.
Era costumbre en éstos días, estrenar ropa de abrigo y encontrar los dulces y golosinas (y también alguna que otra castaña) que las Almas escondían para los niños, en agradecimiento por las flores, que durante la mañana les habían llevado al Cementerio.
En otras comarcas, ya se encendían velas dentro de calabazas, o se hacían collares con las golosinas y frutos secos, que los niños recolectaban por éstas fechas en Castellvell del Camp, y que ahora se intenta recuperar.

Todo ésto me hace pensar que se ha perdido una fiesta que en orígen debía ser más divertida que la que celebramos,  en nuestra infancia.
No sería necesario, recurrir al consumismo desaforado ni al Marketing del Miedo, exportado de los Países Anglosajones...sólo sería cuestión de desenterrar (y nunca mejor dicho) las costumbres y celebraciones que muchos años atrás ya teníamos para conjurar la Muerte. 

Y volviendo a lo mío...desde que descubrí los dibujos de John Kenn, me miro los Post-it de otra manera...¿a vosotros no os pasa lo mismo?


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Cliché!



M'encanta aquesta animació, en la que els seus autors, s'han encarregat de recollir i comprimir, tots els clichés i tòpics que es refereixen a la Gàl.lia i els seus habitants, en un divertit curtmetrage.
Evidentment, el tò imperant és la ironia, com no podia ser d'una altra manera.
I m'ha donat què pensar. No hi ha cap país del món que s'escapi de tòpics i etiquetes, cap. Algunes menys afortunades que d'altres, però etiquetes al capdavall...i la idea em sembla bona...enlloc de rebatre-les, donar-les per bones i a més, magnificar-les...al millor estil Cyrano.
Apa, a degustar-les. Bon Appétit!

Per saber més sobre aquest curtmetratge i els seus autors, enllaceu-vos aquí: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

Me encanta ésta animación, en la que sus autores, se han encargado de recojer y comprimir cada uno de los tópicos y clichés que pretenden definir la Galia y a sus habitantes, en éste divertido cortometraje.
El tono imperante es la ironía, cómo no podia ser de otra manera.
Y me ha dado que pensar. No hay ningún país del mundo que se escape de los tópicos ni las etiquetas...algunas menos afortunadas que otras, pero etiquetas al fin y al cabo.
Y sí, la idea me parece buena. En lugar de rebatirlas, darlas por buenas e incluso magnificarlas...al mejor estilo Cyrano.
Pues hala...a degustarlas. Bon Appétit!

Para saber más sobre éste film seguir éste enlace: http://www.cedric-villain.info/cliche/


Cliché

This funny animation tries to pick up a long list of stereotypes of France and frenchmen, seen from abroad.
And this have made me think about, no country escapes from clichés or labels...no matter if they're true or ridiculously false. But labels after all.
And yes, I love the idea! Rather than refuse the stereotypes, let's assume them and even magnify them all...as in the best Cyrano style.
I hope you like it...enjoy! or better do I have to say: Bon Appétit!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Disseny d'un tríptic per una Cursa de Fons








Recentment, he rebut l'encàrreg de dissenyar la imatge que ha de servir per anunciar la propera Cursa de fons que se cel.lebrarà el proper 11 de Novembre. Si ja se'm fa difícil trobar un títol a aquest post, imagineu, què va ser dissenyar-lo.
Aquesta cursa, limitada a 100 participants, està oberta als Mossos d'esquadra i als cossos policials en general (Guàrdia Urbana, Policia Nacional, Bombers, Guàrdia Civil i SEM) que exerceixin al Prat de Llobregat.
Després de barrinar una estona, vaig deixar-me inspirar pels clàssics (que com diuen, mai fallen) i aquest fou el resultat.



Diseño de un Tríptico para una Carrera de Fondo

Recientemente recibí el encargo de diseñar la imágen que tiene que anunciar la próxima  Carrera de Fondo, que tendrá lugar el próximo 11 de Noviembre.
Si ya se me hace difícil encontrar un título breve, para éste post, imaginaros, cómo fué diseñarlo.
Esta carrera está limitada a 100 participantes procedentes de los Cuerpos de seguridad Policial que ejerzan en el Prat de Llobregat.
Después de exprimirme la cabeza un rato, dejé inspirarme por los clásicos (que dicen que nunca fallan) y éste fué el resultado.



Designing the image, for a long distance race

I recently received the comission to design the image that has to announce an upcoming competition, which will take place on November 11.
This race is limited to 100 participants from the Police Security Forces engaged in the Prat de Llobregat.
After squeezing my head for a while, I let myself be inspired by the classics (as it is said that they never fail) and this was the result.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Un pèsol a la meva maleta


Quan a casa, de petita, van veure que això de dibuixar m'entretenia tant, debien pensar que tota mena d'habilitats manuals se'm donarien més o menys bé.
Per això, un estiu la meva mare va decidir apuntar-me  a les clases que la Sra. Agnès impartia a nenes de la meva mateixa edat, per iniciar-nos en l'art de la costura.
No van fer falta gaires classes, per adonar-me que no...que, el que potser val per dibuixar, no té perquè valer per cosir.

Vaig aguantar pacientment tot l'estiu, fent vores interminables a uns retalls de roba de cotó, en els que posteriorment haviem de fer-hi un brodat amb fils de colors.
El recompte final va ser, de dos draps de cuina, on hi apareixien brodades, en un, una alegre albergínia que tocava les maraques i en l'altre, una llesca de pà que amb gran deler es deixava untar de mantega, a jutjar per la seva cara de felicitat. 
Però també vaig aprendre una lliçó; vaig aprendre a valorar molt les persones que armades amb un fil i una agulla, saben brodar, cosir o arreglar qualsevol peça de roba que els hi caigui a les mans.

Per això quan la meva estimada Ana (del Guisante) va aparèixer amb aquest imant-bloc de notes, per la meva cuina, vaig al.lucinar de veritat.
Ella va dissenyar l'objecte, va escollir les teles, les va combinar, per poder-les cosir, folrar, i com no brodar aquest dibuix meu de la Rita, així com si tal cosa.
Després va treure's del barret aquest genial artilugi perquè jo pugués penjar-lo en un lloc tan honorífic, com la porta de la nostra nevera
He fet una foto amb detall del brodat del dibuix, perquè pugueu veure la delicadesa de les seves puntades.
No, no us voldria fer enveja...però entenc que potser en tingueu una mica, després de tan presumir.
I així va ser...com va arribar un pèsol a la meva maleta.

Mil gràcies Ana...tant vals per un brodat com per un cosit!


Un guisante en mi maleta

Cuando en casa, de pequeña, se dieron cuenta de lo entretenida que estaba cuando dibujaba, debieron pensar que cualquier clase de habilidad manual se me daría bien.
Por eso, un verano mi madre decidió apuntarme a las clases que la Sra.Inés impartía a un grupo de niñas de mi misma edat, para iniciarnos en el arte de la costura.

No hicieron falta demasiadas clases, para darme cuenta de que no...que el que vale para dibujar, no tiene porqué valer para coser.
Aguanté pacientemente todo el verano, haciéndoles el dobladillo a unos retales de algodón, en los que después debía hacerles un primoroso bordado con hilos de colores.
El recuento final, se saldó con dos paños de cocina; en uno aparecía bordada una alegre berenjena que tocaba las maracas. En otro una rebanada de pan, que se dejaba untar por encima con mantequilla con mucho placer, a juzgar por su cara de felicidad.
Pero también aprendí una lección; aprendí a valorar a las personas que armadas con hilo y aguja saben bordar coser o aunque sea remendar, cualquier pieza de tela que les caiga en las manos.

Por eso, cuando mi amiga Ana (del Guisante) apareció con éste imán-bloc de notas, para mi cocina, aluciné de verdad.
Ella diseñó el artilugio, escogió las telas y las combinó, para después coser, forrar y cómo no bordar éste dibujo mío de Rita...así cómo si tal cosa.
Y feliz lo sacó de su sombrero, para que yo pudiera colgarlo en un sitio tan honorífico como la puerta de mi nevera.


He hecho una foto para destacar el bordado del dibujo, para que se vea la delicadeza de sus puntadas.
No, no quisiera daros envidia, pero entiendo que quizás ya sea tarde, después de tanto presumir.
Y...así fué, cómo llegó un guisante a mi maleta.


Mil gracias Ana...¡vales tanto para un bordado, como para un cosido!




A pea in my suitcase

One summer, when I was a child, my mother decided I could take some classes with Mrs.Agnès, to start learning the art of sewing, with a small group of girls at my same age.

Not so many classes were needed to realize that sewing was not my greatest virtue. But despite of that, I remainded there, all summer long, sewing hems on pieces of cotton fabric, in wich later I should make an embroidery with colorful threads.

This summer job, ended with two embroidered tea towels. One, had a cheerful eggplant playing the maracas in one corner. The other, had a funny slice of bread letting be spreaded with butter, with great pleasure, judging by her happy face.
But I also learned another lesson; until then I admire people, that are able to sew, embroider or even mend, any piece of cloth that fall into their hands.

So when my friend Ana (the girl behind the blog Like The Princess and the Pea) came up with this hand-made notepad-magnet, for my kitchen, I really got a big surprise.
She designed the notepad board, then she chose the fabrics, combined, and sew them together, after having embroidered this drawing, I made to her one day...that's it.
She gave to me this lovely present,  so I could hung in such an honorary place, as the door of my refrigerator is.

I made a photo to detail the embroidery, so you can see her delicate stitches.

And so...this is how it was, and now you know why I have a pea in my suitcase.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Jim Flora


Tot i que fora dels Estats Units, potser no sigui excessivament conegut pel seu nom, és probable que a molts us resultin familiars els seus dissenys de cobertes de discs de Jazz de la RCA i Columbia Records que es van popularitzar en la década dels cinquanta.
Fou un creador, prolífic, i en la seva extensa carrera va tenir temps d'il.lustrar, a més de les portades de discs, un gran nombre de revistes  i més  d'una dotzena de llibres per a nens, i encara li va quedar temps per dissenyar tipografies tan adorables com la Flora Mambo; una família que inclou unes divertides icones, anomenades Flornaments.

La seva creativitat no tenia límits, no només il.lustrava les imatges, també solia recrear-se en els textos, creant tipografies temàtiques, enlloc d'usar tipografies comercials, si així li venia de gust; La fusió perfecta entre el Jim grafista i el Jim il.lustrador.
El seu estil, és inconfusible i té nombrosos imitadors. La seva capacitat de síntesi, li permetia construïr siluetejats espectaculars amb figures d'anatomia impossible, que sovint tendien a omplir el blanc del paper gairebé en la seva totalitat.
Això em fa pensar que, o bé patia un síndrome d'Horror Vacui o bé li encantava aprofitar el paper fins a limits exagerats...en tot cas, ben aviat es va convertir en un nou mite del disseny americà i amb raó.

Els seus gravats en edició limitada, poden adquirir-se avui en dia a la seva web, i algunes edicions fins i tot es poden trobar a la botiga Jim Flora al Etsy!
Totes les imatges procedeixen de JimFlora.com

Aunque fuera de Estados Unidos, quizás no sea excesivamente conocido por su nombre, es probable que a muchos os resulten familiares los diseños de cubiertas de discos de Jazz de la RCA y Columbia Records que se popularizaron en la década de los cincuenta.
Fue un creador, prolífico, y en su extensa carrera tuvo tiempo de ilustrar, además de las portadas de discos, un gran número de revistas y más de una docena de libros para niños, y todavía le quedó tiempo para diseñar tipografías tan adorables como la Flora Mambo, una familia que incluye unos divertidos iconos, a los que bautizó cómo Flornaments.

Su creatividad no tenía límites, no sólo ilustraba las imágenes, también solía recrearse en los textos, creando tipografías temáticas, en lugar de usar tipografías comerciales, si así le apetecía; La fusión perfecta entre el Jim grafista y el Jim ilustrador.
Su estilo, es inconfundible y tiene numerosos imitadores, más o menos afortunados. Su capacidad de síntesis, le permitía construir silueteados espectaculares con figuras de anatomía imposible, que a menudo tienden a llenar el blanco del papel casi en su totalidad.
Esto me hace pensar que, o bien sufría el síndrome del Horror Vacui o bien le encantaba aprovechar el papel hasta límites exagerados ... en todo caso, pronto se convirtió en un nuevo mito del diseño americano y con razón.

Sus grabados en edición limitada, pueden adquirirse hoy en día en su web, y algunas ediciones incluso se pueden encontrar en la tienda Jim Flora en Etsy!



Jim Flora
Perhaps not too well known by name in Europe, I'm sure that his album cover designs for Jazz discs from RCA and Columbia Recordswill look familiar to many of you you.
He was a prolific creator and in his long career he had time to illustrate, not just the record covers, but a large number of magazines and more than a dozen books for children, and he still had time to design adorable fonts, as the Flora Mambo still is. A family that includes some funny icons, which he named Flornaments.

His creativity knew no bounds, not satisfied just illustrating the images, he also used to play with texts, creating thematic fonts, instead of using tha classic commercial fonts.
His style is unmistakable and has many imitators. His capacity for synthesis, allows him to build spectacular silhouetted figures of impossible anatomy, which often tend to fill the paper,  almost entirely.
This makes me think that he either suffered the Vacui Horror syndrome or he just loved to use the paper to exaggerated limits...in any case he soon became a new myth of American design...naturally!

His limited edition prints can be purchased today on its website, and some issues can even be found in the Jim Flora Store on Etsy!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Cançó de tardor

swallows on a wire

Imatge de Webshots


Fa dies que veig les orenetes fent filera per marxar.
Inequívoc senyal que el bon temps s'ha acabat. O, un pentagrama visible només als ulls adeqüats?
Dissortadament no sé llegir pentagrames, per això m'ha agradat tant trobar un vídeo on, per fi, algú em desvetlla, el què verdaderament diuen les orenetes.



Canción de Otoño


Hace días ya, que observo las golondrinas, haciendo hileras ordenadamente para partir.
Inequívoco señal de que el buen tiempo ha terminado. O, un pentagrama visible sólo a los ojos adecuados?
Desafortunadamente no sé leer pentagramas, por eso me ha encantado encontrar este vídeo, donde por fin, alguien me desvela lo que verdaderamente dicen las golondrinas.


Autumn song

These days I see swallows, on wires, making orderly rows ready to go.
Clear sign that the good weather is over. Or, a stave visible only to the right eyes ?
Unfortunately I can not read staves, so I'm delighted to have found this video, where finally, someone reveals what the swallows are really telling.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Oiga por favor...






































Dedicat a una persona a qui li encanta comprar regals...i com no, embolicar-los.  Una abraçada desde casa Maleta!

Dedicado a una alguien, a quién le encanta comprar regalos...y como no, envolverlos! Un abrazo desde casa Maleta.

Dedicated to a friend who loves to buy presents...but also to wrap it too!!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Save my oceans

Save My Oceans from The Loud Cloud on Vimeo.

Recordeu la campanya anti-plàstic que va iniciar una coneguda cadena de supermercats, que resava l'eslógan "Bolsa-caca"?
Aquí us porto una alternativa prou digna i simpàtica, per animar a la gent a usar menys plàstic, abans de què siguem capaços d'embolicar el nostre propi planeta amb tan indestructible element, en el que ja comença a semblar, l'intent col.lectiu d'emular l'artista Christo a escala planetària.
Vídeo il.lustrat i animat per Sol Linero.

Director: Mariana Blanco
Producció: Hoodablah
Músic: Tilly and the Wall


Salvad mis Océanos

¿Recordais la campaña anti-plástico que impulsó una conocida cadena de supermercados, que rezaba el machacón eslógan "Bolsa-caca"?
Pues, aquí os dejo una alternativa suficientemente  simpática para animarnos a usar menos plástico en nuestra vida diaria, antes de que seamos capaces de envolver nuestro propio planeta con tan indestructible elemento, en lo que ya empieza a parecer un intento colectivo de imitar al artista Christo, a escala planetaria.
Video animado e ilustrado por Sol Linero.

Director: Mariana Blanco
Producción: Hoodablah

Música: Tilly and the Wall

Save my Oceans

“Use Less Plastic” is a short, sweet and irresistible call to action. This campaign named Save my Oceans was Illustrated and animated by Sol Linero to encourage us to use less plastic in our daily lives, before we are able to wrap the entire planet with plastic, which is beginning to look like a collective attempt to mimic the artist Christo in a planetary scale.

Illustrated and animated by Sol Linero.
Director: Mariana Blanco
Production: Hoodablah
Music: Tilly and the Wall

diumenge, 3 d’octubre del 2010

I love Olivia




La polifacètica Olivia, ja té série a la televisió. A mi, ja em va robar el cor la seva versió impresa, i en el seu moment em vaig convertir en fidel seguidora de cada una de les noves aventures protagonitzades per aquesta porqueta hiperactiva, creada per Ian Falconer.

Els contes de l'Olívia agraden no només pels sensacionals dibuixos; les seves ocurrències  desperten una sensació de dejà-vú als que hem tingut o conviscut amb nens petits, doncs imagino que són producte de la intensa observació per part del Ian, de criatures de veritat, en situacions reals...això fa de l'Olívia un personatge sorprenentment verosímil...a pesar de la seva aparença de porquet.

La meva sorpresa, va ser veure-la en moviment...i com que per a mi, l'Olivia és fantàstica, m'afanyo a penjar-ne el trailer inicial de la série per a satisfacció de tots...oink, oink!

Dedicat a la petita Olívia,  de Brussel.les!




I LOVE OLIVIA


La polifacética Olivia, ya tiene serie de televisión. A mi, ya me robó el corazón la versión impresa y en su momento me convertí en fiel seguidora de cada una de las nuevas aventuras que protagonizaba ésta cerdita hiperactiva, creada por Ian Falconer.

Los cuentos de Olivia gustan no sólo por sus fabulosos dibujos; sus ocurrencias despiertan una sensación de dejà vú a todos aquellos que tienen o hayan convivido con niños, ya que las expresiones y situaciones que retrata deben ser producto de una larga y minuciosa observación de criaturas reales...ésto precisamente hace de Olivia un personaje extremadamente verosímil, a pesar de su apariencia de cerdita.

La sorpresa, fué verla en movimiento...y como para mi, Olivia es la mejor, os la dejo merodeando por aquí para deleite de todos...oink, oink!

dimecres, 29 de setembre del 2010

Limbo


Imatges de Gamepro i Limbogame.org

I jo que em pensava que això d'estar als llimbs, era més o menys com estar en  la Terra dels distrets, on un pot deixar flotar la ment apaciblement envoltat de núvols blancs, i va i m'adono en aquestes alçades, que, per definició els Llimbs són un lloc de sofriment on les animetes dels nens no-batejats anaven a parar, abans de què l'Església en negués la seva existència.
Per això, quan vaig descobrir aquest joc que va sortir a la venda als Estats Units el passat Juliol, vaig quedar sorpresa pel nom que els seus creadors li havien posat a un dels jocs, més obscurs, negres i inquietant dels últims temps. I a continuació, ho vaig entendre.
Atreta més per l'estètica que per una altra cosa (sóc un desastre jugant amb qualsevol video-joc i a sobre odio els jocs violents), aviso ja desde aquí, que aquest és un joc no apte per a persones molt impressionables, ja que el protagonista, és un nen que intenta salvar-se de tota classe d'obstacles per salvar la pell, amb una al.lucinant estètica més pròpia del cinema negre, que d'un joc.

Una estètica post-nuclear, refinada i molt expressiva, que em va atrapar desde el primer fotograma. No hi ha música, no hi ha texte, minimalisme absolut...a la botiga de videojocs no me'n va saber dir gaire cosa, encara...però aquest joc de la X-box, que ha estat creat per l'estudi danés PlayDead, ja ha estat guardonat amb el premi IGF (Independent Games Festival) en la categoria d'Arts Visuals.
Tot apunta que Dino Patti, un dels creatius responsables d'aquest joc va tenir una infantesa, molt, molt negra, en la que inspirar-se.  O almenys això vaig pensar jo.

Aquí us deixo aquesta perleta. Això sí; Negra.





LIMBO

Y yo que creía que eso de estar en el Limbo, era más o menos, como flotar adormecido por la Tierra de los distraídos, donde las mentes circulan libres y ociosas rodeadas de mullidas nubes, y voy y me entero a estas alturas,  que por definición el Limbo era el lugar de sufrimiento al que las almas de los niños no-bautizados iban a parar, antes de que la Iglesia, negara su existencia. 
Por eso, cuando descubrí la existencia de este juego que salió a la venta en los Estados Unidos el pasado mes de Julio, quedé bastante sorprendida por el nombre que sus responsables creativos quisieron darle a uno de los juegos más oscuros, negros e inquietantes de los últimos tiempos. Y a continuación, lo comprendí.

Atraída más por la estética que por otra cosa, (soy un auténtico desastre jugando a cualquier video-juego y encima odio los juegos violentos), aviso ya desde aquí que éste es un juego no-apto para personas muy impresionables ya que el protagonista, un niño de corta edad, pasa por todo tipo de pruebas diabólicas intentando salvar su pellejito.

La alucinante estética es más propia de una película de cine negro que de un juego pero a mi me ha seducido totalmente, ya desde el primer fotograma. No hay música, no hay texto, minimalismo absoluto. En la tienda de videojuegos no me supieron dar mucha información sobre este Limbo en particular, pero lo que sí sé es que este juego de la X-Box, creado por el estudio danés PlayDead (el nombre ya es bastante explícito) ya ha recibido el Galardón IGF (Independent Games Festival) en la categoría de Artes Visuales.
Todo parece apuntar a que Dino Patti, uno de los responsables creativos de este juego tuvo una infancia muy, muy negra, en la que inspirarse...O al menos eso pensé yo.

Aquí os dejo esta perlita. Eso sí; Negra.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Permès fixar cartells!




Festes de la Mercè 1960, Arnalot 

Sento una peculiar atracció pels cartells de Festes populars, de pobles i ciutats d'aquest País. Em puc passar hores i hores mirant catàlegs de col.leccionisme, on a vegades trobo alguna que altra perla, per lluïr a la Maleta.

La meva afició no s'atura en els models antics, també sóc sensible a certs cartells que es poden trobar qüotidianament pels carrers de qualsevol ciutat, aquells que, si puc i no em veu ningú, aprofito per desengantxar  i enrotllar amb molta cura, alimentant la meva cartellística col.lecció.
En el meu mur particular, (on per suposat és permès de fixar-hi cartells) avui n'hi engantxo tres que tenen el tret comú d'anunciar les Festes de la Mercè, a Barcelona, ara que ja estan al caure.

Enceta la mostra, el cartell de les Festes de 1960 signat pel genial dibuixant Arnalot.
Dissortadament, no he trobat encara el cartell de gran format que a mi m'agradaria tenir. Però em vaig conformar amb adquirir aquest de la mida d'una postal. 
D'aquest disseny, s'en va fer també un tiratge de segells. I a mi, no m'estranya...jo n'hauria fet fer, fins i tot samarretes!

En segon lloc, un guàrdia uniformat de gala, d'adorable estètica naïf, era l'encarregat d'anunciar amb la seva trompeta groga la Gran Cavalcada, que tenia lloc dins el marc de les festes de l'any 1964.

De la seva autora, Queral, que és qui signa el cartell no us en sé explicar res més.


M'he deixat pel final el cartell d'enguany; El discutit disseny firmat per Claret Serrahima, amb qui  han col.laborat unes 30 cel.lebritats barcelonines, aportant una lletra feta a mà, cadascún d'ells.
Amb el conjunt resultant,  s'han realitzat  fins a 5 cartells diferents, amb els que es guarneixen els diferents actes de les cel.lebracions.
La idea, de fer disseny a partir d'un treball col.lectiu de no-dissenyadors, no és nova, d'acord. En aquest cas,  però trobo que queda justificada per l'esperit participatiu i lúdic de les festes barcelonines, i el resultat és aquesta discreta però elegant série de cartells,  rera els que s'amaga un concepte força simpàtic.

Felicitats a totes les Mercès, i bona Festa a tots aquells que us apropeu a Barcelona!

2010, Claret Serrahima


PERMITIDO FIJAR CARTELES

Siento una peculiar atracción por los carteles de Fiestas populares de pueblos y ciudades de nuestro País.
Me puedo pasar horas y horas mirando catálogos de coleccionismo donde a veces encuentro alguna  que otra perlita, qué lucir en mi Maleta.
Mi afición no se reduce a los modelos antiguos. También soy sensible a ciertos carteles, que se pueden encontrar cotidianamente en muros y columnas de cualquier ciudad cercana a mi, y que aprovecho para despegar disimuladamente (cuando ello es posible) y enrollar con sumo cuidado, para alimentar mi cartelística colección.
En mi muro particular (donde está permitido fijar carteles, por supuesto) hoy he decidido pegar tres pósters que comparten un mismo rasgo común: Las Fiestas de la Merced de Barcelona, que ya están al caer.
Abre la muestra, el cartel de las Fiestas de 1960 firmado por el genial Arnalot.
Por desgracia, todavía no he dado con el cartel de gran formato que a mi me haría feliz, pero me conformé con adquirir éste, de tamaño postal.
De éste diseño también se realizó un tiraje de sellos, y a mi personalmente no me estraña...¡yo, hubiese aprovechado el diseño hasta para hacer camisetas conmemorativas!

En segundo lugar, un guardia uniformado de gala, de adorable estética naïf, era el encargado de anunciar con su trompeta amarilla la Gran Cabalgada, que se celebró en el marco de las fiestas de 1964.
De su autora, Queral, ya no os puedo contar más.

Me he dejado para el final, el cartel de éste año. El diseño firmado por Claret Serrahima, con quién han colaborado una treintena de personajes célebres de Barcelona, aportando una letra hecha de su puño y letra, cada uno de ellos.
Con el conjunto de letras resultantes, se han realizado 5 carteles distintos con los que adornar los actos de la Fiesta y la ciudad entera.
La idea de hacer un diseño, a partir de la colaboración de un colectivo de No-diseñadores, no es nueva, de acuerdo. En este caso, sin embargo, creo que queda justificada por el carácter lúdico  y participativo de las fiestas, dando como resultado éste conjunto sobrio pero elegante de carteles, tras el que asoma un simpático concepto.

Y ya puestos, felicito a todas las Mercedes y os deseo una feliz Fiesta a todos los que os acerqueis a Barcelona!





dilluns, 20 de setembre del 2010

Amigues

Hi ha amics que van i venen. I n'hi ha que tornen.
Acabo de passar el cap de setmana, amb la meva primera veïna. Una de les meves millors amigues de la infantesa, amb la que comparteixo els records més divertits d'un temps passat.
Les nostres cases ara, estàn molt lluny l'una de l'altra, però encara la sento veïna. I amiga. 
Ara, que està passant un moment molt difícil, sé que ja no li puc oferir una tasseta de sal, o un paquet de sucre, però en canvi, li ofereixo unes orelles per escoltar i uns braços per abraçar.


AMIGAS

Hay amigos que van y vienen. Y hay otros que vuelven.
Acabo de pasar el fin de semana, con mi primera vecina. Una de mis mejores amigas de la infancia, con la que comparto los recuerdos más divertidos de un tiempo ya pasado.
Nuestras casas, ahora, están muy lejos la una de la otra, pero todavía la siento vecina. Y amiga.
Ahora, que està atravesando un momento muy difícil en su vida, sé que ya no le puedo ofrecer una tacita de sal o un paquete de azúcar, en cambio, le ofrezco un oído para escuchar y unos brazos para abrazar.

Friends

There are friends that come and go. Some others return.
I just have spent this weekend with my very first neighbor. One of my best childhood friends with whom I share the fun memories of a past time.
Our homes now are far from each other, but I still feel her as my neighbor. And my friend.
Now she is passing a very difficult time in her life, and I know that I can no longer offer a cup of salt or a bag of sugar, however, I offer her my ears to listen and my arms to embrace.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Mamá Luchetti

Via Tipograficamente.Blogspot.com
Una mica d'humor per començar la setmana, no pot anar mai malament. Ahir, quan de manera casual, vaig descobrir els anuncis que Mamá Luchetti, emet per la televisió argentina em van passar dues coses: em vaig fer un fart de riure i al mateix temps em van venir ganes de fer-me una sopa de sobre...que és una d'aquelles coses que (almenys a casa) només es fan en cas d'extrema urgència.
El menjar instantani, sempre em porta records simpàtics de les meves primeres vacances d'adolescència i fogonets de càmping, a partir d'ara, a més, la sopa de sobre em portarà al cap una cançoneta: "mamá, mamá, Lu-lu-Luchetti, mamá, mamá...."
Apa, que vagi de gust.



CAMPAÑA PUBLICITARIA MAMÁ LUCHETTI


Un poco de humor para comenzar la semana, nunca viene mal. Ayer, cuando de manera casual descubrí los anuncios que Mamá Luchetti emite por la televisión argentina, me ocurrieron dos cosas: una, me tronché de risa, dos, me dió el antojo de tomarme una sopa de sobre...que es una de aquellas cosas, que (al menos en mi casa) sólo se hace en situaciones de extrema urgencia.
La comida instantánea, siempre me trae recuerdos simpáticos relacionados con las primeras vacaciones de mi  adolescencia y hornillos de cámping, a partir de ahora, además la sopa de sobre me traerá a la cabeza la cancioncilla: "mamá, mamá, Lu-lu-Luchetti, mamá, mamá...."
Pues venga, que aproveche.


Mamá Luchetti ads


A touch of humor to start the week, never hurts. Yesterday, when by chance I discovered Mamá Luchetti advertisings for Argentina TV, it happened two things to me: one, I cracked up laughing, and two, I suddently wanted to have an instant soup... that is one of those things, (at least in my house) is only done in few extreme situations.
The instant food, always brings me nice memories associated with my first youth vacation (without parents) and camping stoves, but from now, instant soup will also bring to my head this happy song: "Mama, Mama Lu-lu-Luchetti , Mamá, Mamá ...."
So, bon appetit!

dissabte, 11 de setembre del 2010

Pau Casals



Aprofito la Diada, per penjar aquest entranyable i emotiu vídeo del discurs que Pau Casals va fer a les Nacions Unides, quan li va ser entregada la Medalla de la Pau l'any 1971. Aquest activista per la Pau, ens va deixar un llegat musical i humà digne de tants reconeixements com calgui.


PAU CASALS

Con motivo de la Diada (Fiesta oficial de Catalunya) aprovecho para colgar este humilde y emotivo vídeo del discurso que Pau Casals dió en las Naciones Unidas el año 1971, como agradecimiento a la medalla de la Paz que acababa de recibir.
Este activista por la Paz, nos dejó un legado musical y humano digno de ser reconocido tantas veces como haga falta.



Os dejo aquí traducidas sus palabras:

Éste es el mayor honor que he recibido en mi vida. La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Ya en mi infancia aprendí a amarla. Mi madre - una mujer excepcional, genial -, cuando yo era chico, ya me hablaba de la paz, porque en aquellos tiempos también había muchas guerras. Además, soy catalán. Cataluña tuvo el primer Parlamento democrático, mucho antes que Inglaterra. Y fue en mi país donde hubo las primeras naciones unidas. En aquel tiempo -siglo XI- se reunieron en Tolouges -hoy Francia- para hablar de la paz, porque los catalanes de aquel tiempo ya estaban en contra, en CONTRA de la guerra. Por ello, las Naciones Unidas, que trabajan únicamente por el ideal de la paz, están en mi corazón, porque todo lo referente a la paz le llega directamente (...)


Hace muchos años que no toco el violonchelo en público, pero creo que debo hacerlo en esta ocasión. Tocaré una melodía del folclore catalán: El cant dels ocells (El canto de los pájaros). Los pájaros, cuando están en el cielo, van cantando:"Peace, peace, peace" (paz, paz, paz) y es una melodía que Bach, Beethoven y todos los grandes habrían admirado y querido. Y, además, nace del alma de mi pueblo, Cataluña.




Pau Casals

Today, at the National Day of Catalonia, I wanted to share with all you this little but touching discourse from Pau Casals (one of the most international catalan figures).
In his life, he struggled constantly for peace, justice and freedom. In recognition of this, in 1971 the United Nations, awarded Pau Casal the U.N. Peace Medal. The speech that he gave to express his gratitude for this distinction, is one of the most impressive testimonies to his human dimension.

dilluns, 6 de setembre del 2010

10!




La més petita de casa, ja en té 10! Aquest és el primer any que ho cel.lebrarà convidant a esmorzar als companys de classe a l'escola.
Per l'ocasió, li he regalat aquest dibuix que hem convertit en punts de llibre, per repartir demà a classe.

El banquet estarà composat per croissants petits amb xocolata i sense, i Cacaolat per a tots.
Per molts anys Clàudia!


¡10!

La más pequeña de casa ya ha cumplido los 10. Este es el primer año, que lo celebrará invitando a desayunar a los compañeros de su clase en la escuela.
Para la ocasión, le he regalado este pequeño dibujo que hemos convertido en puntos de lectura, para repartir mañana en clase.
El banquete estará compuesto por pequeños croissants con chocolate y sin, además de Cacaolat para todos.
¡Muchas felicidades Clàudia!


10!

The youngest at home is ten! This one is the first year that she is going to celebrate inviting to a breakfast at school to all her friends and mates. 
For the occasion I've given her this little drawing, that we have printed in a bookmark size to give to all her classmates tomorrow at school.
The banquet will be composed by a lot of small croissants filled with chocolate and plain, and chocolate milk shake for everyone.
Happy Birthday Clàudia!

dijous, 2 de setembre del 2010

Souvenirs

Tinc la sort de tenir una mare a qui li agrada molt viatjar. D'ella, he après que els millors souvenirs que es poden portar d'altres països, són sovint els més barats.
A vegades fins i tot gratuïts; Envoltoris de disseny curiós, cartells de propaganda, pòsters d'exposicions itinerants, entrades de museus usades, i un llarg etcètera d'insospitats i efímers regals que s'ofereixen sempre, of course, sense embolicar.
Aquest estiu, però, mentre ella preparava la maleta per marxar cap a Estocolm, vaig decidir-me a fer-li un encàrreg.

En un paper li vaig escriure el mot GUSTAVSBERG, i a continuació li vaig mostrar una foto d'un dels dissenys produïts per Gustavsberg i dissenyada per Stig Lindberg als volts del la dècada dels 60, i que em té el cor robat d'un temps ençà.

"Tant me fa"- li vaig demanar -"una tassa, com un saler, com un bol per fer-hi una amanida, però fixa't en aquest disseny i recorda aquest nom. De tornada et pagaré el què et dec."

Ella, (obedient com només les mares saben ser), al cap de deu dies va presentar-se somrient amb un paquet mal embolicat, en plàstic de bombolles. 
L'esperat encàrreg havia arribat per fi.

Van fer falta, diverses passejades per la capital i la col.laboració dels seus inestimables acompanyants, (a qui envio un petó i el meu etern agraïment) que armats de paciència van pentinar Estocolm, fins trobar la ditxosa tassa i el seu platet, en un anticuari local.

Tassa i plat BERSÅ Imatge de huset
Taza y plato BERSÅ

De dins de la tassa, en sortia una capceta. Amb cara de interrogant, vaig obrir-la. Un  fragment de la popular porcellana, curosament polit, feia la funció d'anell. Aquesta va ser, la seva particular aportació...un retallet que no arribava a tassa ni a saler, però amb tota l'essència del disseny suec.

Si és que...ja m'ho havien dit a l'escola: "Mi mamá me ama. Amo a mi mamá".

Imatge de McDonald's.se
Any 2005: Vasets per cafè, d'un sol ús, al McDonalds de Suècia . (Homenatge a Stig Lindberg i als seus dissenys de culte).

Año 2005:Vasitos de cartón desechables, de McDonalds Suecia. (Un brillante homenaje a Stig Lindberg y sus diseños de culto).


Souvenirs

Tengo la suerte de tener una madre viajera. De ella aprendí que los souvenirs más bonitos que se pueden traer de otros países, son a menudo los más económicos. E incluso gratis:
Envoltorios de diseño curioso, carteles de propaganda, pósters de exposiciones itinerantes, entradas de museo usadas y un largo ectcétera de insospechados y efímeros regalos, que se presentan siempre, of course, sin envolver.

El pasado Agosto, sin embargo, mientras preparaba su maleta para partir a Estocolmo, quise hacerle un encargo.

En un papel le escribí la palabra GUSTAVSBERG y a continuación le mostré una foto con una de las piezas de porcelana diseñada por Stig Lindberg en la década de los 60, con la que sueño desde hace un tiempo.

"Tanto me da"- le expliqué- "Que sea una taza, un salero o una ensaladera, pero fíjate en éste diseño y recuerda éste nombre. A la vuelta, te pagaré lo que te deba".

Ella (obediente como solo las madres saben ser) al cabo de diez días, se presentó sonriente con un paquete mal envuelto en plástico de burbujas.
Por fin, el esperado encargo había llegado.
Hicieron falta varios paseos por la capital y la desinteresada colaboración de sus acompañantes (a los que aprovecho para mandar un gran beso y mi agradecimiento, desde aquí), quienes tras peinar la ciudad dieron con la dichosa taza y su platito, en un anticuario local.

La abrí a toda prisa. Dentro de la taza, había una pequeña cajita que destapé con cara de interrogante.
En su interior, un pequeño fragmento de la popular porcelana, cuidadosamente pulido, hacía la función de anillo.
Esta fué su particular aportación...un pedacito, que no era ni un salero ni una taza, pero con toda la esencia del diseño sueco.

Si es que...ya lo decían en la escuela: Mi mamá me ama. Amo a mi mamá.



Souvenirs

I have the luck to have a traveler mum. From her I learned that the most beautiful souvenirs that can be brought from other countries, are often the cheaper. And even free:
Whimsical packagings, exhibition posters, museum or transport tickets and a long etcetera of items that make unexpected and ephemeral gifts, which come always, of course, unwrapped.

Last August, however, while my mum was preparing her suitcase  for her departure to Stockholm, I made her a request.

In a piece of paper I wrote the word GUSTAVSBERG and then showed her a picture of the BERSÅ design by Stig Lindberg in the '60s, of which I dream for a while.

"I don't mind" - I explained to her- "If you bring me a cup, a salt shaker or even a salad bowl, but look at this design and remember this name. On your way back, I'll pay what I owe you."

After ten days, with a smile on her face, she  brought to me, a clumsily package in bubble wrape.
Finally, the commission I had expected for.
It took several walks around the capital and the selfless help of her companions, who after combing the city found the famous cup and it's saucer, in a local antiquarian .

I opened it fast. Inside the cup there were an unexpected small box. A question mark on my face, appeared.
Inside, a small fragment of the popular porcelain, carefully polished, took the role of a ring.
This was her particular contribution ... a small piece, which was neither a cup nor a salt shaker, but had all the essence of this Swedish design.

As I learned on my early years at school: My mom loves me. I love my mom.


(At the last photo, McDonald's cofee cups, a brilliant homage to Stig Lindberg and his iconic designs, at 2005)